dimecres, 13 de gener del 2016

Hasta el rabo, todo es toro

En dues entrades consecutives, penjades al blog els passats dies 4 i 6, se'm va acudir de donar per liquidades les converses per a formar nou govern a la Generalitat de Catalunya. En la primera, Sortida de bombers, ironitzava sobre els poals d'aigua freda llançats pels dirigents de la CUP. En la segona, ¿Es podia seguir el joc de la CUP?, aventurava dues suposicions: que Junt pel Sí no acceptaria imposicions d'un grup minoritari  i que la solució de convocar noves eleccions no era tan dolenta. Doncs, em vaig equivocar —i no sóc l'unic, eh? Em ve al cap una muntonada de parèmies aplicables a allò que s'ha esdevingut a Catalunya el passat cap de setmana. «No digues blat fins que no el tingues al sac i ben lligat» és una de les més conegudes. Hasta el rabo, todo es toro, diu el refrany espanyol. Artur Mas s'ho va prendre a broma: «Alguns tenien preparat el cava a la mala salut de Catalunya. L'hauran de guardar. I espero que no el puguin traure mai.» L'expresident enviava un missatge a tots aquells que es disposaven a celebrar el fracàs de les negociacions amb la CUP, un fracàs que abocava a la convocatòria de noves eleccions. Els romans ja ho deien: Ante victoriam ne canas triumphum (No cantes victòria abans del triomf). Agunes reaccions a l'acord d'última hora entre Junts pel Sí i la CUP, per a elegir el nou president de la Generalitat, han estat molt virulentes.

Jo, en canvi, vaig a rebobinar. Torne al meu anterior convenciment que Junts pel Sí i la CUP portaven la iniciativa política i marcaven admirablement els temps. El procés independentista es reactiva en un moment especialment crític per a la política espanyola; l'Estat té un govern en funcions, presidit per un personatge indolent, i els resultats de les recents eleccions generals compliquen molt la formació d'una nova majoria parlamentària. Fins i tot Podemos, que defensa la celebració d'un referèndum consultiu a Catalunya, ha quedat totalment descol·locat. Pablo Iglesias calculava que la repetició de les eleccions catalanes i espanyoles li podia ser beneficiosa, però ara haurà de jugar amb les cartes de què disposa, no massa bones. Des del meu punt de vista, la figura d'Artur Mas s'ha engrandit, sobretot entre el seu electorat de centredreta. Excel·lent l'explicació de Mas, sense papers, dels detalls de la seua renúncia a presidir la Generalitat per tal de salvar el procés. Durant el torn de preguntes, féu servir fins a quatre idiomes distints: català, espanyol, anglès i francès. Potser, s'estiga reservant per a presidir una futura i encara hipotètica República Catalana. Mentrestant, també és possible que vulga influir des de l'ombra sobre el nou executiu català. Naturalment, tot açò són meres conjectures; encara desconeixem el grau d'autonomia del nou president Puigdemont.

Això sí, a canvi de fer-se a un costat, Artur Mas ha aconseguit contrapartides gens menyspreables: la prerrogativa de proposar el seu substitut i l'ajupiment de la CUP en qüestions capitals (la formació no votarà mai en el mateix sentit que els grups contraris al procés de desconnexió quan estiga en risc l'estabilitat parlamentària del bloc sobiranista, incorporarà dos diputats als treballs del grup parlamentari de Junts pel Sí, reconeix que el seu procedir durant les negociacions pot haver posat en perill l'embranzida popular del procés independentista i accepta de substituir dos parlamentaris del seu grup, que ja han renunciat després de la votació d'investidura). La CUP també obté dues contrapartides a canvi del seu ajupiment: la continuació del procés constituent i un pla d'emergència contra les desigualtats socials. En definitiva, el centredreta, l'esquerra republicana i l'esquerra anticapitalista defensors de la independència han estat capaços de desbloquejar la situació política i evitar noves eleccions. Continue pensant que el procés cap a la independència recolza sobre un número d'electors massa just. Caldria un suport ciutadà més rotund, del 55 o el 60%. De moment, però, els independentistes han fet pam i pipa als partits centralistes, que fins ara han estat incapaços de proposar alternatives polítiques que eviten el xoc de trens. El PP sols apel·la a la guàrdia civil.