No és un divorci, és una amputació

Des de fa temps es constata la degradació progressiva de les institucions espanyoles. I la crisi econòmica fa més evident la crisi política de l'Estat. Ningú no nega ja la urgència d'una reforma institucional. El procés independentista català ha multiplicat l'aparició de propostes reformistes. Totes propugnen la redistribució democràtica del poder, però no afecten el nucli fonamental del problema espanyol, l'existència de diverses nacions al si de l'Estat. Com afirma Jordi Noguer, la nació espanyola és, des de la Constitució de Cadis de 1812, un territori perfectament delimitat i destinat a ser una «Unió Perpètua indissoluble pels segles dels segles». La nació així entesa no descansa en cap identitat ètnica o cultural, es fonamenta en un text quasi sagrat, la Constitució, que estableix els límits territorials i el subjecte de la sobirania estatal, el conjunt de tots els habitants de l'Estat. La forma que adopte aquest estat nació —monarquia parlamentària, república federal— és qüestó secundària. Ramón Cotarelo, catedràtic de ciències polítiques de la UNED, afirma que Espanya és, en realitat, un imperi al qual li han estat arrabassades a poc a poc parts del seu territori. Aquestes visions d'Espanya ens porten a la metàfora del cos i l'amputació.

Una nació jurídica amb unió perpètua és concebuda com un cos format per cap, braços, cames... És més: des d'una concepció transcendent de la nació perpètua, aquesta tindria ànima. Sovint, els intel·lectuals espanyols —els membres de la Generació del 98, posem per cas— fan servir l’expressió “Castella, ànima d’Espanya”. El cos no pot renunciar voluntàriament als braços o les cames. Tots els territoris perduts per l'Imperi Espanyol entre els segles XVII i XIX li han estat arrabassats per la força de les armes. La pèrdua de Cuba, percebuda com una amputació, sumí la nació espanyola en un estat de catalèpsia. Amb el temps, es trobà un pal·liatiu: les províncies perdudes eren d'ultramar. Però Catalunya no és una província d'ultramar. Per tant, Espanya mai no permetrà una separació amistosa de Catalunya. ¡La pèrdua de Cuba seria una broma al costat de la independència catalana! L'estat de postració d'intel·lectuals i polítics espanyols adquiriria dimensions siderals. No veurien la separació com un divorci, sinó com una amputació. I després està l'efecte contagi. Darrere d'una fugida de Catalunya podrien arribar les d'Euskadi i qui sap si d'algunes altres comunitats autònomes. La reforma constitucional serà, per tant, de curta volada.

Els socialistes, per exemple, que proposen una reforma federal, ja han advertit, tamateix, que no acceptaran considerar Catalunya com una nació política. En altres paraules: no estan disposats a renunciar a l'estat nació amb unió perpètua. I mentrestant, ¿què? La situació es troba en un cul-de-sac, però els independentistes catalans porten fins ara la iniciativa. Dos factors, un intern i altre extern, nuguen de peus i mans l'espanyolisme. Per una banda, la seua negativa a considerar la solució confederal barra el pas a qualsevol sortida política. Per altra, com Espanya és una democràcia parlamentària pertanyent a la Unió Europea, estan descartades les mesures il·legals —una intervenció militar, posem per cas. Només queden les mesures legals, poc efectives en aquests moments. El 48% dels catalans votà a partits declaradament independentistes en les passades eleccions autonòmiques, revestides de caràcter plebiscitari. ¿Com s'aplica el Codi Penal a gairebé dos milions de ciutadans? ¡Impossible! Si el Parlament català inicia la desconnexió de l'Estat, ¿què pot fer el govern central? Amenaçar els parlamentaris, els funcionaris i els policies catalans, i, sobretot, les autoritats compromeses amb el procés d'independència.

La Fiscalia de l'Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional ja han actuat contra la resolució independentista aprovada dilluns passat al Parlament de Catalunya. Els destinataris de les possibles accions legals ni s'immuten; de moment, la resolució parlamentària és un paper (les mesures que contempla s'hauran de concretar més endavant). Com que el nou Govern de la Generalitat podria no estar constituït fins al mes de gener, els escarafalls i les mostres d'alarma dels líders espanyolistes es fan a benefici d'inventari, material propagandístic per a la campanya de les pròximes eleccions generals. ¿Algú s'imagina la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, o el president en funcions del Govern, Artur Mas, sortint entre dos policies de les respectives seus oficials? ¿Quants milions de catalans es llançarien al carrer? En fi, el desafiament continua. Els membres de Junts pel Sí i la CUP, sabedors que els partits espanyols no van a baixar del ruc, estan marcant admirablement els temps. El proceso independentista catalán es un golpe de estado a cámara lenta, ha dit Alfonso Guerra. De fet, els partits sobiranistes saben que no poden declarar la independència amb un 48% de partidaris. És més: no la podrien declarar ni amb un 51% de suport.

Si es repassa la història del segle XX, es veurà que cap país ha aconseguit la seua independència sense un recolzament d'almenys el 60% dels seus ciutadans. Es diu que els sobiranistes catalans li estan fent la campanya a Mariano Rajoy. Pot ser. Jo he arribat a pensar que, des del punt de vista estratègic, els vindria molt bé que el cap pepero tornés a governar. La seua negativa a pactar res, els seus errors i la seua indolència són una fàbrica d'independentistes. El veritable perill per al procés de secessió vindria d'un triomf, poc probable, de Podemos. Els politòlegs de la formació violeta saben com funciona aquest negoci. Permetrien la convocatòria d'un referèndum sotmès a dues condicions: no s'entrarà a negociar la independència si aquesta no rep el suport d'almenys el 60% dels catalans; a més, si perdés el refenrèndum, l'independentisme renunciaria a sol·licitar la convocatòria d'altre durant un termini de vint o vint-i-cinc anys. Pablo Iglesias ja ho ha repetit diverses vegades; sap que els partidaris de la secessió no obtindrien un suport tan elevat. Paral·lelament, hi hauria negociacions entre els partits més votats a les eleccions del 20D per a fer canvis cosmètics en la Constitució. D'eliminar la unió perpètua indissoluble, ¡ni parlar-ne!