dissabte, 14 d’octubre de 2017

Festes nacionals

Durant la setmana que acaba, hem celebrat el 9 d'Octubre i la festivitat de la Mare de Déu del Pilar. Diades ben distintes amb un denominador comú: una i altra han tingut com a teló de fons la crisi catalana. El 9 d'octubre és una festa cívica. Recorda l'entrada de Jaume I a València, acompanyat per la seua esposa Violant d'Hongria. Hom diu que les fruites i verdures confitades que formen part del regal típic de la Mocadorada de Sant Dionís, que se celebra a València i rodalia el mateix dia 9, tenen el seu origen en les fruites i hortalisses que van oferir a Jaume i Violant els musulmans valencians, quan rendiren la ciutat. Tradicionalment se celebren dos actes. L'oficial, organitzat pel consistori del cap i casal, i l'oficiós, una manifestació de l'esquerra política i les entitats culturals valencianistes. Enguany, els participants als dos actes han patit les escomeses de grups de l'extrema dreta —que atacaren amb especial virulència la manifestació— sense que la policia fes gran cosa per evitar-ho, comportaments que han esdevingut també tota una tradició a casa nostra. El feixisme actua amb total impunitat. Però reprenguem el fil.

El 12 d'octubre se celebra la festivitat de la Mare de Déu del Pilar. Com a persona imparcial, un amic meu descregut diu que la del Pilar és la més important de totes les Verges. ¿Per què? Perquè la Pilarica es manifestà en carn mortal damunt d'un fust de jaspi a les vores de l'Ebre, ço és, a quilòmetres de distància d'Efes, on vivia acompanyada per l'apòstol Joan. Ignore el motiu de celebrar això el 12 d'octubre; la vinguda de Maria a l'antiga Caesaraugusta s'esdevingué pel gener de l'any 40 dC. Hi ha molts motius per a considerar extraordinària aquesta vinguda. Un estol d'àngels, portadors del pilar, precedí l'arribada de la Verge. Si hem de jutjar per la logística desplegada, la peça de jaspi ha de ser molt important; Maria podria haver-se aparegut damunt d'una morera, posem per cas. ¿Quin significat té que Ella volgués estar damunt d'aquell fust? Només cap una explicació. El pilar seria el mateix al qual fou lligat Jesucrist quan rebé els assots a ca Ponç Pilat. A més, la Mare de Déu del Pilar es va aparèixer a Sant Jaume el Major, bé que molts estudiosos neguen rotundament l’estada de l’apòstol a terres hispàniques.

En realitat, el relat conegut podria ser una llegenda documentada des del segle XIII, precisament el moment d'esclat dels pelegrinatges marians. Això diuen els escèptics. Tanmateix, els creients atribueixen a la intercessió de Maria miracles cridaners. L'ajuda miraculosa de la Mare de Déu permeté la resistència de Saragossa als atacs de les tropes napoleòniques, durant la Guerra del Francès. I també fou prodigiosa la salvació de la Basílica del Pilar durant la Guerra Civil. La matinada del 3 d'agost de 1936, un avió republicà llançà tres bombes sobre el temple, però cap no esclatà ni causà danys d'importància, fet que fou considerat pels franquistes com un miracle. Atesos aquests prodigis, tots han volgut tenir la Pilarica com a patrona: Saragossa, Aragó, el Cos de Secretaris, Interventors i Dipositaris de l'Administració Local, els cossos de la Guàrdia Civil i Correus, l'Arma Submarina de l'Armada... (La base de Cartagena està presidida per una Mare de Déu del Pilar.) És més: des de 1908, la Verge ostenta el títol de Capità General.

Molts pensaran que eren altres temps. A l'Espanya actual i aconfessional, aquestes coses ja no passen. O sí... En fi, hi ha prou d'embolic amb els patronatges de la Pilarica. Hom creu que és patrona d'Espanya. ¡Creença errònia! La patrona és la Immaculada. La commemoració de tres efemèrides el dia 12 (l'inici de la conquesta d'Amèrica, la Festa Nacional d'Espanya i la festa del Pilar) creen confusió. Ja s'ha dit abans que l'aparició de la Pilarica s'esdevingué per gener, però el papa Climent XII ordenà que el 12 d'octubre fos marcat al calendari litúrgic com a diada del Pilar. Podem imaginar el perquè. També hi ha una vinculació curiosa de Xàtiva amb la festa. Des de temps immemorial, la Pilarica és patrona del carrer Ardiaca. Dues vies que s'enfilen cap a la Costera del Castell, Ardiaca Alta i Menor Cuesta, celebren les seues festes del 10 al 13 d'octubre. Total: a la caserna local de la Benemèrita, el dijous era un dia propici per a exercir patriotisme i corporativisme a parts iguals. ¿Els retrets del Consell d’Europa i Human Rights Watch, per l'actuació policial de l'1 d'octubre a Catalunya? Això, si de cas, ho parlem altre dia.

(publicat a Levante-EMV, el 14/10/2017)

dijous, 12 d’octubre de 2017

La "cort femenina" del papa

Després de la cerimònia de presa de possessió, Alexandre VI es traslladà als apartaments pontificis. De seguida, però, s'iniciaren les enraonies sobre la "cort femenina" que habitava al palau de Santa Maria in Portico, al costat del Vaticà. Sota la supervisió de la neboda del papa, Adriana del Milà, hi sojornaven Joana de Montcada, Lucrècia Borja i Giulia Farnese, dita Giulia Bella (aviat s'escamparen per Roma diversos apel·latius referents a la Farnese: sponsa Christi, concubina papae...). Giulia es casà amb Orso Orsini, dit Monoculus Orsinus. Tanmateix tothom creia que la xica era amistançada del papa Borja, que l'havia coneguda quan encara era cardenal, a punt de complir seixanta anys (ella només en tenia divuit). En 1492, Giulia tingué una nena, Laura. Sembla que era filla legítima del seu marit, però s'especulà amb la paternitat del papa. Començava la llegenda dels Borja. El germa de Giulia, Alessandro Farnese, rebé el capel cardenalici i bones rendes i beneficis. Aquest cardenal convocaria més tard, sent papa Pau III, el concili de Trento. També fou qui encomanà a Miquel Àngel les pintures de la Capella Sixtina i aprovà la creació de la Companyia de Jesús. En els cartells del Pasquino era nomenat "Cardenal de les faldes" o "Cardenal Fotrese".


Retrats de Vannozza Catanei i Giulia Farnese pintats per Innocenzo Francucci i Raffaello Snzio

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Els gals contra els romans

Bé que el terme 'nació' alça tota classe de vituperis, el sentiment nacional és més vell que la pana. Molts recordaran la pregunta que li féu Patxi López a Pedro Sánchez durant el debat de les primàries socialistes: Vamos a ver, Pedro, ¿tu sabes lo que es una nación? Sánchez dubtà. Mira, la nación es un término absolutamente moderno. No tiene ni 200 años, es burlà López. Es referia, naturalment, a l'estat nació modern sorgit després de la revolució francesa. En Espanya, però, la revolució liberal no triomfà. Per tant, allò de liberté, égalité i fraternité no reeixí a la pell de brau. L'oligarquia centralista de matriu castellanoandalusa, hereva de l'antic règim, acabà imposant la seua personalitat i els seus interessos nacionals. En conseqüència, els altres pobles peninsulars —el català entre ells— han hagut de resistir, amb més o menys èxit, per tal de conservar la seua idiosincràsia cultural i nacional. L'espanyolisme nega l'existència de qualsevol altra nació que no siga l'espanyola, però els fets són tossuts, com hem comprovat aquests dies. Alguns episodis esdevinguts abans i després de l'1 d'octubre passat en són una prova ben evident.

La visió de milions de ciutadans que s'organitzen per a defendre's d'un estat autoritari recorda, com diu un amic meu, les historietes d'Astèrix i Obelix lluitant contra les legions romanes. Les millors armes han estat l'astúcia i l'enginy. El jorn del referèndum deparà capítols sublims. La guàrdia civil, posem per cas, accedí a un poblet del qual s'ha de sortir per la mateixa via per què s'entra. Mentre el pelotó escorcollava l'ajuntament per a localitzar les urnes i la paperassa de la consulta, uns homes del poble serraren alguns arbres i els deixaren caure sobre la carretera. Quan els vehicles de la Benemèrita volgueren marxar, la sortida estava tallada. Hagueren de desviar-se per camins forestals. Els senyals indicadors havien estat alterats pels veïns. Això i l'absoluta desconeixença del territori desorientà els agents. Es féu fosc i el parpelleig dels llums dels seus vehicles entre la vegetació de la serra provocaven la rialla dels vilatans. Finalment, els mossos d'esquadra van acudir a traure de l'embolic els guàrdies perduts. Més anècdotes. Els pagesos van difondre que hi hauria talls de trànsit a la Jonquera. Hi van acudir nombros policies nacionals.

¡Un parany! Al pas fronterer, tot era normal. Quan els policies tornaven cap a Barcelona, els pagesos havien tallat l'autopista. També han estat cridaneres les fórmules que es feren servir per a protegir l'escrutini. En molts llocs, la gent abandonà les seus electorals i s'emportà paperetes i actes a ajuntaments, esglésies, maleters de cotxes... Rajoy s'havia afartat de dir que no hi hauria urnes, però el capítol més sublim és precisament el de les urnes. Ni la policia ni els serveis d'intel·ligència havien pogut localitzar-les. Pel que es veu, havien romàs emmagatzemades en Elna, a la Catalunya Nord. Procedien de Xina i no eren gens convencionals. Pocs dies abans de l'1 d'octubre, junt amb paperetes, cens i actes, foren traslladades en vehicles particulars i es repartiren clandestinament per tot el territori de Catalunya. Es van amagar en domicilis i llocs inversemblants. L’estructura era complexa, però ningú no tenia tots els detalls de l'operació. El dia 1, cada responsable portà la seua urna al col·legi corresponent. Un exèrcit de persones anònimes havien treballat durant dies clandestinament, amb discreció, per a distribuir tot el material electoral.

