dissabte, 24 de juny de 2017

Ferides que encara couen

La setmana passada se celebrà al convent de Sant Domènec un congrés titulat "Urbicidi, la destrucció de la ciutat per la violència humana". En una de les sessions, Paco Cerdà, periodista de Levante-EMV, i Herminio Gómez, director del Museo Batalla de Almansa, mantingueren una conversa molt interessant. Cal reconèixer el to, allunyat de qualsevol partidisme, que adoptà Herminio en les seues intervencions. Digué coses que, malgrat la seua obvietat, se solen oblidar. Els habitants d'Almansa a primeries del segle XVIII —unes 3.600 persones, homes i dones majoritàriament analfabets i dedicats a les feines del camp— no van tenir protagonisme directe en els fets esdevinguts davant la seua vila en abril de 1707. No degueren entendre res del que passava al seu voltant. Fins i tot haurien tingut dificultats per a respondre una pregunta senzilla: «¿Amb quin bàndol simpatitzeu?» És probable que hagueren contestat d'acord amb allò que els hagués dit el rector des de la trona. L'exèrcit austriacista estava format per soldats portuguesos, britànics, holandesos i hugonots francesos. El filipista comptava amb francesos i castellans.

Els uns van sortir de Madrid. Els altres, d'Alacant. Es trobaren en Almansa, però l'atzar podria haver-los enfrontat en Hellín o Chinchilla. La contesa tingué conseqüències ben dolentes per als almanseños: robatori de collites i ramats, assaltaments a cases i molins. Calgué mantenir durant uns dies l'exèrcit filipista, ço és, subministrar-li queviures i allotjament. En acabar la batalla, moltes cases de la vila esdevingueren hospitals de campanya. Les terres del terme van quedar sembrades de cadàvers —d'homes i animals— i els pous, enverinats. La batalla deixà a les llars de la població un reguitzell de pobresa i morts per fam. Ara bé, més enllà de tots aquests efectes col·laterals, l'esdeveniment fou aliè als habitants de la veïna ciutat castellana. En realitat, quan diem que el mal ve d'Almansa, els valencians no ens referim tant a un punt geogràfic concret com al moment transcendental que marca un abans i un després en la nostra història. Els actuals veïns d'Almansa volen convertir l'escenari i les petjades de l'episodi bèl·lic en un gran conjunt museístic, comparable als de Waterloo, Verdun o Caen, que atraga nombrosos visitants.

Herminio va dir que aquests museus s'han de dissenyar a partir de plantejaments científics. Han de restar al marge de qualsevol partidisme i han de servir per a suscitar preguntes i respostes. El museu d'Almansa i la recreació anual de la batalla han esdevingut factors de desenvolupament local. Paco Cerdà va plantejar un interrogant: «¿Xàtiva podria tenir un museu semblant?» No és impossible, però ho veig prou complicat. Una anècdota que contà Herminio, referida al Born de Barcelona, dóna pistes. Cuando escuché en un audiovisual aquello de la heroica resistencia catalana ante los brutales atacantes franceses y castellanos, decidí que no me verían más por allí, sentencià. I és que una ciutat que ha patit urbicidi difícilment pot ser neutral. A diferència dels almanseños, els xativins de 1707 —els besavis dels nostres besavis—, majoritàriament partidaris de l'arxiduc Carles, foren objecte d'un terrible escarment; patiren l'assaltament de la seua ciutat, la crema de les llars i els obradors, violacions, assassinats polítics, despossessió de béns i expatriació. El Felip V penjat boca per avall demostra que la ferida encara cou.

Crear un museu dedicat a la crema de Xàtiva seria complicat per diverses raons. Els valencians no hem recuperat les institucions forals. Continuem patint discriminació lingüística i marginació política. La dreta valenciana, que durant la renaixença encara s'hi sentia concernida, renega ara de la desfeta. El desgreuge pels efectes de la derrota de 1707 només és reivindicat per l'esquerra. Per altra banda, l'escassetat de peces arqueològiques i artístiques només donaria per a un centre d'interpretació. El veritable museu seria l'espai urbà, en què es podria consolidar el costum de realitzar recreacions històriques. ¿Seria imparcial, el centre d'interpretació? És difícil demanar neutralitat als néts de les víctimes. Les al·lusions als botxins sanguinaris —que, ves per on, van ser francesos i castellans— serien inevitables, amb la consegüent acusació de partidisme nacionalista. Finalment, no crec que vingueren massa castellans a visitar el centre. A tot estirar, atrauríem visitants de contrades que van patir en 1707 la mateixa dissort que Xàtiva. Ignore si un museu dedicat a la crema de la nostra ciutat seria, per tant, factor de desenvolupament local.

