Bombers piròmans

Ja els filòsofs escolàstics defenien la doctrina del mal menor. M'explicaré. Saddam Hussein i Muamar el Gadafi eren, sens cap dubte, dos dictadors sanguinaris, però feien un paper relativament estabilitzador als territoris que governaven. És més: durant algunes fases dels seus mandats, havien mantingut relacions excel·lents amb nord-americans o europeus. (La política internacional s'ordeix, tothom ho sap, amb els fils de la conveniència i la hipocresia.) Hussein, posem per cas, fou utilitzat pels americans per a fer la guitza al règim dels aiatol·làs iranians. Res que no hagués explicat admirablement l'escriptor George Orwell a la seua novel·la 1984. Amb la desaparició d'aquells tirans, s'obrí la caixa de Pandora. Fou pitjor el remei que la malatia. Ara, Estats Units voldria eliminar Baixar al-Àssad. En realitat, els mals d'Orient Mitjà vénen de lluny. Les potències occidentals i Rússia fan i desfan a la zona des de finals de la Primera Guerra Mundial. Tot començà amb el col·lapse de l'Imperi Otomà. Tothom se'n volgué apoderar dels fragments. S'atià el nacionalisme àrab, al qual se li havia promés un gran estat (redcordem la figura de Lawrence d'Aràbia). A l'hora de la veritat, les promeses foren traïdes per una barreja d'interessos econòmics i geoestratègics.

Per l'Acord Sykes-Picot, firmat en maig de 1916, Regne Unit i França es dividiren els territoris àrabs. Qualsevol que mire un mapa de l'Orient Mitjà veurà com les fronteres són absolutament artificials, estan traçades amb un regle: Kuwait, per exemple, hauria de ser una regió d'Iraq; Líban, antic protectorat francès, és en realitat una porció de Síria. Encara vindria, però, la Declaració Balfour de 1917, per la qual el Regne Unit es mostrava favorable a la creació d'una llar nacional jueva a Palestina. Sumant aquells fets a la invasió d'Irak per tropes occidentals, s'entendrà millor la rancúnia dels països musulmans de la zona contra Estats Units i Europa —contra França i Regne Unit, especialment. Són cent anys d'intervenció estrangera als afers àrabs. També es podria parlar de les manifasseries britàniques i russes a l'antiga Pèrsia, del paper jugat pels serveis secrets britànics i nord-americans al derrocament del primer ministre iranià Mohammad Mosaddeq, l'únic "pecat" del qual fou voler nacionalitzar el petroli del seu país. (El règim totalitari del sah Reza Pahlaví i la posterior revolució islàmica, impulsada per l'aiatol·là Ruhollah Musaví Jomeini, en foren conseqüències directes.) I el quadre estaria incomplet si no s'esmentés el factor religiós.

A la zona sempre hi ha hagut la rivalitat de dues sectes islàmiques, el sunnisme i el xiisme. Entre els sunnites, predomina el corrent rigorista wahabita. La ràbia de les masses sunnites, empobrides per règims despòtics o discriminades en alguns països a causa de les intervencions estrangeres, ha estat el brou de cultiu dels moviments religiosos extremistes. Les seues franquícies gihadistes han resultat ben útils per a occident. Els entesos afirmen que el moviment talibà, al-Qaeda o Daesh, minoritaris al principi, cresqueren gràcies a l'ajuda dels serveis secrets occidentals i al finançament saudita. Els nord-americans, posem per cas, haurien ajudat Bin Laden a fer fora d'Afganistan els russos. Segons l'exfuncionari de la NSA Edward Snowden, Daesh és una creació de la CIA americana, el Mossad israelià i l'MI6 britànic. (Hillary Clinton, per la seua banda, ha dit sense embuts que el finançament ha anat a càrrec dels xeics àrabs.) Ara podria estar repetint-se la jugada a Síria; els gihadistes de Jabhat al-Nusra també estarien rebent armes d'occident i diners d'una monarquia del Golf Pèrsic, per a derrocar Baixar al-Àssad, el qual, a la seua vegada, està recolzat per Iran i Rússia. (Està en joc l'hegemonia regional dels xiïtes o dels sunnites aliats d'occident.)

Tota aquesta embrolla d'aliances amb règims dictatorials, instauració de governs titelles, guerres brutes i atrocitats de tota mena ha provocat uns quants centenars de milers de morts i desenes de milions de desplaçats i refugiats. Els recents atemptats de París no són res comparats amb les atrocitats contínues que pateixen les poblacions musulmanes, especialment sunnites, en Àfrica i Orient Mitjà, perpetrades per organitzacions sanguinàries muntades als laboratoris dels serveis secrets. Per això, les llàgrimes de cocodril que vessen aquests dies presidents i primers ministres de països occidentals, culpables directa o indirectament de l'expansió del terror, recorden molt la figura del bomber piròman. Tots aquells que han encès els focs diuen ara que van a apagar-los. ¿Com? «¡Tots units, atacarem i vencerem el terrorisme!», proclamen. La casta política francesa, per exemple, vol fer creure que tot s'apanyarà amb bombardeigs aeris sobre les bases de Daesh. Hauran d'inventar altra cosa. Els mètodes d'intervenir militarment i retallar llibertats per motius de seguretat ja s'han aplicat sovint amb el resultat de tots conegut.