dilluns, 29 de febrer del 2016

Ciutat desaprofitada (II)

Un dels edificis més destacats de València és l'antiga Llotja de la Seda, peça d’una arquitectura extraordinària i declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El monument, que presideix la plaça del Mercat, hauria de servir per a potenciar el denominat gòtic eròtic. Les seues gàrgoles i els seus permòdols servirien com a icones de la marca 'València, capital de la cultura mediterrània del segle XV'. Caldria, però, contextualitzar millor l'edifici; a hores d'ara, s'hi accedeix per la porta de darrere. Les covetes de Sant Joan del Mercat estan tancades i en estat de ruïna. Restaurades, podrien servir de centre d’informació i taquilla per a venda de tiquets d’entrada a la Llotja. Es recuperaria així l’accés natural. Cal una ordenació integral de la plaça del Mercat; aquest espai és ben emblemàtic. Fins a dates molt recents, era una mena de carretera per on circulaven milers de cotxes privats, taxis, autobusos, furgonetes de repartiment... Sortosament, s'han iniciat la restricció del trànsit de vehicles i la reserva per a vianants de gran part de la plaça —no sense protestes dels comerciants de la zona. És molt important la millora dels entorns monumentals, dotant-los de vegetació que done ombra en estiu sense entrebancar la visió de les façanes.

Altres indrets que necessiten una millora de l’entorn són la Porta dels Ferros de la Catedral o la mateixa plaça de la Mare de Déu. Amb una bona ordenació de l’espai i la plantació d’arbres, es recuperarien les perspectives perdudes. Hi ha més zones necessitades de reordenació: la plaça de la Reina, el carrer de la Pau, la plaça de l’Ajuntament... El pont dels Serrans, obert exclusivament per a vianants, està sense ús; resta aïllat entre dues avingudes amb gran concentració de trànsit rodat. Tanmateix està situat tot just enfront de la Porta dels Serrans. Així doncs, podria fer de nexe d’unió entre el Jardí del Túria i Ciutat Vella. Caldria dotar-lo d’alguna utilitat (podria ser, per exemple, el lloc adient per a col·locar durant determinades festes un mercat medieval). Cal ampliar espais per a vianants, llocs per on puga caminar la gent. Caldria esforçar-se perquè, una vegada conclosa qualsevol actuació urbanitzadora, els residents afectats vegeren immediatament millores i avantatges. Caldria assegurar l’obertura permanent del monestir de la Trinitat, que es podria convertir en una ampliació del museu de Belles Arts i nova seu dels primitius valencians, extraordinària col·lecció de pintura gòtica dels segles XIV i XV que cal posar en valor.

Es podrien completar totes les actuacions amb la creació d’una ruta literària que circule pels indrets abans esmentats i que pose en valor els escriptors en llengua catalana del nostre segle d’or. Aquests espais urbans portarien el nom dels autors o les seues obres (per exemple, claustre sor Isabel de Villena, racó Tirant lo Blanc, cantó Jaume Roig, biaix Joan Roís de Corella...). Evidentment, la representació dels “Milacres de Sant Vicent”, el dia de la seua festivitat, formaria part de la ruta literària. La importància de la família Borja permet altre itinerari: la parròquia de Sant Nicolau (acabada de rehabilitar fa poc), la de Sant Joan del Mercat, la Catedral, la Universitat, la façana del Palau de les Corts Valencianes i el Museu de Belles Arts. Cal dissenyar espais amb encant dins del nucli històric —a la rodalia de la Catedral, posem per cas. Sevilla té el barri de Santa Cruz i Roma, el Trastevere. La ciutat de València té espais de gran qualitat pendents de desenvolupar. Cal rehabilitar definitivament, per exemple, les muralles d’època islàmica situades al barri del Carme. Restaurant-les i creant espais amb encant al seu voltant, s'aconseguiria regenerar el barri i dotar-lo de vida. També caldria utilitzar recursos populars que coneix tothom.

L'expressió «a la lluna de València», d'orígens medievals, a més de ser coneguda per tothom, encara es fa servir a la parla col·loquial. «A la lluna de València» podria ser títol d’un programa festiu nocturn, amb concerts i visites al patrimoni del segle XV. Les possibilitats de reclam són múltiples. El programa es podria dur a cap en primavera i estiu, durant les fases de lluna plena (en nits de dissabte de lluna plena, per exemple). Hom podria inspirar-se en els criteris que se segueixen en altres esdeveniments, com ara l’any jacobeu o la Setmana Santa. Els tocs que fa el gremi de campaners al Micalet i altres campanars es podrien incloure com element patrimonial immaterial en una proposta de turisme cultural. Amb més difusió, els tocs del segle XV, que ja es realitzen en determinades festivitats, afegirien un plus d'atractiu. Es podrien recuperar els tocs de campanes del Micalet a les hores d'obrir i tancar les muralles. En fi, seria important traslladar l’oficina de turisme a un BIC. Les Torres dels Serrans, posem per cas, que estan sense ús, podrien ser el centre d’acollida del parc cultural 'València, capital de la cultura mediterrània del segle XV'. Serien un gran reclam i donarien accés a la ciutat per la principal porta medieval.

dissabte, 27 de febrer del 2016

Ciutat desaprofitada (I)

València compta amb un patrimoni cultural, tant arquitectònic com ambiental, magnífic. Un turisme cultural ben gestionat li podria proporcionar més rendibilitat econòmica. (A hores d’ara, l'activitat turística només suposa un 5% del PIB local.) Una bona gestió també generaria transformacions urbanístiques de calat, millorant la qualitat de vida dels veïns. No es tracta de convertir el cap i casal en una ciutat museu, com Florència, Verona o la mateixa Barcelona, que generen grans recursos econòmics, però resulten incòmodes per als seus habitants a causa de la sobrepoblació flotant. Els punts de referència haurien de ser més bé ciutats com Bolonya, amb un número de visites menor i polítiques urbanístiques coherents que faciliten la convergència de la rendibilitat econòmica amb el millorament de la qualitat de vida. Les ciutats amb una bona gestió del turisme cultural esdevenen més acollidores, més verdes i més boniques per moltes raons. Una d'elles és que els seus habitants se senten orgullosos dels seus valors patrimonials i col·laboren en l’ornat, la neteja i el manteniment de llurs propietats (com és el cas de Còrdova).

En turisme cultural cal diferenciar entre ciutat amb recursos i ciutat bonica. A Europa trobem ciutats que, sense tenir grans recursos monumentals, conformen espais urbans agradables, que faciliten la convivència i el benestar. Com a exemple podríem citar Amsterdam, una de les urbs més afortunades d’Europa, amb gran quantitat de visitants, tot i que els seus espais no ofereixen un número elevat de monuments destacables. Centrada en posar en valor el context geogràfic en què es troba, Amsterdam és un conjunt de milers d’edificis d’arquitectura popular rehabilitats que, amb als canals i la creació d’espais per a vianants, fan de la capital oficiosa d’Holanda un reclam per a milions de turistes de tot el món. A València trobem monuments de gran interès, racons amb encant, carrers nobiliaris, places amb molt d'ambient, gastronomia d’altíssima qualitat... En definitiva, tenim una ciutat amb recursos abundants. València pot aspirar a ser un referent del turisme cultural sostenible. Tanmateix, malgrat posseir un patrimoni d'enorme qualitat, molts dels seus recursos no estan posats en valor, ni enllestits per a ser adequadament visitats.