Estudiants, treballadors, jubilats, avis, pares o aturats van col·laborar amb la Generalitat, sense dir-ho pràcticament a ningú, per a fer possibles les votacions. Alguns amagant les urnes, altres repartint-les. Tots guardant silenci, conjurats per a esquivar l’ofensiva de l’Estat. El referèndum haurà mancat de transparència i fiabilitat, bàsicament perquè el govern espanyol va desmuntar tots els elements que calen (les juntes electorals, el procediment per a la constitució de taules, els servidors d'Internet que permetien l'accés al cens) i féu servir, el mateix dia 1, una violència extrema en nombrosos col·legis electorals. Tanmateix, arriba al cor veure com gent de tota edat i condició s'aplegà a les portes dels locals de votació per a defendre les urnes. Quan es van conèixer les notícies de l'actuació policial violenta en alguns punts de votació, la gent que protegia altres seus es podria haver espantat. ¡No! Ningú no va marxar a casa. Hom simpatitza amb els bombers catalans que es col·locaren davant les multituds de ciutadans pacífics, per a defendre'ls dels colps que propinaven a mansalva els escamots de la policia nacional i la guàrdia civil.

Va commoure escoltar el cor del Liceu, que cantà el Va Pensiero de Verdi, al carrer, entre els aplaudiments de nombrosíssims ciutadans. Foren colpidores, en fi, les paraules emocionades de Gerard Piqué o les llàgrimes d'alguns mossos d'esquadra. Malgrat els episodis que acabe d'enumerar, i d'altres que han romàs a l'anonimat, l'espanyolisme continua negant que Catalunya siga una nació o que la lluita pacífica protagonitzada per un gran sector de la societat catalana tinga caràcter nacional. Jo no trobe altra manera de definir aqueixa voluntat fèrria de tot un poble —fins i tot d'un sector dels catalans contraris a la independència— que s'organitza per a lluitar pacíficament contra l'abús. Potser, el referèndum del dia 1 no fou transparent ni fiable, però envià un senyal molt clar. S'ha d'estar cec per a no captar-lo, o ser èmul d'aquelles legions romanes que esclafaren els gals com s'aixafa una cuca. Algun dia caurem del ruc.

dissabte, 7 d’octubre de 2017

¿Equidistància?

Està bé la iniciativa del moviment blanc. «Parlem?», pregunta en les seues pancartes. Alguns unionistes catalans i altres col·lectius repartits per la pell de brau han agarrat al vol la proposta. Però caldria fer matisacions a la informació que han generat les concentracions realitzades per les plataformes blanques avui dissabte. Com que la consigna era no portar banderes, ningú no hauria de traure la conclusió que els concentrats a la plaça de Sant Jaume estan unànimement en contra del dret a decidir. Tampoc no està clar que el seu nombre siga molt elevat. Han emplenat la plaça, però això no té res a veure amb les multitudinàries manifestacions de dies enrere. Se suposa que demanen una negociació entre els governs espanyol i català. Es desprèn de les declaracions dels portaveus de la iniciativa i els comentaris periodístics que uns i altres perceben una actitud absolutament simètrica en els dos governs, cosa que no és certa. Sembla, doncs, que el moviment blanc representa altra versió del mite de l'equidistància, del repartiment igualitari de les culpes. Aquesta posició és injusta i errònia. Jo trobe més responsabilitat en un costat.

Convindria recordar que Rajoy trencà la baralla del consens constitucional quan, per motius que no tenien res a veure amb l'autonomia de Catalunya —en realitat, volia fotre vots a Rodríguez Zapatero—, recollí firmes contra l'Estatut i el va recórrer al Tribunal Constitucional. Després, des de Moncloa, el cap pepero ha rebutjat totes les propostes de la Generalitat i ha impugnat tota la legislació catalana de transcendència, com ara la relativa a l'ús i l'ensenyament del català. (Al País Valencià, també patim el tarannà jacobí dels governs centrals.) En definitiva, la intransigència de l'espanyolisme, que es nega a reconèixer el caràcter plurinacional de l'Estat, és la causa principal de la situació en què ens trobem. Els independentistes catalans han arribat a la conclusió que Moncloa no vol negociar res. Només desitja una derrota absoluta del sobiranisme. Hi ha múltiples exemples d'aquesta manca de simetria. El govern central ha fet servir la violència d'estat; els independentistes, la desobediència civil pacífica. Els discursos de Rajoy, Felipe VI i Sáenz de Santamaría han estat aspres i amenaçadors; els de Puigdemont i Junqueras, conciliadors.

En qualsevol cas, benvinguda siga la iniciativa dels "blancs". Sobretot, tenint presents els crits llançats en l'altra manifestació que s'ha celebrat aquest matí a la Plaza de Colón madrilenya. Puigdemont a prisión i Con golpistas no se dialoga han estat les consignes més escoltades. El vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, hi era present. ¡Mare meua! Jo em compte entre els ciutadans que no desitgen una derrota sense pal·liatius del moviment de rebel·lia d'una part de la societat catalana; els peperos, hereus del franquisme, en podrien traure un gran profit —un triomf aclaparador en unes eleccions anticipades, posem per cas. És més: caldria eliminar, amb una moció de censura, la possibilitat d'unes noves eleccions. Si tornés a gaudir de majoria absoluta, el PP tindria les mans lliures per a recentralitzar l'Estat, retallar les llibertats i els drets civils, i fulminar les competències de totes les comunitats autònomes. ¡Per a evitar que es desintegre la sacrosanta unidad de destino en lo universal! Tots els demòcrates hauríem d'estar alarmats. La crisi catalana hauria de servir per a bandejar definitivament l'herència franquista.

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Males persones

Una bona persona és —segons parer general— aquella que té bons sentiments envers els altres, que actua amb respecte, amabilitat, solidaritat, equitat, moderació. ¿Són bones persones els policies? Formulada així, la pregunta és impossible de respondre. Començarem pel principi. Simplificant molt per a no perdre'ns en detalls, podríem dir que hi ha en tots els cossos policials tres grups d'agents. Primer estan els policies de proximitat, els agents que trepitgen els carrers per a prevenir potencials situacions d'inseguretat o prestar ajuda als ciutadans que la requerisquen. (Sovint es posa l'exemple dels bobbies anglesos, que patrulllen sense armes de foc.) En aquest grup hi haurà de tot, com en totes les professions, però podem acceptar que hi predominen les bones persones. De vegades esdevenen notícia actes d'heroisme policial, quan algun agent es juga la vida per salvar la d'altra persona (home, dona, xiquet).

El segon grup policial està format per agents que es dediquen a investigar i aclarir tota classe de delictes (homicidis i assassinats, violacions, segrestaments, robatoris, tràfec d'estupefaents, crim organitzat, fraus econòmics...). El policia que realitza aquesta activitat és el model clàssic per als protagonistes de nombroses novel·les i pel·lícules de gènere negre. Pot ser una bellíssima persona, però sovint coneixem molts casos —sobretot en les brigades polítiques o antiterroristes— d'agents policials que fan ús de la violència o practiquen tortures i maltracte durant els interrogatoris. Diferents organismes internacionals han denunciat sovint l'Estat espanyol per tolerar la pràctica de la tortura. El policia que utilitza aquests mètodes no pot ser considerat de cap manera una bona persona. És més: hom podria sospitar que molts torturadors són veritables psicòpates. Si no foren policies, serien delinqüents. De fet, ho són.

Finalment, tenim els membres de les unitats antiavalots. Són els encarregats de reprimir disturbis. Són els encarregats, per tant, de donar canya, de repartir llenya a destra i a sinistra. Se'ls entrena amb aquest objectiu. Bé que poden haver-hi excepcions honroses, hom sospita que els "goril·les" que s'enrolen en aquestes unitats ho fan perquè els va la "marxa". Haurien d'actuar amb moderació i proporcionalitat. Però això és només en teoria. En la pràctica, els excessos estan a l'ordre del dia. Parle de tots els cossos policials. Tothom recordarà l'actuació de la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra a la Plaça de Catalunya en maig de 2011. Potser, aquesta siga una de les raons per les quals la Direcció General i la Subdirecció Operativa dels mossos decidiren traure al carrer el dia 1 només la policia de proximitat. Les forces de seguretat no estan per a crear problemes greus on no els hi ha. Il·legalitat i disturbi són coses distintes.

Llavors, ¿per què Mariano Rajoy ha enviat a Catalunya la major part de les unitats antidisturbis disponibles de Policia Nacional i Guàrdia Civil? ¿S'esperava l'arribada al Principat de grups anarquistes europeus, radicals i violents, disposats a trencar i cremar aparadors i mobiliari urbà, i a practicar tota mena d'agressions? ¿Necessitaven ajuda, els Mossos d'Esquadra? ¡No! ¿Llavors? Calia fer una demostració de força aclaparadora sobre una colònia rebel. Les unitats antiavalots —les de la Guàrdia Civil militaritzades— servien per a l'ocasió, perquè enviar l'exèrcit no hagués quedat massa bonic. ¿Van actuar amb moderació, professionalitat i proporcionalitat? Home, amb professionalitat sí, perquè els antiavalots són professionals de les potades, els cops de porra, les bales de goma i els gasos lacrimògens, però proporcionalitat... Continua l'interrogant. ¿Són bones persones, els policies antiavalots espanyols? Depèn.