(publicat a Levante-EMV, el 24/06/2017)

dimarts, 20 de juny de 2017

Nou alcalde

Guillem Balboa Buika ha pres possessió de la vara d'alcalde d'Alaró (Mallorca), en compliment de l'acord de govern firmat amb el PSIB-PSOE. Ha rellevat del càrrec, després de dos anys, la fins ara alcaldessa socialista Aina Munar. Balboa s'ha convertit en el primer alcalde negre a les Balears i al nostre àmbit lingüístic. Arribà a Mallorca als 4 anys des de Guinea Equatorial. És germà de la cantant Concha Buika. Guillem treballa al departament de premsa de la Universitat de les Illes Balears. Tot i haver estat implicat en moviments socials, no va fer fins a les passades eleccions locals el pas que el conduí a les institucions de la mà de Més per Mallorca, la coalició que integren PSM-Entesa i Iniciativa-Verds. La família de Balboa és d'ètnia bubi. Aterrà a Palma fugint de la repressió que l’ètnia fang, originària de l’àrea continental guineana, havia desfermat contra els bubis de l’illa de Bioko. «Fou un doble procés, perquè la meua família lluitava contra la colonització espanyola i també perquè l’illa s'independitzés del continent.»

Després de la marxa d'Espanya en 1968, els guineans votaren una Constitució que no satisféu els anhels d’autonomia dels bubis. «Demogràficament, teníem les de perdre. Abans que els fang ocuparen tots els llocs de poder i comencés la persecució contra els bubis, mon pare decidí marxar de Bioko.» Tot i que la nissaga Balboa està vinculada a la política, ell no s'hi dedicà fins que es creà Més per Alaró, abans de les eleccions municipals. Fundador de SOS Racisme a la localitat, estava molt implicat en el moviment veïnal. Més per Mallorca considera que el fitxatge fou encertat. L'agrupació d'Alaró passà dels 295 vots en 2011 a 708 en 2015, i es quedà a sols tres vots del PSOE. Balboa era fins ara regidor d'Urbanisme, Promoció Econòmica i Fires. Se sent còmode en Més per Mallorca pel caràcter assembleari de la coalició i pels valors que professa. És un ferm defensor del dret a decidir. No amaga que se sent «més independentista que nacionalista, perquè aquest concepte s’ha pervertit i anem a contextos d’identitat múltiple.»

També està convençut que el procés sobiranista tindrà conseqüències a les Balears: «Entre Catalunya i les Illes hi ha moviments tectònics, encara que es vulguen amagar. Qualsevol canvi al Principat té repercussió aquí, perquè la connexió històrica i cultural és evident.» Això no obstant, tem les conseqüències. «Si els catalans marxen, les passarem putes i ens vindran amb el garrot», diu rient. Un somriure que manté quan descobreix que, fins ara, l’únic alcalde negre de tot l’Estat espanyol es trobava a Villamantilla (Madrid). Es tracta de Juan Antonio de la Morena Doca, fill de pare espanyol i mare equatoguineana, que encadena tres mandats seguits amb el PP.