Alguns dels seus monuments més destacables (Sant Domènec, la Trinitat, el claustre de l'Hospital de Sacerdots Pobres, el Palau de la Generalitat, el Palau d’En Bou) són de difícil accés. La comunicació entre aquests conjunts és pràcticament inexistent. Caldria dissenyar una xarxa de carrers i places per a vianants i bicicletes que comuniqués els recursos més destacats de la capital. Aquesta xarxa milloraria la mobilitat i generaria més qualitat de vida per als habitants de València (Bolonya ens torna a servir d’exemple). L’adequació d’itineraris per a vianants s’ha de dissenyar sabent sempre d’on es ve i cap on es va, i el volum que ha de suportar cada itinerari. Sovint es pavimenten carrers o espais pels quals no passa cap vianant —el carrer Moratín o el pont dels Serrans, posem per cas. València podria esdevenir un parc cultural dedicat al segle d’or de la cultura valenciana i mediterrània. Podria denominar-se 'València, capital de la cultura mediterrània del segle XV'. Salamanca és la capital del renaixement espanyol i Mèrida, la de la cultura romana. València podria ser la capital de la cultura mediterrània del segle XV.

Els monuments, els jardins o els museus de València, encara que molts d’ells gaudeixen d’una qualitat artística ben rellevant, tenen un tractament aïllat. No solen resultar, per tant, prou atraients per al turisme cultural, perquè no estan integrats en un programa unitari, de conjunt. La majoria dels recursos més valuosos del patrimoni dels valencians es bastiren al segle XV. Amb una raonable inversió, hom podria posar-los en valor, aprofitar-los econòmicament. Aquesta posada en valor tindria, política i culturalment, un enorme rendiment. Es poden destacar algunes de les peces que podrien conformar-lo: les Portes de Serrans i Quart, el Palau de la Generalitat, l’Almodí, la Catedral, la Torre del Micalet, el Palau d’En Bou, la Batlia, el Palau dels Scala, les Drassanes, els ponts gòtics i renaixentistes del Túria, especialment el pont de Serrans, els Banys de l’Almirall... Totes aquestes peces estan ja rehabilitades. Caldria pactar amb el Ministeri de Defensa que facilités l’accés i la visita dels elemets patrimonials de l’antic convent de Sant Domènec: la Capella Reial, el claustre, la sala capitular i el pati d’accés.

dimecres, 24 de febrer del 2016

Jugar-se la integritat física a Iran

Als estrangers els sobta la manera de conduir dels iranians. El trànsit és infernal en les grans ciutats de l'antiga Pèrsia. Travessar un carrer de Shiraz, Yazd, Isfahan o Teheran és jugar-se la integritat física. A penes hi ha semàfors o passos zebra, però els vehicles no respecten els pocs existents. En essència, qui vol assolir l'altra vorera d'un carrer ha de mostrar determinació. Si emet signes d'indecisió, cap vehicle s'aturarà. Els cotxes només frenen quan veuen el vianant enmig de la calçada. Contemplar els naturals del país sortejar el trànsit provoca calfreds. A les cruïlles impera la llei de la selva: passa el cotxe que trau primer el morro. S'organitzen uns embussos de dimensions colossals. Amb vint mil morts a l'any, Iran se situa als primers llocs del rànquing mundial de mortalitat per accidents de trànsit. La conducció temerària dels iranians no ajuda a millorar l'estadística, però fonts policials reconeixen obertament que la majoria de les morts en carretera estan relacionades amb els baixos estàndards de qualitat dels vehicles.

El parc mòbil del país és "peculiar". Proliferen molt els cotxes antics. Marques com Renault, Peugeot i Citroën tenien molta presència abans del bloqueig internacional a Iran. Queden, per exemple, moltes unitats del Peugeot 405, vehicle que jo vaig tenir fa vint anys. Quasi tots els taxistes condueixen aquest model. També hi ha molts vehicles nous de gamma baixa de dos fabricants locals, Iran Khodro i Saipa. Els cotxes més bons són coreans i japonesos. (Xina ha intentat ocupar el mercat que deixaren buit les firmes europees, però els iranians són reacis a tot allò que arriba del gegant asiàtic.) Al llarg dels dies d'estada al país, només vaig veure dos Mercedes, un a Yazd i altre a Teheran. El bloqueig va disparar, sobretot a partir de 2012, el preu dels vehicles d'importació. Comprar un BMW, per exemple, costava el doble que en Europa. Els iranians arribaven a pagar per marques de luxe com Porsche o Maserati fins a 350.000 dòlars. Així i tot, el fabricant alemany venia a la República Islàmica més unitats que en tot l'Orient Mitjà. Ignore per on estarien circulant aquests bòlids esportius; jo no vaig veure cap ni un.




Pocs dies després de tornar d'Iran, vaig saber que molts ciutadans del país hvien llançat per les xarxes socials una campanya per a boicotejar les dues marques de cotxes de fabricació pròpia, Iran Khodro i Saipa, a les quals responsabilitzen de l'elevada taxa de morts en carretera que registra el país. La reacció de les seues autoritats no es féu esperar; va acusar de traïdores antirevolucionàries les persones que compartien els nombrosos missatges que circulaven per la xarxa. El problema és que els dos fabricantes boicotejats, que lideren el monopoli de la indústria automobilística en Irán, generen el 12% de l'ocupació del país. L'automoció és el sector econòmic iranià més puixant després del petrolier. A causa de les sancions internacionals a què estava sotmès Iran, les marques rebutjades pels internautes han vist multiplicar-se llurs beneficis durant els darrers anys. «La campanya de boicot als cotxes iranians va en contra dels interessos nacionals. És pecaminosa i antirevolucionària, i farà molt de mal a l'economia domèstica», va declarar a l'agència Fars el ministre d'Indústria, Mohammad Reza Namatzadeh.