Els agents que entraren a sac en l'IES Pau Claris, no. No està justificada tanta violència salvatge per a prendre urnes i paperassa. En realitat, el comportament forassenyat d'uns policies acostumats a exercir la violència depenia de dos factors: de la seua ideologia i dels caps que comandaven les unitats. Quant a la ideologia, queda prou clar que els antiavalots són espanyols fins al moll de l'os. La cosa es veia venir. El comiat que reberen en sortir de les seues bases, els càntics —A por ellos, oé— no presagiaven res bo. Si el policia creu que va a territori enemic i està convençut que cal trepitjar els catalans com si fossen cucs, no tindrà cap aturador. Pocs dies abans de la cita amb les urnes, un policia allotjat en un dels vaixells ancorats al port de Barcelona deia açò: Tenemos fuerza suficiente para destruir Beirut, pero faltan huevos a quien ha de decidirlo. No, aquesta no és l'actitud que cal esperar d'una policia democràtica.

Finalment, està el seny del cap que dirigeix la unitat. Hi va haver alguna mostra de criteri assenyat, sí. En veure la situació, el suboficial que dirigia la unitat de guàrdies civils que havia acudit a un poble menut es posà en contacte amb els seus superiors. ¿Tenemos que entrar a toda costa?, preguntà. Potser, aquest cap usava el seny; anava a provocar un mal superior a l'il·lícit que havia d'evitar. Ignorem quina fou la resposta dels seus superiors. En qualsevol cas, diverses unitats policials van recular el dia 1. Altres actuaren com les gossades rabioses. Imagine que estarien dirigides per veritables feixistes. Ni l'obediència deguda, ni el patriotisme de cada qual eximeixen la policia d'actuar amb proporcionalitat. Tornem a la pregunta del principi. ¿Són bones persones, els policies? L'agent que parlava de destruir Beirut no. Però els seus superiors són pitjors. «Les forces de seguretat espanyoles anaven recuperant a poc a poc el prestigi, però els polítics l'han llançat per la borda», ha dit algú aquests dies. Observacció molt certera.

Rajoy i Sáenz de Santamaría sí són males persones. Han enviat a Catalunya el bo i millor de cada cos policial espanyol per un càlcul merament oportunista. Com sempre, pensen que repartir llenya en Catalunya els reportarà bons beneficis electorals en la resta de l'Estat. S'ha de ser molt mala persona per a soltar els gossos sabent que aquests acabaran llançant-se sobre tota classe de persones pacífiques i indefenses (ancians, dones, xiquets...). Tampoc no s'ha de descartar la voluntat de provocar la reacció irada dels catalans per a justificar més operacions repressives. Ateses les reaccions que ja s'estan produint en molts indrets de la pell de brau, tindrem catalanofòbia per a molt de temps. Si la missió fonamental dels policies espanyols era evitar el referèndum il·legal, què espera el govern central per a enviar-los de tornada a casa. El dia 1 d'octubre ja ha passat. ¿Són policies o forces d'ocupació?

dissabte, 30 de setembre de 2017

Ningú no ho diria

Avui és la vespra d'un dia si més no transcendental. Em fa por utilitzar l'adjectiu 'històric', perquè la paraula està molt banalitzada. Però sí. En els llibres d'història, l'1 d'octubre de 2017 figurarà com una fita ben important en la successió dels esdeveniments hispànics. Quan escric aquestes línies, ningú no sap encara les conseqüències del famós xoc de trens. Hi ha opinions per a tots els gustos. Alguns pensen que no passarà res. Evidentment, l'Estat —o, en altres paraules, el sistema tradicional de partits— ha fet el possible i l'impossible per impedir el referèndum català. Quan Joan Manuel Serrat diu que la consulta no serà transparent cau en un dial·lel (un cercle viciós); podria no haver-hi transparència perquè el govern central ja s'ha preocupat de dinamitar els mecanismes que la garantien. En tot cas, si el referèndum s'arriba a celebrar amb uns percentatges significatius de participació —cosa poc probable— i un triomf rotund del sí a la independència, ¿com es fa per a expulsar del territori català les forces de la policia nacional, la guàrdia civil i l'exèrcit espanyol? ¿Algú s'imagina que hi hauria prou amb invitar-los a marxar?

Altres asseguren, en canvi, que la situació catalana és una veritable bomba de rellotgeria que pot acabar enderrocant el sistema polític inaugurat en 1978. S'ha de tenir en compte que bona part de l'entramat institucional ha resultat ser una xarlotada. El govern central, que exigeix a tothora el compliment estricte de la legalitat, ha pogut suspendre l'autonomia catalana i proclamar un estat d'excepció encobert sense utilitzar cap ni una de les vies que estableix la nostra legislació —article 155 de la Constitució inclòs. A l'hora de la veritat, resulta que és ben fàcil botar-se tot l'ordenament jurídic de l'estat autonòmic. Si s'ha pogut fer a Catalunya, no vull ni pensar la facilitat amb què es trepitjarien les altres autonomies —la valenciana, posem per cas. No ha calgut enviar l'exèrcit a la comunitat rebel; s'hi han traslladat 6.000 efectius policials —una part dels quals, els de la guàrdia civil, estan militaritzats— i s'han intervingut els mossos d'esquadra. Fins i tot les Nacions Unides han advertit al govern espanyol que la seua estratègia contra el referèndum col·lisiona amb drets fonamentals, com ara les llibertats d'expressió i reunió.

En definitiva, travessem per una de les crisis més importants des de 1978. A Xàtiva, ningú no ho diria. Sí, es parla de l'assumpte, al carrer, a les cases, als aplecs d'amics. Tanmateix, el silenci és la nota dominant als nostres espais públics. Pel carrer, tot segueix el seu rumb habitual: els mercats de dimarts i divendres, la fira outlet, multes elevades per infraccions de trànsit, cues a les entrades dels col·legis... La setmana passada se celebrà davant l'Ajuntament una concentració de protesta contra les detencions del dia 20 a Barcelona. Però hi havia només un centenar de persones. Sembla com si la gent tingués por de ressuscitar vells dimonis familiars. Els polítics valencians tampoc no han mogut massa soroll. Únicament han saltat a les primeres planes unes paraules de Mònica Oltra dirigides a Puigdemont. Li demanava que desconvoqués la consulta i obrís negociacions amb Rajoy. La vicepresidenta del Consell ja no recordava unes declaracions seues recents: «El govern central només sap parlar amb nosaltres a través dels tribunals.»

Tampoc consta que l'equip de govern local haja dit alguna cosa sobre la deriva autoritària del govern central. En aquest ambient de contenció —el conflicte podria tenir unes repercussions molt negatives per al nostre país—, crida l'atenció el comunicat de l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE), liderada per Juan Roig, amo de Mercadona, i Vicente Boluda, navilier. AVE demana solucions polítiques a un problema polític i apel·la al bon veïnatge entre catalans i valencians. «Catalunya, catalans, vos estimem», diu la nota dels nostres empresaris. ¡Viure per a veure! Fins i tot la Conferència Episcopal Espanyola ha demanat diálogo generoso, respetando los principios de la Constitución y los derechos propios de los pueblos que integran el Estado. ¡Mare Meua! ¿Estaran d'acord amb açò, els rectors xativins? En fi, sort que no hem vist en Xàtiva escenes d'energúmens cantant el Cara al sol o cridant A por ellos, oé. Ja dic: atesa la mar plana local, ningú no diria que demà serà un jorn ben complicat per al nostre futur democràtic.

(publicat a Levante-EMV, el 30/09/2017)

dimecres, 27 de setembre de 2017

Trio de corda


¿Händel, Mozart, Beethoven, Haydn, Schubert? Dos violins i un violoncel.
Successió de notes i melodies. Tres joves intèrprets. L'atri estava ple de gom a gom.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Sentiments contraposats

Reconec que la convocatòria de l'1 d'octubre em provoca sentiments contraposats. D'una banda, si jo fos català, voldria que se celebrés el referèndum per a votar sí a un estat català independent i republicà. D'altra banda, però, no vull ni imaginar el futur que esperaria els valencians en una Espanya amputada. ¿Amputada? Ja s'ha dit en altres ocasions. Des de la Constitució de Cadis, la nació espanyola és un territori totalment delimitat i destinat a ser una unió perpètua indissoluble pels segles dels segles. La nació així entesa es fonamenta en un text quasi sagrat, la constitució, que estableix els límits territorials i el subjecte de la sobirania estatal, el conjunt de tots els habitants de l'estat nació. La forma que adopte —monarquia parlamentària, república federal— és qüestó secundària. Aquesta visió d'Espanya ens porta a la metàfora del cos i l'amputació. Una nació jurídica amb unió perpètua és concebuda com un cos format per cap, braços, cames... Si el PP hagués acceptat fa temps la celebració d'un referèndum pactat en Catalunya, és possible que els partidaris catalans de la unió perpètua l'hagueren guanyat. ¿Per quin motiu no es vol pactar?

Podríem pensar que hi ha temor a l'efecte contagi. Però les raons són més pregones. El sol fet de permetre que part del cos, un braç, vote si desitja segregar-se del tot corpori és inacceptable per als defensors de la unió perpètua. Les elits espanyoles ja van tenir prou amb Cuba. (Espanya és, en realitat, un vell imperi al qual li han estat arrabassades a poc a poc parts del seu territori.) Però tornem als sentiments contraposats. Els valencians pagaríem els vidres trencats d'una hipotètica secessió catalana. El nostre dèficit fiscal es multiplicaria; perduda la font d'ingressos catalana, les Illes Balears i el País Valencià serien els grans finançadors de l'Espanya profunda. Les conseqüències no serien únicament econòmiques, però. La nostra cultura i la nostra llengua, que ja són menystingudes per l'espanyolisme autòcton, esdevindrien peces a batre. Que no es repetís al nostre país un procés com el català seria la màxima obsessió dels partits centralistes. Amb tota probabilitat revifaria la caça del "catalanista" que ja es desfermà en altres moments de la nostra història recent. ¿Seríem capaços de plantar cara, els valencians, a totes les escomeses? Ho dubte.