diumenge, 18 de juny de 2017

500 anys de Reforma

Les 95 tesis de Luter (1483-1546), segons la tradició penjades el darrer dia d'octubre de 1517 a les portes de l'església del castell de Wittenberg (Alemanya), van ser l'espurna que va encendre el foc d'un canvi històric, no sols religiós com es proposava el seu impulsor, sinó també polític, cultural i econòmic. Inicialment, la Reforma no pretenia trencar amb l'Església Catòlica, sinó reformar-la des de dins. La majoria dels reformadors eren clergues (sacerdots o monjos). En realitat existiren diverses reformes alhora. Zwingli i Calví representaren la "reforma moderada". En canvi, Thomas Müntzer i els anabaptistes foren els impulsors de la "reforma radical" (van formar la denominada "ala esquerra" de la Reforma). També hi hagué la reforma anglicana. El 9 de novembre de 1518, mitjançant la butlla Cum postquam, Lleó X atorgà a l'autoritat dels pontífexs el caràcter de dogma de fe. El 15 de juny de 1520, aquesta vegada a través de la butlla Exsurge Domine, donà quinze dies a Luter perquè repudiés diversos punts de la seua doctrina, que l'Església Catòlica considerava herètics, escandalosos, falsos, malsonants i contraris a la veritat.

S'advertí al monjo agustí que, en cas de no retractar-se, seria excomunicat. Martí Luter cremà públicament, a Wittemberg, la butlla papal i alguns volums de dret canònic. A més, es permeté d'excomunicar ell el mateix papa. Es produí, per tant el trencament amb Roma. La societat alemanya considerà Luter una mena d'heroi nacional. Simbolitzà la rebel·lia contra els abusos de la cúria romana. A partir de llavors, la identitat protestant es construiria enfront de la catòlica i contra Roma, amb un rerefons de patriotisme germànic i rebuig de la civilització llatina. Cal tenir present que els pobles germànics tenien una tradició democràtica (administració de justícia i presa de decisions de forma assembleària) que venia de molt antic, en oposició a la tradició patrícia romana que havia heretat l'Església Catòlica. (En l'antiga Roma, la justícia era impartida per magistrats.) En 1520, Luter publicà La llibertat del cristià, en què defensava la doctrina de la justificació per la fe, i A la noblesa cristiana de la nació alemanya, del qual es vengueren prop de 40.000 exemplars en pocs dies. La impremta fou la gran eina difusora de la Reforma.

A la noblesa cristiana, Martí Luter exposava la doctrina del sacerdoci universal —no distingia entre laics i clergues, defensava la supressió de la vida monàstica i els vots religiosos, i donava suport a la llibertat de casament dels clergues. (Des de la boda de Luter amb Katharina von Bora, antiga monja cistercenca, el 1525, els sacerdots i monjos ja pogueren contreure matrimoni i cessà la pràctica del concubinat en què, només a Renània, vivia un terç del clergat.) També es feren vint-i-una edicions del Sermó sobre la gràcia i les indulgències de Luter. Va publicar Del papat a Roma, en un alemany fresc i popular. En l'obra Captivitat babilònica de l'església, reduí a dos, baptisme i eucaristia o sant sopar, el nombre de sagraments. En 1521, l'hel·lenista Philippe Melanchton (1497-1560), mà dreta de Luter, publicà Loci Communes theologicarum, exposició sistemàtica del pensament religiós luterà, primera síntesi de la teologia protestant. Aquell mateix any, el papa Lleó X excomunicà de manera definitiva Martí Luter i els seus partidaris. A la dieta de Worms, s'acordà desterrar Luter fora de l'imperi i prohibir les seues obres.

Tanmateix, en 1529, a la dieta d'Espira, catorze ciutats alemanyes i diversos prínceps electors, partidaris de les tesis luteranes, "protestaren" davant la pretensió de l'emperador Carles V d'anul·lar el dret de cada país a la lliure elecció religiosa. Des de llavors, els partidaris de la Reforma reben el nom de protestants. El mateix any, Luter publicà el Gran Catecisme, destinat a pastors i predicadors, i el Petit Catecisme, per a ús general dels fidels, que coneixerà 78 edicions en vida de l'autor (fins a 1563, se n'imprimiran més de 100.000 exemplars en disset llengües). En Alemanya, Luter, inicialment sense voluntat de separar-se de Roma, tingué el suport del clergat, els joves, els universitaris i la població urbana. L'ús de la impremta i l'objectiu que els fidels foren capaços de llegir la Bíblia afavoriren la disminució de l'analfabetisme. Luter situava com a fonament de la Reforma la llibertat del cristià, l'individualisme espiritual i l'ancoratge de la religió en la Bíblia com a única autoritat i fonament. El 1534, Luter publicà la Bíblia completa en alemany, de la qual sortiren en vida seua un milió d'exemplars en més de 350 edicions, totals o parcials.