Aquestes paraules van encendre els internautes, que acusen el ministre de no tenir en compte les vides que es perden, ni el dret dels ciutadans a exigir vehicles més segurs. Els usuaris acusen els fabricants d'anteposar llurs beneficis a la integritat de conductors i acompanyants. «Molta gent mor a causa de les marrades tècniques dels vehicles», es queixen els ciutadans. El Ghannon Daily reprotxà al ministre que critiqués els usuaris, però no tingués cap paraula de reprovació per als fabricants que posen en perill la vida de la gent. Els iranians no entenen que el seu govern protegisca una indústria sense cap posibilitat de ser competitiva i que no recolze altres sectors amb major potencial. Un executiu de Saipa ja s'ha disculpat en televisió. Ha assegurat que la marca projecta plans per a millorar la qualitat dels seus vehicles. També s'haurien de millorar l'educació dels conductors i els elements de regulació del trànsit. S'hauria de prohibir, per exemple, girar a l'esquerra per a travessar la mitjana d'una autovia i passar a l'altre sentit de circulació. Es pot fer. L'autobús en què viatjava la nostra expedició ho féu vàries vegades.

diumenge, 21 de febrer del 2016

Arròs amb fesols i naps

Escric columnes a Levante-EMV des d'octubre de 2007. Durant aquests nou anys, només n'hauré dedicat dues a reflexionar sobre la llengua —amb motiu de la Trobada d'Escoles en Valencià de 2011, posem per cas. ¿Per què? ¿Perquè és un tema polèmic? No. Els assumptes controvertits no m'espanten. La meua opinió sobre l'ajut al valencià es pot resumir en una frase: la llengua es defensa usant-la, no teoritzant. Quan respire, no pense: «Inhalaré aire, que arribarà als alvèols pulmonars i canviarà oxigen per diòxid de carboni...» ¡No! Respire i prou. Doncs bé, quan parle o escric, no pense: «Faig servir un idioma que forma part d'un sistema lingüístic compartit amb altres territoris de l’antiga Corona d'Aragó. La seua normativització començà en 1932, amb les regles ortogràfiques acordades a Castelló per entitats i personalitats del món cultural...» No. Mentre parle o escric, només pense en allò que vull transmetre. En ocasions, això sí, prenc el diccionari, per a comprovar l'ortografia o el significat d'un mot, com també prenc un xarop quan note que respire mal per culpa d'una bronquitis. La teoria lingüística la deixava per a classe.

Avui, vaig a fer la tercera excepció a la regla general autoimposada. Vaig a reflexionar sobre el valencià. ¿Motiu? El 30 de gener, Vicent Ribes, historiador, professor, columnista i regidor del PP, pronuncià al plenari del nostre ajuntament una peroració sorprenent sobre les Normes de Castelló. Em va deixar perplex escoltar-lo al vídeo de la sessió. ¿Les Normes Ortogràfiques de Castelló són una arremesa —foc amic, segons Ribes— contra el valencià? ¿Tenen la culpa de l'estat en què es troba la llengua? ¿És bo que hi haja normes? El mateix professor es contestava: tant l'anglès, que manca d'acadèmia, com l'espanyol, que compta amb la RAE, són llengües ben normals. (En realitat, Ribes es remuntà al segle XV, època d'Antonio de Nebrija, primer gramàtic de la llengua castellana.) El regidor demanava que oblidem Sant Vicent Ferrer, Germana de Foix, Felip V i Franco. ¡Acceptat! Oblidaré aquests personatges. Suposem que no tenen culpa que els xiquets escriguen mal. ¿Qui la té? Esbosse una hipòtesi. ¿Cap la possibilitat que la dreta i la seua expressió política més genuïna, el PP, hagen propiciat la mala qualitat del valencià escrit?

Analitzem-ho. El PP ha governat vint anys. Ha estat responsable, per tant, d'aplicar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Aquesta norma havia d'aconseguir que tots els xiquets, en acabar llurs ensenyaments obligatoris, i tots els funcionaris destinats al país dominaren la llengua. Quatre presidents peperos de la Generalitat, Zaplana, Olivas, Camps i Fabra —els dos primers vinguts de fora—, han donat un exemple magnífic; no saben parlar valencià. La llei havia d'aconseguir que el valencià fos llengua d'ús normal als àmbits acadèmic, literari, periodístic, administratiu, col·loquial. (L'espanyol i l'anglès tenen prestigi perquè estan presents pertot.) Els governs del PP suprimiren línies en valencià, prohibiren les emissions de TV3 i tancaren Canal 9. Per tant, les Normes de Castelló no tenen res a veure amb la situació subalterna que pateix l'idioma des de fa cinc segles. L'absència en àmbits lingüístics formals ha provocat el declivi del valencià. L'anglès no té normes dictades per una acadèmia, però és la llengua que fan servir la reina, els membres del seu govern, els policies, els periodistes de la BBC, els professors, els cantants de pop.

Tampoc no es pot dir que l'espanyol funcione meravellosament bé, malgrat Nebrija, la RAE i el sursumcorda. Molts joves i adults, alguns amb estudis superiors, cometen faltes d'ortografia que tiren de tos. La nostra llengua té, però, una situació infinitament més intricada; ultra no entendre la importància d'escriure bé, molta gent percep el valencià com una llengua de segona categoria. (No se la prenien seriosament ni els màxims caps autonòmics.) Ribes, historiador de vàlua, es permeté la llibertat, tan valenciana, d'endinsar-se en la sociolingüística i la filologia. Va titllar d'imperfectes les Normes del 32 —«Com totes les coses humanes», afegí indulgent. Tracte de posar-me al seu lloc. Feia l'efecte que el grup municipal pepero havia encarregat al més docte el paperot d'explicar el sí però no a una qüestió que desferma reaccions esquizofrèniques en el partit. En fi, jo valore molt la ironia. Ara, col·locar en un mateix nivell l'arròs amb fesols i naps i el primer document normativitzador del valencià... ¡Home! Jo no equipararia mai los callos a la madrileña amb el Diccionario de la Lengua Castellana de 1737. Seria passar-se'n un pèl.

(publicat a Levante-EMV, el 20/02/2016)

divendres, 19 de febrer del 2016

Un passeig per Guernica

La Casa de Juntes no és l'únic element interessant de Guernica. L'església parroquial de Santa Maria destaca com un dels millors exemples del gòtic basc. La seua construcció data del segle XV, però experimentà modificaciones en segles posteriors —les últimes són barroques. El parc dels Pobles d'Europa alberga les escultures d'Eduardo Chillida i Henry Moore. Gure Aitaren Etxea (La casa de nuestro padre), l'obra de Chillida, és un monument a la pau i està orientada cap a l'Arbre de Guernica. Es pot visitar també el Museu de la Pau, dedicat a la història del bombardeig llançat per l'aviació nazi en 1937, i l'Euskal Herria, encabit en un edifici reconstruït al segle XVIII —sols conserva una sagetera i una finestra originals— amb trets típics del barroc: façana de carreus, balconades amb reixes i escut nobiliari. Guarda una col·lecció etnogràfica dedicada al País Basc. Finalment, cal allargar-se fins al mural ceràmic que reprodueix el Guernica de Picasso, amb la inscripció "Guernica" Gernikara (El Guernica a Guernica), a favor de dur l'obra original a la vila.





També paga la pena de visitar el que queda de l'antiga fàbrica d'armes —de pistoles principalment. L'havien fundat en Eibar, l'any 1908, Juan Esperanza, un mecànic d'Osca amb experiència en fabricació d'armes, i l'eibarrès Juan Pedro Uncetabarrenechea (més conegut com Unceta), comercial ferreter. Començaren a fabricar pistoles amb la marca Victoria. L'èxit obligà a ampliar la plantilla a 120 treballadors. Els socis es plantejaren la sortida d'Eibar per tal d'evitar el control del Sindicat d'Obrers Pistolers d'Eibar, gremial i partidari de mantenir el sistema tradicional de producció, molt artesanal i especialitzat, cosa que xocava amb Juan Esperanza i els seus desitjos de modernitzar la producció introduint maquinària i reduint personal. En 1913, les màquines, el material i els obrers amb llurs pertinences foren traslladats a Guernica. Poc després començà la producció en les noves instal·lacions, dotades de maquinària moderna que permetia prescindir de personal especialitzat. Era previsible, per tant, l'inici de protestes obreres.