També em provoquen sentiments contraposats les reaccions de persones que jo sempre he tingut en gran consideració, com ara Joan Manuel Serrat. Diu el cantautor que el referèndum no serà transparent. Home, m'estranya que Serrat no veja el cercle viciós: el centralisme nega validesa i garanties al referèndum per falta de transparència; el parlament crea els mecanismes —les sindicatures electorals, el procediment per a constituir les taules electorals— que asseguren la transparència i les garanties; Rajoy —via TC— elimina aqueixos mecanismes i després diu que no hi ha garanties ni transparència. Serrat no és l'únic miop. ¿Què s'ha fet d'alguns vells lluitadors? Ja no són capaços de detectar el totalitarisme i denunciar-lo? ¡I el PSOE? ¿Està desaparegut? ¿Com és possible que aquest partit done suport al PP? Tinc amics socialistes que baixen el cap aquests dies. I encara més: Mònica Oltra demana a Puigdemont que desconvoque el referèndum i negocie amb Rajoy. ¿Negociar què? ¿Un finançament com el basc, un Estatut sense raspallar, un reconeixement explícit del caràcter nacional de Catalunya, una anul·lació de totes les mesures —legals, administratives, judicials— contra la llengua catalana? Rajoy ha rebutjat sistemàticament aquestes vindicacions.

Monica Oltra ja no deu recordar allò que va dir fa poc: «El govern central només sap parlar amb nosaltres a través dels tribunals.» En fi, ¿es produirà finalment la independència de Catalunya? No sé. L'independentisme guarda una última carta: la DUI. La mobilització social ha esdevingut permanent als carrers del Principat; hi conflueixen sobiranistes, estudiants i descontents hereus del 15M. Fins els preveres reclamen el dret a decidir. Augmenta la preocupació en Brussel·les i les cancelleries europees. Al PP se li acaben els cartutxos, però encara li'n queden: intervenció de TV3 —els mossos ja estan intervinguts—, detenció de consellers o del mateix president... És possible que l'Estat impedisca la consulta, però no podrà trepitjar l'independentisme. S'escampa la solidaritat amb Catalunya pertot arreu. Solidaritat amb la víctima de l'arbitrarietat. Ja no és qüestió de sí o no a la independència. Atès el rumb pres pels esdeveniments, es tracta de prendre partit per la democràcia o el totalitarisme. Tornem al principi: em sabria greu que no s'arribés a celebrar el referèndum, però tem les repercussions del conflicte català en el nostre país. Sentiments contraposats.

divendres, 22 de setembre de 2017

Estat d'excepció encobert

L'1 d'octubre està cada vegada més a prop. El suflé català no s'ha desinflat com esperaven alguns. A l'espanyolisme —representat sobretot, però no sols, per PP, PSOE i Ciudadanos— li ha calgut recórrer a la coerció. El procediment coercitiu té un cost polític, però el govern pepero creu que se l'estalviarà fent servir l'astúcia. Vana il·lusió. Vegem en quina cosa ha consistit l'astúcia. En comptes de posar en marxa el procediment establert a l'article 155 de la Constitució, el govern espanyol ha suspès de facto l’autonomia de Catalunya i fa el que li dóna la gana —controlar els comptes de la Generalitat, posem per cas— sense haver passat pel control del Senat. Que jo sàpiga, això és una il·legalitat. També podria estar preparant la intervenció de la TV3 i els Mossos d'Esquadra. Qui proclama contínuament que s'ha de complir la llei hauria de donar exemple. Més il·legalitats: la fiscalia, que depèn jeràrquicament del govern central, està citant a declarar els alcaldes que pensen col·laborar amb el referèndum. Jo creia que aquestes citacions les havia de fer un jutge. D'altra banda, s'estan perseguint activitats que no són delictives.

Una cosa és el possible delicte de desobediència a una disposició de l'autoritat —del TC, en aquest cas— formalment notificada als destinataris, polítics o funcionaris, i altra molt distinta és la llibertat dels particulars per a reunir-se i fer propaganda de llurs idees polítiques, activitats emparades pels drets constitucionals d'expressió i reunió. Doncs tot açò ha esclatat pels aires. S'han escorcollat periòdics, s'han prohibit reunions, la policia ha requisat propaganda i ha intentat entrar en seus de partits polítics... Sovint, s'ha fet tot açò sense la corresponent ordre judicial. L'onada expansiva de l'esclat català ha arribat a altres indrets de la pell de brau; un jutge ha prohibit la celebració en dependències municipals de Saragossa d'una reunió de càrrecs elets que havia convocat Podemos per a buscar solucions polítiques al conflicte català. Fins i tot han estat detinguts diversos alts càrrecs del govern català amb un procediment tan estrany que els advocats defensors es veieren obligats a presentar recursos d'habeas corpus. Havia ordenat les detencions el titular del jutjat d'instrucció nº 13 de Barcelona, Juan Antonio Ramírez Sunyer.

Aquest jutge ha actuat al marge de la querella admesa a tràmit pel TSJC, que ja està investigant la participació d'aforats en l'organització del referèndum. Ramírez Sunyer té un historial de detencions i empresonaments de persones que després han estat declarades innocents. L'última novetat prové del fiscal general. Es tracta de l'acusació de sedició per les concentracions que es feren a Barcelona el 20 de setembre, el dia del cop contra la Generalitat. Fiscalia assenyala els presidents de l'ANC i Òmnium Cultural. La denúncia ha estat admesa a tràmit per Ismael Moreno, l'antic policia i magistrat de l'Audiència Nacional que tancà en la presó els titellaires de Madrid. Des del punt de vista jurídic, protestar al carrer contra una operació policial dissenyada per a impedir un referèndum no pot ser qualificat com delicte de sedició. Damunt, l'Audiència Nacional, que molts consideren un tribunal d'excepció, no és competent per a investigar aquest delicte. Però seguim amb la coerció com a mètode per a evitar la consulta de l'1 d'octubre. Traure l'exèrcit al carrer quedaria lleig en un estat democràtic pertanyent a la Unió Europea.

Tant li fa. S'han enviat 6.000 policies nacionals i guàrdies civils a Catalunya. Cal recordar que la Guàrdia Civil és un cos militaritzat. (El detall grotesc el posa la figura de Piolín pintada en un dels vaixells en què s'allotjaran les forces de seguretat espanyoles.) El govern central ja no sap què fer perquè es produïsquen incidents violents d'importància. Serien l'excusa perfecta per a desfermar una acció repressiva sense precedents. No s'ha de descartar l'acció de provocadors en les manifestacions i les concentracions que seguiran celebrant-se. En definitiva, sembla haver-se establert l'estat d'excepció sense seguir els tràmits legals que calen per a decretar-lo. Resumint: els polítics del PP i el PSOE repeteixen contínuament que el compliment de la llei és l'única garantia de la democràcia. Saben que això no sempre és cert. Les lleis de l'apartheid o les lleis franquistes —per posar dos exemples clàssics— no eren cap garantia de democràcia. De tota manera, acceptada la premissa, podrien començar per complir ells mateixos les lleis. En fi, s'ha d'estar profundament preocupat per la situació d'involució democràtica a què ens dirigim.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Xàtiva no és Ålesund

En agost de 2015, em vaig jubilar després de quaranta anys dedicat a l'ensenyança. Vaig pensar que disposaria, per fi, d'una enormitat de temps lliure per a dedicar-me a tot allò que la feina no m'havia permès de fer fins aleshores: minvar aquella pila enorme de llibres pendents de lectura, escriure més, escoltar amb tranquil·litat discos oblidats, tenir més activitat a les xarxes socials, classificar muntanyes de fotos, esmorzar tots els dies amb els amics, planificar viatges fora de temporada a destinacions llunyanes, gandulejar, revisar periòdics endarrerits, ordenar retalls de premsa. En fi, excepte prendre el sol assegut en un banquet o contemplar solars en obres —ja no en queden—, pensava fer un munt de coses. ¡Com estava d'equivocat! No és possible d'abordar ni la meitat d'assumptes que acabe d'enumerar. El dia té, com tothom sap, vint-i-quatre hores, l'hora, seixanta minuts, el minut, seixanta segons... Descomptats els períodes de son... ¡Ep! Vaig a fer una digressió. A partir d'una certa edat, la son va per un costat i tu per un altre. I rarament coincidim. El comportament anàrquic dels períodes de son i vetlla et trenquen la seguida.

Un dimecres, després de dinar, comences a escriure l'esborrany de l'article que has d'enviar al periòdic. Al cap de poca estona, notes, però, que les teues parpelles són de plom. Seus al sofà i et quedes torrat. Arriba la matinada i no pots tancar els ulls, perquè has sestejat massa. Passes tota la nit en blanc, fent voltes al llit. L'endemà, et promets que no tornaràs a sestejar. Suposant que hages complit la teua promesa —les persones d'edat són capaces de dormir en una cadira de tisora—, arriba el crepuscle i no et pots concentrar en la pantalla de l'ordinador. Tornes a tenir les parpelles de plom. I així dia rere dia. Però reprenguem el fil. ¿Quins impediments s'oposen a la realització dels projectes personals que m'havia traçat? Pensaran que estic de broma, però la major font de complicacions per a un avi de Xàtiva prové del seu veïnatge civil. Un iaio de Noruega —que visca en Ålesund, posem per cas— no té els mateixos problemes que els iaios socarrats. Noruega compta amb uns serveis socials que són l'enveja de tots els habitants del planeta. En Ålesund, els fills i els néts han de sol·licitar cita prèvia per a visitar els avis.