dijous, 15 de juny de 2017

Lluitar contra la minorització

Segons el diccionari, el mot gènere té diverses accepcions relacionades amb la Biologia, la Lingüística, la Sociologia... En ciències sociales, gènere és un terme que al·ludeix al conjunt de característiques diferenciades que cada societat assigna a homes i dones. Segons l'Organització Mundial de la Salut, «els rols socialment construïts, comportaments, activitats i atributs que una societat considera com apropiats per a homes i dones», diferencien els gèneres. Aquesta perspectiva mena, és evident, a establir una relació de sinonímia entre gènere i sexe, pels trets, els rols i les funcions que li són associats culturalment al sexe. La confusió entre gènere i sexe desferma crítiques immediates. Molt sovint, les diferències socials entre homes i dones no tenen base biològica, provenen de l'aprenentatge. El sistema és responsable, en bona mesura, d'una construcció de rols, plena de desigualtats i estereotips, amb què intenta justificar les relacions de poder vigents. D'altra banda, la divisió binària de gèneres, masculí i femení, no es correspon sempre amb la realitat. Aquesta i els estudis antropològics demostren que hi ha més varietat.

Des de primeries del segle XX, les dones han abandonat progressivament molts dels estereotips que s'associaven al sexe femení i s'han incorporat a l'activitat laboral fora de casa, a la política, al món acadèmic, a la creació... A partir dels anys seixanta aparegueren diversos estudis que diferenciaven sexualitat biològica i sexualitat psicològica. Sorgiren també els primers estudis de gènere. Per tant, el vell concepte de "tasques pròpies del seu sexe" anà quedant obsolet en molts països —no en tots, és clar. Paral·lelament, gais, lesbianes i altres minories sexuals han aconseguit a poc a poc el reconeixement dels seus drets. Ja no és motiu d'escàndol que algú, amb independència del seu sexe biològic, puga elegir entre diversos rols. És més: una mateixa persona pot alternar rols diferents. En conseqüència s'ha fet necessari aplicar a moltes parcel·les de la vida social una perspectiva de gènere, és a dir, aplicar a les accions per al desenvolupament i a les polítiques públiques el marc teòric subministrat pels anàlisis dels rols i les desigualtats de gènere, amb la finalitat d'eliminar moltes injustícies. Tanmateix, l'església Catòlica no hi està d'acord.

Es mostra força hostil amb aqueixa perspectiva. Ateses les connotacions negatives del terme, la denomina "ideologia" de gènere. ¿S'ha tornat marxista, l'Església? ¡No! Una ideologia és un conjunt de conceptes, creences i ideals, d’abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials. L'Església també té ideologia; afirma que la humanitat és divideix únicament en barons i dones. Considera que l'homosexualitat és una anomalia, una afecció. Segons el dogma catòlic, Déu ens ha creat barons i dones i cap criatura no pot rebel·lar-se contra els designis divins. «La ideologia de gènere és l'última rebel·lió de la criatura contra la seua condició de criatura. Amb l'ateisme, l'home modern pretén negar l'existència d'una instància exterior que li diu la veritat sobre la condició humana», proclamà el papa Ratzinger. Per tant, tothom ha d'assumir els sexes psicològic i sociològic que estiguen d'acord amb el seu sexe biològic. «Que no t'enganyen; els nens tenen penis i les nenes, vulva», proclamen els escamots de xoc de l'Església. El problema és que aquesta afirmació no és certa del tot, ni tan sols des d'una perspectiva merament biològica.

Cal recordar que un de cada dos mil nascuts són intersexuals, criatures en què gens, gònades i genitals no coincideixen. I és que, en realitat, la perspectiva de gènere tracta de lluitar contra la minorització. L'Església minoritza les dones en no deixar-les exercir el sacerdoci. El principal motiu pel qual s'eliminà del currículum acadèmic l'Educació per a la Ciutadania era que el disseny de l'assignatura s'havia fet des d'una perspectiva de gènere. Així i tot, els bisbes diuen que la "ideologia" de gènere se segueix inculcant als alumnes dels col·legis públics. El temor eclesiàstic és exagerat. Jo he treballat tota la meua vida a la docència. Atès que aquesta està absolutment feminitzada, sobretot als nivells primaris i secundaris, no es pot descartar que part important del professorat ensenye valors des d'una perspectiva de gènere. Però ni el seu poder de convicció és tan poderós com creu l'Església, ni obté l'èxit que caldria suposar. En les escoles i els instituts continuen existint l'assetjament a les persones d'orientació sexual no normativa, el masclisme, la discriminació, la violència de gènere... Només cal estar atents als periòdics i els telediaris.