Guernica era, abans de 1913, una vila eminentement rural que mantenia els valors d'una societat tradicionalista, conservadora i religiosa. La industrialització suposà l'entrada dels nous valors del moviment obrer i de les seues idees emancipadores. Només arribar a Guernica, els obrers eibarresos d'Esperanza i Unceta fundaren un sindicat. Ben aviat sorgiren els problemes. Un conflicte provocat per canvis de llocs de treball no negociats amb els obrers provocà uuna reclamació rebutjada per l'empresa. La plantilla convocà la primera vaga en Guernica. En les homilies dominicals, els rectors anunciaren que la mala herba havia arrelat a Guernica. S'esdevingueren diversos incidents entre vaguistes i esquirols. Els patrons van maniobrar per a trencar la vaga. Els treballadors van comptar amb el recolzament de dirigents socialistes. Finalment, la durada i els incidents minvaren l'inicial recolzament popular als vaguistes. Els amos de l'empresa acabaren aconseguint els objectius que els havien mogut a sortir d'Eibar.

Amb la Primera Guerra Mundial, el mercat d'armes experimentà un auge important. Entre 1914 i 1918, Esperanza i Unceta van vendre, sobretot a Itàlia i França, més de 100.000 pistoles, a més de les 13.000 unitats subministrades a l'exèrcit espanyol. També començaren a fabricar-se els models Astra, que acabarien marcant tota la producció de l'empresa. L'Astra 400 fou usada per l'exèrcit espanyol i es féu popular en altres països. En 1925, la família Esperanza sortí de l'empresa. Se'n feren càrrec un fill i un nebot de Pedro Unceta. La societat passà a denominar-se Unceta y Cía. El final de la guerra obrí una crisi al sector. Unceta y Cía reeixiren gràcies a la fabricació de nous models i la comercialització d'armes d'altres fabricants. Les pistoles de la Sèrie 900, basades en la Mauser alemanya, foren molt populars en Xina a finals dels anys 20. L'empresa arribà a obrir una filial en Shanghai a principis dels 30, Astra China Company. Durant la Guerra Civil Espanyola, Unceta y Cía fou intervinguda per les autoritats republicanes.

En la primavera de 1937, les tropes franquistes s'empararen de tota la província de Biscaia. El bombardeig de Guernica per l'aviació alemanya no afectà les instal·lacions d'Unceta y Cía, que passà a fabricar armes per al bàndol franquista: 28.000 pistoles, 130.000 peces de repost per a metralladores i 347.000 peces per a material divers de guerra. En alinear-se el règim franquista amb les potències de l'Eix, un cop acabada la Guerra Civil, Unceta y Cía vengué a l'Alemanya nazi més de 100.000 pistoles. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, l'empresa entrà en declivi. En 1953, adoptà el nom amb què seria coneguda a partir de llavors, Astra, Unceta y Compañía SA. Durant la dècada dels anys 70, el declivi s'aguditzà. Baixà la producció i es reduí la plantilla. Un nét de Juan Pedro Unceta, Augusto Unceta, president de la Diputació de Biscaia, fou assassinat per ETA. En els 90, el govern basc féu un últim intent de rellançar l'activitat fusionant diverses empreses del sector. La liquidació definitiva d'Astra, Unceta Cía arribà en 1999.


En 2006, s'enderrocaren les instal·lacions de la fàbrica. Només se salvà l'edifici d'oficines. S'havia alçat en 1918 segons disseny de l'arquitecte bilbaí Ricardo de Bastida. Està emplaçat a la vora de la línia ferroviària Amorebieta-Bermeo. És d'estètica déco amb influències del cubisme, el constructivisme rus i el futurisme italià, adaptades al gust de la burgesia biscaïna de l'epoca, principal clientela de Bastida. L'edifici manté una decoració simplificada i geomètrica. En els anys 30 del segle XX se li afegí una planta. En 1968, Astra, Unceta y Cía comprà l'immoble per a convertir-lo en la seua seu administrativa. Després de la liquidació definitiva de l'empresa, es mantingué dempeus. La pressió social, encapsalada pel moviment Astra Gernikentzako (Astra per a Guernica), aconseguí que no fos destruït. Passà a mans de l'ajuntament, que volia dedicar-lo a equipament cultural. Quant a l'antiga empresa d'armes curtes, l'empresari italià Massimo Garbarino comprà les patents d'Astra, Unceta y Cía SA en 2008 i creà en Suïssa l'empresa Armas Astra SA.

En 2012, després d'anys d'obres, es presentà la remodelació definitiva de l'edifici d'oficines, que havia estat subvencionada pel govern basc a través del seu programa "Fàbriques de creació". La seu de l'antiga Astra ha esdevingut un centre multidisciplinar amb una superfície útil de 2.600 metres quadrats. La intervenció ha conservat la façana principal. Al darrere, s'ha afefit un annex multicolor dissenyat per l'arquitecte Liam Gillick, digne de ser visitat. L'equipament està gestionat per Astra Koordinadora, formada per col·lectius joves i associacions socials i culturals de la localitat. Tres representants de la coordinadora junt a membres de l'ajuntament formen l'Astra Batzordea, responsable de la gestió més directa i quotidiana del centre. S'hi realitzen múltiples activitats.

dimecres, 17 de febrer del 2016

L'Arbre de Guernica

El nou govern municipal vol que Xàtiva s'agermane amb Guernica. Aquesta vila basca, que patí un terrible bombardeig en 1937, conserva la Casa de Juntes, situada en un petit promontori. En temps antics, els bascs tenien un costum secular: aplegar-se sota un arbre, generalment un roure, per a decidir sobre els afers comuns. El costum estava molt generalitzat a l'Europa medieval. Pel que fa a Biscaia, cada merindad tenia el seu arbre. Amb el transcurs dels segles, adquirí notorietat el de l'anteiglesia de Lumo, a la roureda de Gernikazarra, prop d'una ermita. A l'ombra d'aquest arbre es redactaren les lleis biscaïnes fins a 1876, amb participació de totes les viles, que enviaven dos representants, junteros, a les sessions (Juntes Generales de Biscaia). Aquest forma incipient de democràcia fou glossada per filòsofs i serví d'inspiració a poetes i dramaturgs. La cançó Gernikako arbola, del bard José María Iparraguirre, és l'himne oficiós dels bascs. Els senyors de Biscaia juraven respectar les llibertats biscaïnes (els Furs de Biscaia) sota aquest roure.