En canvi, els descendents es presenten d'improvís en les cases dels jubilats valencians. La baixa maternal de les dones treballadores xativines fa riure quan es compara amb la de les noruegues. Xàtiva no compta amb centre de dia per a persones majors. Jo sóc espós, pare, fill i iaio. Sóc, sobretot, fill i iaio. ¿Què significa això? Que, des que ens hem jubilat, la meua dona i jo fem de cangurs dels nostres néts. Quasi tots els matins, he de portar el major des de casa fins al col·legi, i viceversa. ¿Hi ha molts exemplars d'avus saetabitanus combustus? ¡I tant! Al col·legi, salude altres jubilats que també s'ocupen dels néts mentre els fills treballen. ¿Ser avi cremat té alguna recompensa? ¡Sí! Quan el xiquet m'abraça i em xiuxiueja a l'orella «iaio, et vull molt», el cor se'm reblaneix. «Per això els nostres majors no volen imitar els escandinaus», pensaran. No creguen. A les nostres hortes proliferen els iaios autòctons empeltats de jubilat noruec. Sí, sí, n'hi ha. Però també he dit que sóc fill. Ma mare és molt major i té les cames desbaratades.

Els meus germans i jo fem torns per a cuidar-la. Quan em toca tanda, he de dur-la tres matins a l'ambulatori d'Ausiàs March, perquè li curen unes nafres. He arribat a curar-li-les jo, tot i no ser infermer titulat. ¡Conseqüències dels retalls a la sanitat pública! I amb aquestes i altres tasques transcorren les hores. ¿Classe passiva? ¡Ha! L'Estat s'estalvia una pasta amb els jubilats, però encara hi ha qui diu que cobrem unes pensions massa elevades. La meitat del nostre temps lliure s'evapora irremeiablement. Mentre atenc ma mare o espere que el meu nét isca del col·legi, tinc ocasió de pensar en la vellesa, en el pas inexorable dels dies... Esdevinc una mena de Jorge Manrique sense obra lírica publicada. En fi, el temps continua sent un bé escàs després de la jubilació. Els iaios convençuts que gaudiran de lleure il·limitat, quan es jubilen, somnien truites, llevat que siguen pensionistes noruecs, clar. Els jubilats autòctons formem part del sistema assistencial. Hem de simultaniejar solidaritat intergeneracional i propòsits personals.

(publicat a Levante-EMV, el 16/09/2017)

dimecres, 6 de setembre de 2017

Roderic és elegit papa

En agost del 1492, Roderic de Borja fou elegit papa. Prengué el nom d'Alexandre VI, potser en memòria d'Alexandre Magne. Alguns autors opinen que trià el nom en memòria d'Alexandre III, el papa que, en pugna amb l'emperador Frederic Barba-roja, defensava el concepte d'auctoritas (que corresponia al papa) sobre el de la mera administratio, que detentaven els governants temporals. Aquell pontífex va establir la norma per la qual calien els dos terços del conclau per a ser elegit papa. En qualsevol cas, el nom era tota una declaració de principis. Alexandre VI fou rebut amb alegria per tot el poble romà. La cerimònia de presa de possessió, amb la processó fins a la basílica de Sant Joan del Laterà, fou planificada de forma ben acurada. Tot el trajecte estava ple d'arcs triomfals amb els lemes del seu projecte polític i religiós. Les primeres mesures de govern anaren adreçades a garantir la bona administració de les arques pontifícies i assegurar l'ordre públic a Roma. Ja en 1493, signà les «Butles Alexandrines», establint en terres d'Amèrica una línia divisòria entre castellans i portuguesos, que pugnaven per la conquesta del nou continent.

dimarts, 29 d’agost de 2017

El turista corrent no és l'enemic

La demanda i l'oferta turístiques estan molt diversificades. Fixem-nos, primerament, en el costat de la demanda. Hi ha moltes classes de turistes. Tenim, a la cúspide de la piràmide, la gent d'alt poder adquisitiu, que vol serveis de la màxima qualitat. Són els hereus dels pioners del turisme, d'aquelles persones que començaren a fer el Grand Tour a mitjan segle XVII, o dels viatgers que, dos-cent anys després, prenien l'Orient Express. Durant la segona meitat del segle XIX, la reialesa, l'aristocràcia i l'alta burgesia posaren de moda els banys de mar a les costes atlàntiques franceses. El fenomen s'estengué des de Normandia fins a la Mar Cantàbrica. Es feren famoses les platges de Biarritz, Donostia, Santander... Diferents indrets de la Mediterrània (els referents serien la Riviera, Mònaco, la Costa Blava, la Costa del Sol) han substituït aquells primers llocs d'estiueig per a gent acabalada. També les estacions termals arribaren a tenir un enorme atractiu (foren molt famosos els balnearis de Bath, en Anglaterra, Évian-les-Bains, a França, Baden-Baden en Alemanya, Karlovy Vary i Marienbad, a Txèquia, Gellert i Széchenyi, a Budapest).

En aquest segment del luxe, les preferències també són variades: unes persones volen sol i platja en ambients exclusius; altres prefereixen les estacions d'esquí; hi ha qui desitja practicar esports com el tennis, el golf, l'equitació... Després de la segona gran guerra i el subsegüent període de prosperitat econòmica, el turisme es va democratitzar. Començà a practicar-lo la classe mitjana sorgida a tots els països europeus —també a la pell de brau, encara que amb retard. S'ha de tenir present que desplaçar-se —viatjar, emigrar, explorar— forma part del nostre ADN. L'afany d'emular també caracteritza l'espècie humana. Per tant, en la mesura de les seues possibilitats, la gran massa de turistes de classe mitjana es disposà a fer les mateixes coses que les elits: anar a la platja, a esquiar, a prendre aigües termals, a visitar grans monuments... L'última a incorporar-s'hi ha estat la classe obrera, els affluent workers, no sols del primer món sinó també dels països emergents. Fins i tot, s'han multiplicat modalitats de desplaçaments abans molt minoritàries: els creuers, els viatges de nuvis, els de final de curs o de carrera, els d'estudis, negocis, aventura...

La demanda s'ha disparat: turisme de persones majors, turisme de festa i borratxera, de compres, sexual, cultural, turisme vinculat a grans esdeveniments esportius... L'Organització Mundial del Turisme pronostica que en 2020 viatjaran pel món més de 1.400 milions de persones. Com és natural, el capitalime s'adonà fa temps de l'oportunitat de negoci. Atesa la gran varietat de la demanda, l'oferta s'hi ha hagut d'ajustar. Infraestrucures i serveis turístics també es classifiquen per segments: el premium, l'estàndard, el low cost... Dissortadament, el nostre país ha acabat especialitzant-se en turisme low cost, amb tots els problemes que això implica. El de les tres pes (platja, passeig i pipes), posem per cas, és turisme low cost. Tots els segments, no sols el barat, acaben generant més problemes que benefis socials si no estan regulats com cal. Les empreses del sector proporcionen treball precari i salaris de misèria, col·laboren a la gentrificació de zones urbanes i no aporten quasi res a les arques públiques. L'activitat turística és una indústria. Quan hom sent l'expressió "indústria túrística", pensa sols en apartaments, hotels i restaurants.

Però les companyies aèries, navilieres, immobiliàries i constructores també en són part. Totes contaminen. Algunes són depredadores de territori. Com totes les indústries, la turística capta capital material i humà, explota recursos —la majoria de titularitat pública—, afecta el medi i sol repartir desigualment els guanys. Al turisme hauríem d'exigir-li el mateix que demanem a qualsevol activitat econòmica: sostenibilitat. Els problemes creats pel turisme s'han de resoldre regulant l'oferta; la demanda té poc a veure amb el desori. Empresaris i mitjans de comunicació utilitzen el mot turismefòbia com una cortina de fum. Volen fer creure que les protestes contra els excessos que comet la indústria estan propiciades per gent que odia els visitants. És evident que certs col·lectius —els hooligans d'alguns equips, els practicants del turisme de borratxera— no susciten simpatia. Però rebutjar els turistes perquè són molts, gasten poc o fan soroll frega la xenofòbia i el classisme. (De fet, a l'estranger, nosaltres també tenim fama de sorollosos.) El turista corrent no és l'enemic. Sovint, actua altrament que al seu país perquè li ho tolerem.

Les administracions públiques han d'acabar amb el descontrol que regna en l'oferta turística i han de garantir que tothom complisca les normes. Altres països ja ho estan fent. Cal retirar llicències i ficar multes als infractors. Cal aplicar la taxa turística, per molt que les empreses hostaleres s'hi oposen frontalment. S'ha de tenir present que l'activitat turística es beneficia d'uns recursos, el paisatge, els nuclis urbans i els diferents elements que els integren (entorn natural, monuments, espais verds, infraestructures, serveis), que són públics, sostinguts amb diners dels contribuents. Aquests elements es deterioren amb l'ús. ¿Per què no haurien de contribuir els visitants al seu manteniment? Cal frenar la proliferació desordenada de places hostaleres. Cal combatre els portals d'Internet que ofereixen allotjaments il·legals. També s'han de corregir les mostres d'incivilitat d'alguns visitants. Al final és tracta d'obtenir de l'activitat turística els mateixos ingressos amb menys massificació i menys problemes. I s'hauran de crear llocs de treball en altres sectors econòmics. ¡No anem a ser tota la vida un país de cambrers!

dijous, 24 d’agost de 2017

¿Opinar en calent?