Ideologia de gènere i perspectiva de gènere són coses distintes. La segona és tranversal, com ho és la perspectiva dels drets humans. Qualsevol demòcrata, al marge de quines siguen les seues conviccions ideològiques, hi pot estar d'acord. ¿Ha derivat alguna vegada, la perspectiva de gènere, en ideologia dogmàtica? És possible. Una ideologia és un conjunt d'idees que pretenen conservar l'statu quo o transformar-lo de manera pacífica o revolucionària. Que puguen haver-hi excessos no justifica, però, la recusació de certs enfocaments a l'hora d'aplicar les polítiques públiques. Al final, la immensa majoria d'homes i dones adopta els rols estàndards, que simultaniegen identitats sexuals —biològica, psicològica i social— d'idèntica orientació. Quasi tots els homes vesteixen com homes i quasi totes les dones, com dones. A la seua parla quotidiana, poquíssima gent fa cas dels intents de violentar la gramàtica per a combatre el gènere gramatical no marcat. Però els drets de totes les persones —inclosos els membres de les minories sexuals— han de ser respectats. La igualtat i el respecte a les minories són essencials per a la democràcia.

dilluns, 12 de juny de 2017

Empat tècnic

Sovint, quan estan a punt de desfermar-se polèmiques per afers com el del museu d'Inelcom, es produeix una primera escaramussa ben cridanera. Un dels bàndols potencialment antagonistes intenta emparar-se de la raó ètica, de la veritat absoluta. Aquest primer cap de pont és molt important; qui l'ocupa es fica des del primer moment en una posició d'avantatge sobre els rivals, que estaran atemorits. Els grups contraris als plans de l'empresa Inelcom tingueren èxit en aquesta escaramussa inicial. «Nosaltres som els únics defensors del patrimoni històric i artístic, de la natura, de la legalitat, del seny, del futur de la ciutat», proclamaren. Doncs, no. En una societat democràtica ningú no està en possessió de la veritat absoluta. Aquesta sol estar molt repartida entre els diferents punts de vista. En última instància, si s'ha d'optar entre proposicions enfrontades, el dilema se soluciona votant. I com ja sabem, les votacions no sempre les guanya qui té raó. Fa poc, hem conegut els resultats d'una enquesta feta per alumnes de l'IES Josep de Ribera. Als enquestats se'ls preguntà pel Museu d'Art Contemporani i Arqueologia d'Inelcom.

Sembla que el 53% dels xativins estava en contra de la ubicació proposada i un 47% a favor. Per a mi, aquest resultat és un empat tècnic que em suggereix algunes reflexions. Com ja vaig dir en un text penjat al meu diari personal, el projecte de museu era la mena d'assumpte que divideix les posicions de manera irreconciliable tan aviat com transcendeix a l'opinió pública. S'entra en el territori del blanc o negre, sense possibilitats per al gris. Això no obstant, i en contra del que han afirmat algunes persones, l'assumpte no va moure cap debat públic. En públic només es van manifestar els detractors del projecte: Xàtiva Digna, Iniciativa Cívica pel Centre Històric i un grup ecologista. És difícil saber el veritable nivell de representativitat d'aquests col·lectius. La campanya de recollida de firmes en contra del projecte d'Inelcom, impulsada per Xàtiva Digna, ha quedat molt per sota de les seues expectatives. Però, com resa la màxima, qui parla mal sempre troba eco. Els detractors han fet servir contra el promotor del museu i els seus plans, en fòrums públics i xarxes socials, contínues fal·làcies ad hominem i molta demagògia.