Quan el senyoriu s'integrà al Regne de Castella, el títol de senyor de Biscaia passà a transmetre's junt amb el de rei. Els futurs monarques havien d'acudir a Guernica, abans de ser coronats, per a prestar so el Árbol jurament de respectar els Furs biscaïns. Només així eren reconeguts com a senyors de Biscaia. Es conserva a la Casa de Juntes un quadre d'un pintor alavès del segle XVII, Francisco de Mendieta, que representa el moment en què Ferran el Catòlic jura els Furs. L'obra es coneguda popularment com El besamanos. Durant les guerres carlines, l'aspirant a rei Carles de Borbó acudí a Guernica el 3 de juliol de 1875 per a jurar els Furs. El conjunt format per la tribuna darrere de l'Arbre i l'església de Santa Maria de l'Antiga foren construïts al segle XIX en estil neoclàssic. El seu nucli és l'església, actual Saló de Plens. La Casa de Juntes és la seu de les Juntes Generales de Biscaia. Sota l'arbre, juren el seu càrrec els presidents (lehendakaris) del Govern Basc. El roure actual, plantat en 2004, té una història ben curiosa.



Segons la tradició, l'arbre més antic documentat, denominat Arbre Pare, va nàixer al segle XIV. Provenia d'una roureda, l'Antiga, de què es té constància des del segle XII. Hom creu que l'arbre va viure fins a 1881. En 1564, hom pensà talar-lo i substituir-lo per altre —ja existia un planter amb brots del roure simbòlic. En 1742 es plantà, darrere la tribuna, un brot que seria conegut com Arbre Vell, la soca del qual encara pot veure's en un templet circular construït en un costat de la Casa de Juntes. En 1811 morí l'Arbre Pare, que fou substituït per l'Arbre Vell. En 1859 es col·locà un plançó de dos anys davant la tribuna. L'arbret morí el 1861. S'hi plantà un nou brot. L'Arbre Vell morí l'any 1892. L'Arbre Fill, plantat davant la tribuna, veié el jurament del primer president de l'autogovern del País Basc durant la II República, el lendakari Aguirre. També fou testimoni del bombardeig de Guernica en abril de 1937. Quan les tropes franquistes prengueren la vila, s'estengué el rumor que uns falangistes es disposaven a tallar l'Arbre amb destrals.

El llavors capità Jaime del Burgo Torres (pare de Jaime Ignacio del Burgo, diputat navarrès del PP entre 1989 i 2004) ordenà formar un batalló de requetès armats amb els quals voltà l'Arbre per a impedir que fos malmès. El 20 d'abril de 2004, el roure morí a causa d'un fong. Fou substituït per un dels seus brots, nascut en 1986, que presidí la Casa de Juntes fins a la seua mort en 2015. Llavors es plantà un arbre nascut el 2000 d'una bellota de l'Arbre Fill (ço és, germà del plantat en 2005), criat en un viver de l'empresa foral Basalan, encarregada de conrear plançons de l'Arbre de Guernica, i crescut en un bosc d'Arratia. El seu emplaçament a la Casa de Juntes s'ha modificat lleugerament per a millorar les condicions de creixement de les arrels. Darrere la tribuna hi ha altre arbre plantat el 3 de febrer de 1979 per Ramón Rubial. Aquest roure gaudeix de bona salut. Hauria de ser, segons la tradició, el pròxim Arbre. A finals de 2013, vaig passejar per Guernica i vaig visitar la Casa de Juntes, una experiència viatgera del tot recomanable.

dilluns, 15 de febrer del 2016

El monopoli de la paraula

In principio erat Verbum, [...], et Deus erat Verbum. El versicle de l'apòtol Joan («Al principi era el Verb, [...], i el Verb era Déu.») ha estat objecte de múltiples disputes entre teòlegs. ('Verb' és una traducció del mot grec lógos, que pot significar 'paraula', 'raó'...) La cita bíblica sencera seria aquesta: «Al principi existia la Paraula, i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu.» Altre versicle (Joan 1:3) complementa l'anterior: «Totes les coses foren fetes per mitjà de la Paraula. Sense ella no es féu res de tot allò que existeix.» Al marge de les disputes teològiques, sempre m'ha semblat que les línies aparentment críptiques de l'evangelista amaguen una gran veritat: el llenguatge —la paraula— està en el principi de tot. Som humans perquè som capaços de comunicar-nos lingüísticament. Generalment s'admet que una llengua és creació del poble que la parla. Però és igualment cert que el poder sempre ha intentat controlar el llenguatge, establir el significat de les paraules. L'afer dels titellaires ho ha posat de manifest.

Segons el sistema, la sàtira a la manipulació del terrorisme equival al seu enaltiment, conducta severament castigada pel codi penal, altre instrument de què es val el poder per a exercir el seu control social. Escenificar una ficció de caire satíric ha suposat l'empresonament per orde judicial, durant cinc dies, de dos titellaires. L'assumpte és d'extrema gravetat. Ens posa a la vora d'un règim polític autocràtic com l'imperant a la Rússia de Putin. La mala qualitat de l'obra, argüida com agreujant, manca de rellevància; si tots els responsables de pel·lícules, obres teatrals o novel·les dolentes hagueren d'estar tancats, les presons petarien. També trobe hipòcrita apel·lar a la presència de menors durant l'espectacle de titelles; els canals generalistes de televisió solen emetre en horaris de màxima audiència programes absolutament inadequats per a xiquets. Sembla que el problema dels titellaires ve del cartell que un personatge de la seua obra, el policia, fica sobre una bruixa per a tractar d'incriminar-la en un delicte de terrorisme.


L'afer posaria de relleu altres qüestions dignes de ser ressaltades. És habitual que els censors no entenguen l'argument de les obres que censuren. També és habitual que una associació concreta instrumentalitze el dolor de les víctimes del terrorisme amb finalitats polítiques partidistes. Al PP, que viu moments molt complicats —està sacsejat per múltiples casos de corrupció i no troba socis per a formar govern—, li ve molt bé una bona cortina de fum. Quan la seua situació és desesperada, els peperos solen recórrer al terrorisme i la unitat d'Espanya. Jugada de manual. De res no ha servit que l'obreta La bruja y don Cristóbal estigués programada en un context, Carnestoltes, d'irreverència contra el poder. ¡Bromes, les justes! Els joves ja han sortit de presó, però estan sotmesos a duríssimes condicions de llibertat provisional —en canvi, alguns lladres de coll blanc i corbata campen a les amples. Jo trobe molt escandalosa la possibilitat que els titellaires hagen estat discriminats per ser artistes anònims i dur vestits i pentinats alternatius.