He sojornat uns quants dies a Suïssa i Alemanya. El dijous 17, durant el trajecte entre una ciutat suïssa, Interlaken, i altra alemanya, Rheinfelden, em vaig assabentar que s'havia produït un terrible atemptat gihadista a la Rambla de Barcelona. Al món global, totes les notícies volen per les xarxes a velocitat de vertigen. Aqueix dia, havia pujat en tren cremallera fins a la Jungfraujoch, l'estació ferroviària més alta d'Europa, situada a 3.454 m sobre el nivell de la mar, per a gaudir de l'espectacle grandiós que es contempla des de la cara meridional del pic Jungfrau: l'Aletsch, una de les glaceres més grans de l'Europa continental. Les notícies a través del mòbil posaren un colofó trist a una jornada que havia estat molt agradable fins al moment en què es va conèixer la magnitud del succés de Barcelona. En realitat, la premsa en paper ja no serveix per a informar puntualment de tot allò que s'esdevé al món. L'endemà de l'atemptat, quan vaig baixar al restaurant de l'hotel per a desdejunar, vaig veure els diaris locals col·locats sobre una taula. Els titulars de primera plana eren molt entenedors, malgrat estar escrits en alemany: Terror in Barcelona.

Anys enrere, l'ensurt hauria estat majúscul, però els meus companys de viatge i jo ja sabíem allò que havia passat catorze o quinze hores abans. Ara mateix, la funció principal d'un periòdic és analitzar els esdeveniments i aportar els punts de vista dels autors de columnes i articles d'opinió. Les notícies, que circulen ràpidament per Internet, són accessibles des de qualsevol dispositiu electrònic (mòbil, ordinador portàtil, tauleta tàctil). En tornar del viatge, he pogut llegir amb calma l'opinió publicada pels diaris, tant de paper com digitals. De fet, la meua dona m'havia guardat els exemplars de Levante-EMV publicats durant els meus dies d'absència. En general, els punts de vista són els mateixos que ja s'han emès arran d'altres accions gihadistes com la de Barcelona. La repetició d'aquests fets comença a banalitzar el terror. D'una banda estan les persones que identifiquen islam amb gihadisme i propugnen mesures dràstiques contra els immigrants musulmans. Al pol oposat estan aquells que desvinculen totalment l'islam de la violència gihadista. Els segons titllen de xenòfobs o islamòfobs els primers. Hi ha, però, una novetat.

En aquest cas, l'atemptat dels radicals islàmics s'ha produït a Catalunya en vespres del projectat referèndum d'autodeterminació del dia 1 d'octubre. Era difícil evitar la temptació de vincular ambdós fets. Recordem com el PP i els seus mitjans afins intentaren lligar els atemptats de l'11 de març de 2004 amb ETA. Ara, la premsa reaccionària ha arribat a dir que alguns dels autors de l'atac terrorista de la setmana passada eren independentistes. Des del costat del govern català es podria sospitar que els fets formen part d'altra operació encoberta contra l'independentisme (els cossos policials espanyols negaren informació vital als Mossos d'Esquadra, no s'expulsà l’imam de Ripoll quan sortí de presó i sembla que el govern central estava a punt de traure l’exèrcit al carrer amb l'excusa de l’atemptat). En qualsevol cas, el desmantellament de la cèl·lula terrorista dut a terme per la policia catalana ha tingut ressò fins i tot internacional. Com diu un comunicat conjunt dels sindicats de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, Catalunya ha donat en l'exterior la imatge d'un estat. I el govern central ha donat la impressió d'estar totalment fora de joc.

En aquest sentit, resultava ben patètica la presència de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, acompanyada per Dolors Montserrat, a la vila on havia estat abatut el terrorista que conduïa la furgoneta de l'atac a la Rambla. Venimos a agradecer la solidaridad ciudadana, digué Soraya amb cara de pòquer. En fi, tot açò no té res a veure amb el dolor que experimenten els afectats per l'atac gihadista i els familiars de morts i ferits, ni amb el dolor de les mares i els pares dels terroristes. L'experiència mostra que opinar en calent sobre un esdeveniment tràgic no és massa assenyat. Uns voldrien erigir-se en jutges expeditius —com el personatge encarnat per Paul Newman en un film dirigit per John Huston que es titulà en castellà El juez de la horca. Altres, en canvi, neguen qualsevol lligam entre religió i violència, cosa que tampoc no és certa del tot. En realitat, allò més raonable que he llegit aquests dies recorda el rerefons polític del terrorisme gihadista i el paper que hi juguen les elits polítiques i econòmiques d'EUA, Regne Unit i França, i les monarquies d'Aràbia Saudita i els estats àrabs del Golf Pèrsic, amigues del rei Felip VI. ¡Ves per on!

dissabte, 19 d’agost de 2017

Desbandades i expulsions

Escric aquest article quinze dies abans de la seua publicació, perquè marxe de viatge. Supose que cap grup d'acció directa —com Arran o Endavant— m'esperarà a la meua destinació, per a pintar el parabrisa del vehicle en què em trasllade, o per a tallar-li les rodes. Cada any sol tenir la seua cançó de l'estiu. La d'enguany es titula turismefòbia. Barcelona, Mallorca, Donostia i, en menor mesura, València han estat l'escenari d'accions contra els turistes. All tourists are bastards, Turist, go home, Gaudí hates you, són algunes de les pintades que es veuen pels murs de les ciutats esmentades. La dreta i els mitjans de comunicació afins han vist el cel obert —ja tenen una kale borroca amb la qual poder acusar de violent el procés independentista català—, però la realitat és més simple: els veïns d'alguns barris de Barcelona o Mallorca estan farts de la desmesura turística i les seues seqüeles (encariment de lloguers, brutícia, enrenou, massificació als espais públics...). «Pareu de destrossar les nostres vides» és un eslògan que reflecteix prou bé la realitat dels excessos turístics en algunes contrades. El turisme està sortint de mare.

Com escric amb tanta antelació, no puc opinar sobre els canvis introduïts a la fira d'enguany, ni sobre l'acollida que les novetats tindran entre veïns, visitants i firers. Els dies de fira sempre s'han caracteritzat —especialment el 15 d'agost, festa de l'Assumpció— per la massificació de certs espais, l'enrenou i la brutícia. Ignore si això va a canviar. En tot cas, la nostra festa major serveix perquè ens fem idea del fenomen en què estan immersos els habitants d'alguns barris de Barcelona i Mallorca. Sols hem d'imaginar una fira xativina que dure sis mesos. Qualsevol de nosaltres intentaria fugir espaordit. Això no obstant, altres veus —en aquest cas, des dels sectors sobiranistes— acusen Arran i Endavant de fer-li el joc a l'espanyolisme en vespres del projectat referèndum de l'1 d'octubre. Sembla com si aquests grups acabaren de nàixer ahir. Tanmateix, ja eren coneguts des de fa temps. Endavant, posem per cas, adquirí notorietat en juny de 2016. Posà una imatge de la Geperudeta i la Moreneta fent-se un petò al cartell amb què anunciava la diada de l'orgull gai. Moltes persones encara recordaran com monsenyor Cañizares organitzà un acte de desgreuge.

Anteriorment, el 9 d'octubre de 2013, Arran la Costera havia fet pintades independentistes als murs de l'ermita de Sant Josep. Més tard, a primeries de 2014, el grup actuà de nou. En aquesta ocasió, realitzà als carrers de Xàtiva diverses pintades en què demanava el trasllat dels reclusos d'ETA a presons d'Euskadi. Els grafits despertaren, sobretot, les ires del PP local, cosa que donà més repercussió a l'acció del grup radical. En fi, les comparacions amb la kale borroca són surreals. Que jo sàpiga, els xics d'Arran i Endavant no han apallissat ningú. No crec que llancen ous i pintura a la reina de la fira i la seua cort. I ja posats, ignore si el Partit Animalista Contra el Maltracte Animal (PACMA) boicotejarà el concurs de tir i arrossegament. Però tornem a les accions contra la massificació turística. Ningú no hauria d'aprovar les escomeses a forans que ens visiten sense faltar a cap norma de decòrum. Si de cas, les protestes s'haurien de dirigir contra empreses hostaleres que fan l'agost amb una oferta de nul·la qualitat, baix cost i escàs retorn social, contra algunes immobiliàries i contra els nombrosos propietaris d'apartaments turístics il·legals.

L'activitat turística pot ser una mina d'or o una plaga bíblica. Amb turisme low cost, la factura que acaben pagant les ciutats i els ciutadans és altíssima. «¿Açò té alguna cosa a veure amb la fira de Xàtiva?», es preguntaran els lectors. Poc, supose. Per culpa del turisme massificat, molts ciutadans han d'abandonar els seus barris. La fira expulsa molts xativins. Però llur exili dura uns dies només. I transcorre en indrets pròxims: Bixquert, Cullera, Xeraco, Gandia... Tota la culpa d'aquesta desbandada no és de la fira. La proverbial calor xativina —real o psicològica— també invita a marxar. Jo, per exemple, estaré visitant indrets suïssos ben fresquets, com ara el Pilatus Kulm, el Weissenstein (un dels cims més elevats de la serralada del Jura), el Jungfrau, de 4158 metres d'alçada, que compta amb l'estació de ferrocarril més alta d'Europa, les cascades del Rin. I faré com fan quasi tots els turistes: buscar hotels i restaurants bons i assequibles, i gastar com menys diners millor —cosa difícil a Suïssa. ¿La fira? Ja me la contaran els meus amics.