Allò més preocupant és, però, la reacció de l'esquerra emergent. Ja comença a ser normal que l'alcaldessa de Madrid s'escagarrine davant els atacs de la dreta. Arran del cas Zapata, ja vaig dir que Manuela Carmena intentava aplacar la fera. Ho ha tornat a intentar. Ha cessat els programadors culturals municipals i medita destituir la regidora de l'àrea. ¡Noves mostres de debilitat! El partit d’hipòcrites que disculpen l’exaltació del feixisme, el menyspreu a les víctimes del franquisme i l’exhibició de símbols nazis encara traça la ratlla que diferencia allò que està bé d’allò que està mal. També controla el llenguatge. Potser estic equivocat, no sé, però jo pensava que l'esquerra havia d'arrabassar a la dreta dos monopolis: el de la moral i el de la paraula. Llevat d'excepcions honroses, els membres d'Ahora Madrid i Podemos han tingut una reacció vergonyant en l'afer dels titellaires. Els han arribat a denunciar als tribunals. Em sembla inaudit. Està clar que les feres continuen manant. De moment, l'esquerra adopta el llenguatge del poder.

dimecres, 10 de febrer del 2016

No hi ha gossos a Iran

En la República Islàmica d'Iran, està prohibit tenir gossos a casa. El gos és sens cap dubte un animal immund, segons l'aiatol·là Nasser Makarem Shirazi. «No es pot traure de passeig, ni tenir dins de la casa o el jardí. Les relacions amistoses amb els gossos són una cega imitació dels costums europeus i nord-americans. Els occidentals estimen més els seus animals que la seua dona i els seus fills», adverteix el clergue xiïta. Tanmateix, l'anterior president, Mahmud Ahmadineyad, s'arrogà el dret de tenir quatre gossos. Deia que eren guardians. Els havia comprat en Alemanya al preu de 110.000 euros cadascun (¡Quasi quinze mil milions de rials per quatre gossos!) La notícia suscità, a parts iguals, l'enuig i la gatzara generalitzats dels iranians. Ahmadineyad es véu obligat a emetre una fàtua en què justificava el seu dret a posseir gossos perquè eren destinats únicament a garantir la seua seguretat. Res d'acaronar-los ni de traure'ls de passeig pel parc. En fi, ¿per què rebutgen els gossos, els musulmans? Per motius religiosos.

Segons la llegenda, el Profeta Muhammad fou atacat per un gos. També s'atribueix a Aisha, la seua esposa, aquest relat: «L'àngel Gabriel havia promès al Profeta que el visitaria en una hora determinada. Arribà l'hora convinguda i l'àngel no aparegué. Muhammad llançà el bastó que tenia a les mans mentre es deia que ni Al·là ni els seus missatgers incomplien mai les seues promeses. El Profeta féu una ullada al seu voltant i descobrí un cadell de gos sota el llit. Va preguntar a Aisha quan havia entrat el gos. Ella va contestar, posant Al·là per testimoni, que no ho sabia. El Profeta ordenà que tragueren l'animal. Llavors, es presentà Gabriel. Muhammad va retraure a l'àngel la seua promesa d'arribar a una hora determinada i la seua incompareixença. Gabriel contestà que li ho havia impedit el gos. "Els àngels no entrem a les llars on hi ha gossos o imatges", va proclamar.» Un hadit diu, en efecte, que els mala’ika (els àngels) no entren on hi ha un gos. Qalb ibn qalb (gos fill d'un gos) és un insult particularment greu al món musulmà.

Altre controvertit hadit afirma que les dones, els burros i els gossos anul·len l'oració del creient, perquè el distreuen. Per a molts ulemes, les dones són l'arma de Satanàs, i els gossos negres la seua encarnació. L'Islam prohibeix tenir gossos, excepte quan s'utilitzen per a caçar o custodiar el ramat i els grans. El càstig per a qui incompleix la norma és perdre cada dia un o dos qiraats de la seua hasanaat (recompensa per bones obres). Sembla que el Profeta va dir: «A qui tinga un gos, llevat que siga per al pastoreig o la caça, se li pendrà un qiraat de la seua recompensa per dia.» ¿Què es pot fer en els casos no previstos? Els ulemes s'emboliquen en freqüents debats. Heus ací l'opinió d'un doctor islàmic sobre els gossos guardians domèstics: «Si una casa es troba enmig de la ciutat, no cal un gos per a custodiar-la. Per tant, tenir-lo és haram (no està permès), li lleva al propietari un o dos qirats per dia. En canvi, si la casa està aïllada en el camp, és lícit tenir un gos per a cuidar la llar i les persones, més importants que els ramats o els conreus.

¿Què passa amb allò que entra en contacte amb un gos? Pel que es veu, Muhammad va dir: «La purificació d'un vas llepat per un gos ha de fer-se rentant l'atuell set vegades, la primera amb aigua i terra, i les següents amb aigua només.» Els ulemes diuen que tocar un gos eixut no converteix la mà en nayis (impura), però tocar-lo quan està humit torna nayis la mà. Aleshores, cal llavar-se set vegades, una d'elles amb terra. La cosa podria resultar graciosa, però té conseqüències molt serioses. Sovint, als invidents que van acompanyats d'un gos guia se'ls nega l'accés a taxis, autobusos o negocis, conduïts o regentats per musulmans. I això no passa sols als països àrabs. Al Regne Unit, els gossos policia utilitzats per a identificar sospitosos de pertànyer a cèl·lules terroristes han de portar botes de cuir quan entren en mesquites o cases de musulmans. Un mul·là pakistanès emetia una fàtua contra l'ús de gossos entrenats per a detectar droga o explosius. Apel·lant a la xaria, negava validesa a proves obtingudes amb gossos.


A casa nostra, també han sorgit conflictes. Les associacions islàmiques de Lleida demanaren a l'ajuntament que es prohibís l'accés del millor amic de l'home als transports col·lectius i a determinades zones públiques, a fi de garantir la llibertat religiosa i el dret dels musulmans a viure segons els principis islàmics. Com que el consistori de la ciutat rebutjà la petició, es multiplicà el nombre d'animals morts per enverinament. Però tornem al principi. Mentre passejàvem pels carrers d'Isfahan, una companya de viatge em va preguntar: «¿T'has adonat que no es veu ni un gos ni mig? ¡Quina cosa més estranya! ¿No els agradarà tenir animalets?» No sé. Aparentment no hi ha gossos a Iran. No se'n veu cap ni un pels carrers. Ara bé, ¿per què serà que l'aiatol·là Nasser Makarem Shirazi ha decidit recordar la prohibició de tenir-ne? No m'estranyaria gens que molts iranians facen un cas com un cabàs als sermons dels ulemes.

dissabte, 6 de febrer del 2016

Paisatge després del terratrèmol

Les notícies provocaren un veritable terratrèmol a la ciutat. L'antic patró havia passat dues nits a la garjola. Fou deixat en llibertat provisional amb una fiança de dos milions d'euros. Afirmà que és innocent, que tot és un muntatge. «Ja diré el nom de l'autor», afegí. Ho dirà o no ho dirà. (En principi, són pocs els involucrats en delictes de corrupció que tiren de la manta.) Tot dependrà de les converses amb els seus advocats. ¿Quina serà la línia de defensa? ¿Llançar culpes amunt i avall? Jo no imagine un fanfarró com Rus col·laborant amb fiscalia per alleugerir la condemna. Ara, el veig capaç de morir matant. En fi, els esdeveniments estan deparant reaccions d'allò més previsibles. Hi ha gent, poca, que continua defensant el personatge. Els forans no ho acaben d'entendre. «¿Encara queden defensors d'una causa perduda?», pregunten. Els xativins ho entenem perfectament. El clientelisme del patró s'havia ramificat molt. Els beneficiats li estan agraïts. També cal comptabilitzar un número indeterminat de babaus que se sumen als estómacs agraïts i segueixen proclamant la seua admiració per l'antic venedor d'electrodomèstics.

Al paisatge local predominen, però, els flegmàtics als quals no sorprèn la detenció de Rus. Un dia o altre s'havia de produir el sisme. Els xativins ho vèiem venir des de fa mesos. També hi ha els valents que abans passaven la mà pel muscle del patró i ara botzinen perquè no està tancat a Picassent. A mi no m'agrada fer llenya de l'arbre caigut. Les presons són llocs molt sòrdids. Ara bé, si la magnitud del lladronici és tan gran com s'anuncia, haurà d'haver un càstig ineludible i exemplar. Corrompre's no pot sortir debades. I caldrà exigir que la trama corrupta torne tots els diners sostrets. En qualsevol cas, vull recordar algunes coses que passen desapercebudes aquests dies per culpa del guirigall. Al personatge se li imputen presumptes delictes relacionats amb la seua activitat com a president de la Diputació. Durant els darrers anys, però, Xàtiva experimentà una enorme activitat immobiliària privada. Sembla que el mateix Rus fou soci d'una promotora. En altres llocs, la febre constructora deixà al descobert nombrosos casos de corrupció. En canvi, a la nostra ciutat no s'han conegut episodis de prevaricació o suborn relacionats amb la rajola.

Sí, circulaven molts romanços. A mi m'han arribat a contar històries tèrboles protagonitzades per constructors i polítics de l'anterior equip municipal, però tots els confidents acabaven dient: «Ni se t'acudisca anomenar-me. Jo no t'he dit res.» Avui dia, els figurants continuen submergits en un silenci espès. Fins ara, no han aparegut proves de cap cas de corrupció derivada dels PAI executats o previstos a la ciutat. Sembla que mai no sabrem per quin art d'encantament sorgiren requalificacions urbanístiques que generaren espectaculars revaloracions de terrenys —el Pla de la Mesquita i la zona de la "Papelera San Jorge" en són bons exemples. En un altre ordre de coses, tampoc no es parla de la persecució que patiren persones concretes per mantenir actituds cíviques que incomodaven el poder. La nòmina d'insultats, humiliats o acomiadats del treball per pressions del cacic és extensa. Aquestes víctimes hauran experimentat una íntima satisfacció en veure com un guàrdia civil acotava el cap de Rus quan aquest era introduït en un negoci seu que escorcollava la Benemèrita. «A cada porc li arriba el seu Sant Martí», diu el refrany.

La corrupció és molt contagiosa. Als calabossos de Benimaclet o Patraix van pernoctar altres xativins: Mariano López, Jaime Úbeda, Salvador Deusa. No puc estar-me de recordar l'activitat política i sindical d'aquest últim durant la seua joventut, als anys vuitanta. Fou marxista leninista i maoista. Milità al Moviment Comunista (MCPV) i estigué afiliat a USO i CCOO. ¿Viatge des de l'esquerra revolucionària fins a les trames corruptes peperes? ¡Quins tombs fa la vida! En fi, el cacic ha cabut en un primer pla, però el paisatge xativí després del terratrèmol s'ha d'encabir en una panoràmica presa amb gran angular. Hi apareixen tots els imputats (investigats, des de l'última reforma processal), familiars enviscats o dolguts, llepaires, gent amb comptes pendents, l'Olímpic, antics camarades avergonyits... En les converses de carrer, d'oficina o de casa, tot gira al voltant del cas. Dec ser massa sentimental; em desplauen els grafits insultants apareguts a la ciutat. Ara, s'han de fer esforços per a mantenir el bon cor. Dijous 28, a la sortida dels jutjats, el patró investigat encara afirmava açò: Al que meta la mano, hay que cortársela. ¡Quina barra!

(publicat a Levante-EMV, el 06/02/2016)

dijous, 4 de febrer del 2016

¿Xàtiva en el punt de mira de Daesh?

Dies enrere, les xarxes socials i els mitjans digitals divulgaren un vídeo de l'Estat Islàmic en què es mostrava l'execució de cinc persones. Un dels executors, que vestia roba militar de camuflatge i es tapava el cap amb un passamuntanyes per sota del qual sortien barba i cabellera rosses, deia en francès: «Al-Andalus, estimada, ¿creeus que t'hem oblidat? No, per Déu.» Fins ací, cap novetat. El personatge afegia, però, aquesta amenaça: «Els musulmans no podem oblidar Còrdova, Toledo o Xàtiva. Al-Andalus, no ets espanyola ni portuguesa, ets musulmana.» Fins ara, Xàtiva era associada a la corrupció. Ara, esdevé diana del terrorisme islàmic. ¡Quina ratxa!

Des dels atemptats de París, han proliferat les opinions emeses per personatges que es presenten com especialistes en el fenomen terrorista. Se suposa, per tant, que han de tenir la clau per a solucionar l'allau d'accions terroristes impulsades pel Daesh (ad-Dawla al-Islamiya fil-Iraq wash-Xam, Estat Islàmic d'Iraq i Síria, també dit ISIS pel seu enunciat anglès, Islamic State in Iraq and Siria). ¿Hi ha unanimitat entre els opinadors? ¡No! Uns diuen que cal desfermar la guerra contra l'Estat Islàmic. Altres, en canvi, afirmen que la guerra no solucionarà res. Entre els primers, tenim, per exemple, Jordi Llaonart. Entre els segons, Loretta Napoleoni.

Llaonart és un arabista que treballà sis anys com a corresponsal al Pròxim Orient. Heus ací la seua opinió: «La intervenció militar és l’única sortida per a eliminar Daesh. La no intervenció la descarte; condemna la gent que pateix la guerra a patir-la més, o a patir-la indefinidament. La via diplomàtica està esgotada d’ençà que Baixar al-Àssad traspassà les línies roges marcades per Obama. El règim sirià es va excedir en l’ús d’armes químiques i en els bombardeigs de barris de població civil. Això va destruir les escasses possibilitats de diàleg existents. El recurs militar sembla el més efectiu. El problema és que els països occidentals no saben què fer.»

Per la seua banda, Loretta Napoleoni diu açò: «La política dels bombardeigs ha provocat la situació que tenim ara a casa nostra. Començà el 2003 amb la invasió d'Iraq i és un fracàs total. És evident que hem de canviar de mètode, perquè l'actual no ha funcionat. La resposta bèl·lica, propugnada pels nostres polítics, li ve de primera a l'Estat Islàmic. És el que busca, perquè el legitima. Allò més urgent és iniciar un procés de pacificació de la zona. L'Estat Islàmic busca que el bombardegem, que enviem tropes a Síria i que lluitem contra ell. Donar la resposta que vol és caure en el seu parany.» Tenim, doncs, dues opinions a les antípodes. ¿Qui té raó?

Uns creuen que l'Estat Islàmic ni desapareixerà ni anirà a menys. S'ha instal·lat a l'Orient Mitjà i això s'ha d'assumir. S'ha de fer front al problema, en comptes d'ignorar-lo. Cal negociar ja a través d'intermediaris amb la gent de Daesh. «Millor ara que d'ací a cinc anys», diu Loretta Napoleoni. Segons altres, cal deixar que els actors principals del conflicte sirià, Daesh, al-Nusra i Baixar al-Àssad, és destrossen entre ells. Per als països occidentals, el triomf d'una de les tres parts no és desitjable. És preferible el desgast de tots els contrincants. Abans del derrocament d'un avió rus, per l'exèrcit turc, també hi havia qui pensava que Putin solucionaria el problema.