(publicat a Levante-EMV, el 19/08/2017)

dimarts, 15 d’agost de 2017

Odi al valencià

El grup Popular de les Corts ha arribat a dir que la ley [llei de la funció pública valenciana que regula l'ús del valencià com llengua vehicular preferent de l'administració] margina y excluye el castellano. Isabel Bonig ha afirmat que pedir el requisito del valenciano a los funcionarios es seguir el juego al independentismo. El Decret de Plurilingüisme en l'Educació, que potencia l'ús del valencià junt amb l'anglès i el castellà, és qualificat pels peperos de chantaje, per vincular un major aprenentatge d'anglès a un major aprenentatge del valencià, cosa que és, afirmen, una coacción a las familias. El PP i la Diputació d'Alacant presentaren recursos contra el decret. Han aconseguit que el TSJCV el suspenga, fent trontollar l'inici del pròxim curs escolar. D'altra banda, el delegat del govern considera que les comunicacions amb altres comunitats autònomes només podrien redactar-se en valencià si anaren dirigides a autonomies en qué s'use la mateixa llengua cooficial, cosa que, evidentment, no és possible, perquè el valencià és una llengua cooficial únicament a la Comunitat Valenciana. ¿Defensa del valencià enfront del català? ¡Noo! Defensa del castellà. Odi a la nostra llengua. El valencià es un dialecto que no vale pa na.

divendres, 11 d’agost de 2017

El govern dels jutges

La facilitat amb què el PP controla el poder judicial converteix aquest en una última instància política. Ho veiem ara en el cas del conflicte català; el govern central pretén que la fiscalia i el Tribunal Constitucional s'encarreguen de solucionar el problema. En perdre la majoria absoluta, la cúpula pepera va llançar una operació per a reforçar el control del poder judicial. La majoria conservadora del CGPJ i el seu president, Carlos Lesmes, han col·locat com a president de la Sala II del Tribunal Suprem el magistrat conservador Manuel Marchena. Han elegit presidenta de la Sala Penal de l'Audiència Nacional Concepción Espejel, magistrada recusada en dues peces del cas Gürtel, per les seues complicitats amb el PP. Han designat membre de la Sala d'Apel·lacions de l'Audiència Nacional Enrique López, magistrat també pepero que hagué de dimitir del TC per haver estat detingut mentre conduïa embriac. Han ficat José Manuel Maza al front de la Fiscalia General de l'Estat. Només ha fallat el nomenament de Manuel Moix, frustrat cap de la Fiscalia Anticorrupció, que havia de desactivar els casos de corrupció que afecten el PP.

Potser, molts creuran que, abans d'aquesta operació, el poder judicial era un veritable model d'independència i professionalitat. Res més lluny de la realitat. La majoria dels Tribunals Superiors de Justícia està presidida per magistrats d'acreditada lleialtat a la dreta. Els llocs claus dels diferents tribunals i les seues sales són coberts per un CGPJ controlat pels conservadors. Posarem un exemple. El Tribunal Suprem ha confirmat el nomenament de Miguel Pascual del Riquelme com president del TSJ de Múrcia, malgrat una primera anul·lació amb què havia donat la raó a la magistrada Pilar Alonso, que també optava al càrrec i estava situada 1.160 llocs per damunt de Pascual del Riquelme en l'escalafó judicial. En definitiva, els òrgans jurisdiccionals estan controlats per una majoria aclaparadora de jutges conservadors disposats a tirar una mà quan cal, tant si la dreta governa com si està a l'oposició. Gràcies a la judicatura, el PP acaba obtenint, quan perd les eleccions, allò que li neguen les urnes. El País Valencià n'és un bon exemple. Recordem que l'anterior president del Tribunal Superior de la Comunitat Valenciana era amic íntim de Camps.

La nostra dreta ho té molt clar; el PP i les administracions que gestiona intenten anul·lar per via judicial les decisions del Consell en totes les matèries: copagament sanitari, educació, política lingüística, televisió valenciana, assistència social, habitatge... Criden l'atenció, sobretot, els recursos contra les mesures per a potenciar el valencià. Han acudit als tribunals per a impugnar normes com la del trilingüisme en l'educació, la d'ús del valencià en l'administració o la decisió d'utilitzar el valencià en la senyalística del cap i casal. El recurs més surrealista és, però, el presentat per l'Advocacia de l'Estat, a instàncies del delegat del Govern, contra la llei que regula l'ús del valencià en la funció pública. Considera contraris a llei, posem per cas, els articles que permeten redactar en valencià notificacions, còpies de documents redactats i comunicacions de l'administració de la Generalitat Valenciana que hagen de tenir efectes o estiguen dirigides a comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià. ¿Quina classe d'autonomia tenim si no podem dirigir-nos als nostres veïns en la llengua que ens vinga en gana?

Una de les conselleries més afectades és la d'Educació, Investigació, Cultura i Esports. Ja s'han produït dues sentències —contradictòries, tot s'ha de dir— sobre el decret de trilingüisme. El TSJCV també ha deixat sense efecte l'anul·lació d'unitats concertades de batxillerat en alguns centres privats. Jo no entenc res de res. Els jutges afirmen que qualsevol discriminació positiva del valencià ha de regir-se per criteris de "proporcionalitat raonable". ¿És el TSJCV l'encarregat d'establir aqueixa proporcionalitat raonable? ¿És això competència judicial? ¿És lògic que el tribunal admeta a tràmit el recurs contra el Decret 61/2017 quan un munt d'informes acadèmics i sentències judicials confirmen la unitat del valencià i el català? ¿Poden obligar els tribunals a concertar ensenyaments no obligatoris? En fi, sembla que el Consell, que compta amb el suport de la majoria parlamentària en les Corts, ha de renunciar al seu programa polític i dur endavant el del TSJCV. Pel que es veu, tenim un govern dels jutges. ¡Perfecte! En aqueix cas, però, m'agradaria que els jutges i els magistrats que ocupen plaça als tribunals s'elegiren per sufragi universal. ¡Uei!

dimarts, 8 d’agost de 2017

Monopoli conservador

Fa pocs mesos, el president del Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, afirmava que la varietat d'associacions judicials en Espanya és un problema. «Tenen la culpa de la politització de la justícia, perquè representen opcions ideològiques i s'identifiquen amb partits polítics.» Que això ho diga qui va ser durant vuit anys alt càrrec en un govern del PP resulta prou estrambòtic. En realitat, la imatge de politització de la justícia està provocada per diversos factors. La composició del CGPJ, els membres del qual són elegits pels grups polítics, n'és un. El conservadorisme del nucli dur del poder judicial n'és altre. Hauríem de recordar que el procés democratitzador de la Transició obligà a remoure les persones que havien ocupat llocs als aparells legislatiu i executiu del règim anterior. L’aparell judicial, però, no experimentà cap renovació; els jutges franquistes no foren apartats de la carrera judicial i continuaren exercint la seua influència sobre els mecanismes d’accés a la judicatura. ¿Quines conseqüències ha tingut aquesta peculiaritat de la nostra Transició? ¡L'absència d'un veritable poder judicial independent!

Sagues familiars senceres de jutges i fiscals d’ascendència franquista —pares, fills i néts— s’hi van perpetuar de forma endogàmica fins a dates ben recents. El reaccionarisme, la beateria i els lligams amb els poders fàctics han proliferat, per tant, a la judicatura espanyola. (Lesmes n'és un bon exemple.) L'article 127 de la Constitució llança balons fora: «Els Jutges i Magistrats així com els Fiscals, mentre es troben en actiu, no podran exercir altres càrrecs públics, ni pertànyer a partits polítics o sindicats. La llei establirà el sistema i modalitats d'associació professional dels Jutges, Magistrats i Fiscals.» ¿Creien realment, els ponents constitucionals, que prohibir la sindicació dels jutges i els fiscals evitava la seua politització? ¡Clar que no! De fet, les seues associacions han acabat realitzant veritables funcions sindicals. El 54,2% dels 5.367 jutges i magistrats en actiu estan associats. La majoritària Associació Professional de la Magistratura té 1.305 membres; l'Associació de Jutges i Magistrats Francisco de Vitoria, 752; Jutges per a la Democràcia, 529; Fòrum Judicial Independent , 320 associats. L'APM, l'AJFV i el FJI són conservadores.

Dels vora 2.900 jutges i magistrats associats, 2.377 són, per tant, conservadors. I cal pensar que també hi haurà unes proporcions semblants de conservadors i progressistes entre el 45,8% de jutges i magistrats no associats. Conclusió: el poder judicial viu totalment al marge de la nostra realitat social. Els òrgans jurisdiccionals i el Consell General del Poder Judicial estan controlats per una majoria aclaparadora de jutges i magistrats conservadors capaços, si fa al cas (emparant-se en la seua condició de membres d’un poder independent de l’Estat), de retòrcer la legalitat per tal d’afavorir interessos ideològics i partidistes d’una dreta que utilitza sense complexos els serveis de la judicatura per a obtenir de forma fraudulenta, quan perd les eleccions, allò que li neguen les urnes. Els polítics de l’esquerra es veuen obligats a dir, en ares de la correcció política, que sempre cal confiar en la justícia i s’han d’acatar les sentències, però els ciutadans de peu no confien gens en ella. Generalment, la imatge que projecten jutges i magistrats és molt negativa: semblen més interessats en la pròpia carrera professional (a obtenir una bona destinació, a pujar graus en l’escalafó judicial) que a prestar de forma efectiva un servei públic de qualitat, un servei bàsic per als ciutadans.