Si la situació actual s'eternitzés, Rússia i el règim sirià podrien esclafar els altres dos grups. Baixar al-Àssad tornaria a controlar tot el país. De moment, només sembla haver unanimitat en un aspecte: cap país no vol enviar tropes terrestres a la zona; la guerra psicològica de Daesh ha donat fruits. I ben mirat, és possible que la millor solució siga acceptar la pervivència del règim del dèspota al-Àssad. Si Saddam Hussein s'hagués mantingut al poder, potser mai no s'hagués desfermat l'actual desgavell. (Evidentment, Daesh no existiria.) En fi, aquest embolic explicaria potser l'escassa resposta inicial a la petició francesa d'ajuda per a bombardejar Síria.

Jorge Verstrynge va dir: «Mai no va a triomfar una revolució democràtica en cap país islàmic teledirigida des d'Occident. Els àrabs han de ser com ells vulguen ser. I els occidentals no tenim cap dret d'imposar-los formes mentals i de comportament que no són històricament les seues. No podem anar pertot implantant democràcies balístiques amb torpedes pel cul. I menys en un país islàmic. Hem d'atacar les causes dels seus problemes, ajudar-los al desenvolupament i, sobretot, no ficar-nos en els seus afers interns. Els únics que poden acabar amb Daesh són els musulmans. És impossible que ho facen els europeus o els nord-americans.»

Tanmateix, les aviacions turca, russa i de diversos països occidentals continuen llançant bombes sobre territoris iraquians i sirians. (Turquia aprofita l'avinentesa per a batre posicions iraquianes del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), els milicians del qual formen fins ara la força més efectiva per a detenir l'avanç de Daesh.) Cal suposar, per tant, que cèl·lules terroristes i llops solitaris de l'Estat Islàmic mantenen vigents llurs plans d'atemptar contra urbs europees. ¿Caldrà afegir Xàtiva a la llista d'objectius —París, Roma, Londres, Madrid— més cobdiciables per a Daesh? En qualsevol cas, queda clara la importància històrica de la nostra ciutat.

dimarts, 2 de febrer del 2016

Tothom parla de política a l'Iran

A l'Iran, l'ambient és més religiós en unes ciutats —s'hi veuen més xadors— que en altres. En alguns llocs, molts botiguers, posem per cas, no baixen la persiana del negoci per a complir amb el precepte de l'oració. (L'islam xiïta estableix tres moments d'oració: el matí, el migdia i el capvespre.) A Shiraz, una persona ens deia que el 70% dels iranians no resa. Ignore d'on treia aquesta data el nostre interlocutor. En qualsevol cas, a Iran s'esdevindria el mateix que a les Espanyes, on quasi tots els ciutadans són catòlics, però pocs van a missa. Els iranians, això sí, han d'acatar per força les lleis que imposen els mul·làs instal·lats al poder. Recorde una anècdota divertida. L'últim dia d'estada al país, un divendres, dia festiu per als musulmans, ens veièrem immersos en una enorme retenció de veicles al cèntric carrer Ferdowsi de Teheran, en què hi ha diverses facultats universitàries. Era estranya la densitat de trànsit en un dia no laboral. Potser s'havia produït un accident, perquè aparegué un cotxe de bombers. El xofer de l'autobús va dir sorneguer: «Com ja passem del migdia, les cabres i les ovelles han acabat de resar.»

Es referia als estudiants ultrareligiosos que sortien dels oratoris universitaris i agarraven el cotxe. Ja ens podem imaginar l'escepticisme religiós del xofer, un home ja major, i la seua opinió sobre les persones que freqüenten les mesquites. La gent va perdent la por a poc a poc. Segons la nostra guia local, tothom parla de política al metro, als taxis... Molts iranians estaven farts de Mahmud Ahmadineyad. La veu popular li havia endossat el malnom de Mico. «¿Com era possible que un home tan lleig ens representés a l'estranger. La gent d'altres països pensaria que tots els iranians som lletjos», bromejà una persona que per prudència no identificaré. «En comptes d'anar a consolar les víctimes del terratrèmol, prengué un vol a Veneçuela», afegí altra persona. Ignore de quin terratrèmol parlava; durant un dels més greus, per agost de 2012, sembla que Ahmadineyad estava a Teheran. Quan fou elegit president per segona vegada, hi hagué vàries manifestacions de protesta i molta repressió policial. «¿Què s'ha fet dels nostres vots?», resaven les pancartes. La seua presència al soterrar de Chávez també alçà aldarull.

El Mico abraçà en públic la mare d'Hugo Chávez, Elena Frías, acció totalment prohibida en Iran. «Si ho fèrem nosaltres, aniríem a la presó. Si ho fa el Mico, està ben fet», xiuxiuejaven els iranians. L'episodi suscità un enorme escàndol a la República Islàmica; al país dels aiatol·làs, abraçar una dona en públic és un delicte. La foto de l'abraç circulà pertot arreu, malgrat els esforços del règim per convèncer l'opinió pública que la imatge havia estat manipulada per l'imperialisme. L'actual president, Rouhani, està ben valorat, però la gent creu que no podrà fer gran cosa en política domèstica. Un discurs seu dirigit a policies provocà la ira dels aiatol·làs. ¿Què havia dit? Que la policia no està per a defendre l'islam, sinó per a vigilar el compliment de les lleis. La frase no tenia tanta transcendència; les lleis d'orde públic són d'inspiració clarament religiosa. Recorde una aturada a la vila de Meybod, per a veure un colomer de tova. Molt a prop hi havia policies. Unes viatgeres havien oblidat el vel. En pujar a l'autobús, la guia, nerviosa, advertí: «Si la policia veu estrangeres sense vel, buscarà el guia. Em poden llevar la llicència.»






Aquests dies, es parla molt d'Iran als nostres mitjans de comunicació. Es diu que Podemos ha rebut finançament del règim iranià. Les visites de Hassan Rouhani a Itàlia i França també han alçat enrenou. Les escultures antigues nues del Museu Capitolí de Roma, que havia d'acollir una reunió entre el mandatari iranià i Matteo Renzi, van ser cobertes per tal de no ofendre l'invitat. Tanmateix, en finalitzar la visita, la delegació iraniana va difondre un comunicat en què negava haver demanat que es taparen els nus. (De fet, en un turó de la província iraniana de Kermanshah es pot admirar un escultura rupestre nua que representa Hèrcules o la divinitat persa Bahram.) En qualsevol cas, donaven les gràcies als amfitrions italians per la seua deferència. A París, sembla que es va suspendre un sopar en honor a Rouhani perquè les autoritats gal·les no estaven disposades a prescindir del vi. El president iranià és persona culta i políglota; parla àrab, persa i anglès. A més dels seus estudis religiosos, cursà la llicenciatura de dret a la Universitat de Teheran. Cpmpletà la seua formació jurídica al Regne Unit. Obtingué el doctorat en Dret Constitucional a la Glasgow Caledonian University. Si les notícies d'Europa han arribat a Iran, els seus habitants tindran altre tema de conversa.