¿Els membres de l'APM afirmen que la legitimació del jutge és democràtica, porquè la sobirania popular, a través de la Constitució, diposità la seua confiança en un poder judicial professional i una justícia tècnica no supeditada al sufragi universal. ¿De debò? En 1978 no hi hagué ocasió de pronunciar-se sobre la forma d'estat, monàrquica o republicana, ni sobre el sistema d'elecció de jutges. Democràcia representativa, monarquia i jutges franquistes anaven inclosos dins el paquet constitucional. I la ciutadania hagué d'elegir entre això o la continuïtat de la dictadura. Des de llavors, l’estament judicial monopolitza la funció jurisdiccional, que hauria de recolzar de forma més directa sobre la sobirania popular. La gran majoria dels jutges s'oposà a la implantació dels jurats populars. El PP ha utilitzat sovint la seua minoria de bloqueig per a obstruir la renovació del TC i el CGPJ (que haurien de tenir una composició més equilibrada, haurien de reflectir una realitat sociològica caracteritzada, en última instància, per l’empat tècnic entre les grans opcions ideològiques). En definitiva, els conservadors són majoria en tots els òrgans judicials.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Agost festiu i calorós

Avui se celebra la festivitat de la Mare de Déu de la Seu, patrona de Xàtiva. És l'onomàstica, per tant, de les Mari Seu i les Nyevetes. La diada recorda la nevada esdevinguda a Roma en un ple mes d'agost. El prodigi es produí durant el pontificat de Liberi (papa entre 352 i 366). Pel que es veu, un matrimoni d'ancians acabalats, pertanyents a la classe patrícia, no sabien què fer amb els seus béns, perquè no tenien descendència. Decidiren de consultar amb la Mare de Déu. Aquesta se'ls va aparèixer i els digué que li havien de dedicar un temple allà on ella assenyalés. El dia 5 d'agost de 258 caigué una nevada sobre el turó Esquilí. ¡Atenció! No nevà en tota Roma. Només caigueren volves sobre l'Esquilí. (Miracles com aquest ja no s'esdevenen.) Era el senyal anunciat per la Mare de Déu. Liberi ordenà construir amb els diners dels vells —actualment, l'Església encara rep moltes herències de vells pietosos— la basílica de Santa Maria Major, una de les quatre majors, una de les cinc patriarcals de Roma i un dels temples que s'han de visitar durant el pelegrinatge jubilar a les set esglésies de Roma, per a obtenir indulgència plenària.

A primeries del segle XVI, açò de les indulgències s'havia transformat en un negoci i provocà la protesta de Martí Luter. Precisament, enguany se celebra el V Centenari de la Reforma. Segons la tradició —o la llegenda, ves a saber—, Luter penjà les seues 95 tesis contra les indulgències el 31 d'octubre de 1517 a les portes de l'església de Wittenberg. Però tornem a la Mare de Déu. El cassetonat de Santa Maria Major, renaixentista, és obra de Giuliano da Sangallo, executada per encàrrec d'un xativí, el papa Alexandre VI. La tradició diu que l'enteixinat està cobert amb el primer or dut d'Amèrica, que regalà Ferran el Catòlic al pontífex. (Trobe poc creïble aquesta tradició; Ferran i Roderic es tenien una mútua animadversió.) En fi, ja es veu que la diada d'avui és d'aquelles que cal remarcar al calendari. Però venim d'altra celebració igualment notable. A finals de juliol, Barxeta celebrà la festivitat dels Desposoris de Maria, bé que el casament de la Mare de Déu amb Sant Josep no té fixada cap data concreta al calendari litúrgic romà, ni figura als evangelis canònics —es narra, això sí, a la Llegenda Àuria de Jacopo da Voragine.

La llegenda ens descriu un procés voltat de detalls freudians. Es convocà un certamen al temple de Jerusalem en què només havien de participar barons fadrins de la casa de David. Bé que era molt vell, Josep hi participà. Tots havien dut una vara que mostraren davant l'altar. Obtindria la donzella el propietari de la vara que florís. Pel que es veu, l'Esperit Sant, en forma de coloma, descendí sobre la vara de Josep i aquesta florí. La nena —sols tenia catorze anys— fou confiada pels sacerdots al vell, que s'hagué de comprometre a custodiar-la i a mantenir-la verge. Ja es veu que l'Esperit Sant i els sacerdots tenien molta lletra menuda; sabien que l'elegit no estava en edat de trotar —o sí, perquè els evangelis citen els germans de Jesús. No queda clar si les noces de Maria se celebraren abans o després de l'Anunciació. Una gran plèiade d'artistes s'inspirà en l'esposori: Giotto, Robert Campin, Ghirlandaio, Perugino, Rafael Sanzio, Rosso Fiorentino, el Veronés, Luca Giordano... I allò que interessa més: una vila  ben rogenca com Barxeta commemora l'estrany episodi. ¿Anirien a missa major, les autoritats locals, el dia 28?

Però no s'acaba ací la veneració a les marededeus i altres imatges. El Genovés celebrarà demà, demà passat i l'altre les diades del Crist del Calvari, la Mare de Déu dels Dolors i els Sants de la Pedra, Abdó i Senén. (Demà diumenge hi ha actuació de Pep Botifarra i Ahmed Touzani al Carrer Major.) Per la seua banda, la Font de la Figuera celebrarà demà la diada del Crist dels Afligits —la festa de la Mare de Déu dels Xics és al setembre. En estiu, les pujades i baixades de Crist per tots els calvaris de la Costera de Ranes, la Vall de Montesa i altres indrets de la nostra comarca són contínues. ¡Pobre! ¡Quin mareig! ¡I quin mareig per a totes les autoritats municipals d'esquerres, que han de decidir si presideixen els cultes de dulia, hiperdulia i latria! En principi no haurien de fer-ho; som un país laic —o light, no sé. Ara bé, la tradició catòlica té encara molta vigència, mal que les esglésies estiguen freqüentment buides. ¡Un maldecap per als edils progressistes! Sense anar massa lluny, a Xàtiva ja s'han disgustat uns, per la presència de l'alcalde a la romeria de Sant Feliu. És possible que la calor extrema de l'estiu xativí intensifique els disgusts.

(publicat a Levante-EMV, el 05/08/2017)

dimarts, 1 d’agost de 2017

Lamentacions que no commouen

Últimament, proliferen per les xarxes socials les lamentacions de professors interins que podrien quedar-se sense feina per no comptar amb el certificat de capacitació per a l'ensenyament en valencià. Hablo valenciano y me voy al paro con 63 años. Veinte años dando clase y me quedo sin trabajo a pesar de mi experiencia docente. Me incapacitan a año y medio de la jubilación y tengo que pasar al paro. Dejan sin trabajo a un padre de familia. En mi lugar pondrán a una persona con menos experiencia, por lo que va a realizar un trabajo peor... Frases com aquestes han esdevingut recurrents. Poden haver casos concrets en què les queixes estiguen plenament justificades, però trobe que els èmuls de Jeremies no són en general mereixedors de cap commiseració. Ningú no té coneixença pràctica quan comença a exercir una feina per primera vegada, bé que els interins adduïsquen l'argument de l'experiència en qualsevol circumstància —a l'hora de reivindicar, posem per cas, la convocatòria d'oposicions dissenyades a la seua mesura, és a dir, oposicions en què es puntuen exageradament els anys d'interinatge per damunt d'altres consideracions.

Però que un interí haja exercit l'ensenyament durant un període dilatat de temps no garanteix de manera automàtica la seua vàlua professional. Al llarg dels meus quaranta anys de carrera docent, he conegut alguns professors interins magnífics, sí, però també molts absolutament incompetents. També he vist com era de difícil aconseguir que els interins —sobretot aquells que viuen lluny del seu lloc de destinació— vulguen implicar-se en activitats extraescolars o relacionades amb el medi. Sovint, els equips directius dels centres públics —jo vaig exercir diferents càrrecs directius als instituts de Navarrés i Moixent— han suggerit a les autoritats educatives que uns informes de direcció, favorables o desfavorables —accessibles i recurribles davant les instàncies superiors, per a evitar favoritismes o injustícies— siguen preceptius a l'hora de renovar els contractes i determinar la destinació del personal interí. Els sindicats de professors sempre s'han oposat a aquesta mesura —com també s'oposen, gremialment, al requisit lingüístic. Tanmateix, la competència en valencià podria ser un dels elements que certifiquen l'interès per la formació permanent.

En fi, deixarem a banda un fet cridaner: moltes d'aquestes persones, que esgrimeixen competència pedagògica —i epistemològica, supose— i experiència docent de molts anys han estat incapaces d'aprovar les oposicions als cossos d'ensenyants. ¡Tant li fa! Centrem-nos exclusivament en l'assumpte de la qualificació lingüística. ¿Pot reivindicar competència pedagògica qui no ha estat capaç d'obtenir la qualificació en valencià després de residir i exercir la docència al nostre país durant molts anys? ¡Ha! S'haurien de considerar, a més, dos aspectes que semblen ignorar-se: el valencià és una de les dues llengües oficials de la comunitat autònoma; segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), al final dels seus estudis no universitaris, tots els alumnes han d'estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà (l'article 23 de la llei diu: «Atesa la cooficialitat del valencià i del castellà, els professors han de conéixer les dues llengües.» ¿Quin és el problema? Que el coneixement i ús del valencià a tot l'àmbit territorial del nostre país se supeditava als principis de gradualitat i voluntarietat.

¿Gradualitat i voluntarietat? Han passat 34 anys i l'article 23 continuava incomplint-se, per molt que la llei obligue les institucions a garantir els drets lingüístics. De fet, la disposició transitòria primera de la LUEV diu el següent: «L'ús i ensenyament del valencià regulats a la present Llei, pel que fa a l'Administració de la Generalitat Valenciana, Administració Local, Entitats i Institucions dependents d'aquestes i altres serveis públics als quals fa referència la Llei, hauran de realitzar-se en un termini de tres anys.» ¿Com? ¿Tres anys? Total: quan la Generalitat Valenciana s'ha decidit per fi a complir la LUEV i la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries han vingut unes lamentacions que no commouen. Parlem clar: molts d'aquells que fan la grémola no es prenen seriosament el valencià. Si no se'l prenien seriosament ni les autoritats... El PP, que es proclama màxim defensor de les nostres senyes d'identitat, fa servir totes les eines al seu abast —inclosa la via judicial i els atacs personals a Vicent Marzà— per a invalidar els actes amb què el Consell tracta d'impulsar l'ús de la llengua. ¡Tot pel valencià, però sense el valencià! No hi ha vergonya.