En canvi, les persones a favor del projecte van estar callades. Els entrà la por. ¿De què? De quedar com enemigues del patrimoni històric i artístic, de semblar antiecologistes i venudes al capital, de ser acusades de connivència amb les presumptes pràctiques corruptes d'un empresari depredador, d'aparèixer davant tothom com transigents amb la destrucció de la Serra del Castell. En aquest ambient enrarit, aquells que volíem mantenir una posició matisada ho teníem cru. De mi, per exemple, es va dir que estava incondicionalment a favor dels plans d'Inelcom. No sé d'on haurà sortit aqueixa suposició. En els meus escrits, he fet constar que calia donar un marge de confiança a l'Ajuntament. També he repassat els impediments que s'oposaven al projecte de la mercantil. ¡Tant és! Tot allò que no fos rebutjar clarament la pretensió de foradar la serra era considerat sospitós pels ocupants del cap de pont. Trobe sorprenent, per tant, el resultat ajustat de l'enquesta. A quasi la meitat dels xativins li pareixia bé la idea de construir el museu al lloc proposat per l'empresa promotora. Algunes converses amb gent coneguda m'ho feien pressentir.

I això sense que cap personalitat important partidària de la proposta arribés a exposar en públic els seus arguments. ¿Quins serien els percentatges de gent a favor i en contra si s'hagués produït un veritable debat públic entre partidaris i detractors? Ja no ho sabrem. Ens quedarà el dubte. Entre aquells que no veien malament la idea d'un museu al costat de Montsant, ha faltat el valor d'expressar en veu alta la seua opinió: «A mi, que foraden uns bancals d'oliveres, per a instal·lar una de les millors col·leccions europees d'art contemporani, no em sembla mal negoci. I menys si després tornen a plantar els arbres.» S'ha acomplit el refrany: «Dos no discuteixen si un no vol.» Tots els temors enumerats abans es podrien resumir en un sol: hi ha molta por de semblar políticament incorrecte. «D'un empresari no pot venir res de bo», segueix pensant molta gent d'esquerres. Per la meua banda, crec que certs adalils del patriotisme local mai no trauran Xàtiva de l'estancament. Tampoc no la farà avançar una concepció fossilitzada de la cultura. En fi, ¿es podrà reprendre el debat sobre el museu d'Inelcom o l'assumpte està definitivament tancat?

(publicat a Levante-EMV, el 10/06/2017)

dissabte, 10 de juny de 2017

El protestantisme a Xàtiva (i II)

En 1871, un "colportor" celebrà un acte als locals republicans de Xàtiva. En 1891, el pastor Francesc Albricias i l'encara jove Blasco Ibáñez participaren en un míting a la ciutat. En 1894, el baptista Eric Anderson Lunnd (nascut a Suècia) inaugurà l'església d'Alcàsser, intervenint al costat d'altre suec, Karl August Haglund, i Vicent Mateu, que parlà en valencià. També predicà per les nostres terres (València, Sumacàrcer, Burjassot, Carlet, Dénia) un tercer pastor suec, Johan E. Uhr Kos. Tant Haglund com Uhr moririen a València. Estan soterrats a la zona civil del cementiri del cap i casal. Des de l'aparició dels primers nuclis valencians de cristians reformats, començaren a sovintejar les mostres d'intolerància promogudes per integristes catòlics. El 1875, l’arxipreste de Villena ordenà la clausura temporal del cementiri, perquè s'hi havia soterrat un protestant, fet que el rector considerà una profanació que obligava a soterrar els catòlics en altre indret. El batlle, instigat pel clergue, n'ordenà l'exhumació i l'enterrament en un camp particular.

En Alginet, un protestant que no s'havia descobert davant del viàtic fou condemnat a multa i presó. Les pedrades, fins i tot a xiquets, els crits, els insults i la crema de paradetes amb bíblies estaven a l'ordre del dia. En una població mallorquina, un grup de manifestants, al crit de «¡Moren els protestants!», intentà saquejar l'església i assaltar el domicili del pastor. L'any 1878, El Mercantil Valenciano, a propòsit d'aquests fets, sortí en defensa dels protestants. A Xàtiva, també hi hagué mostres d'intolerància. Els més majors conten com els rectors els volien prendre els xiquets, per a ensenyar-los forçadament la doctrina catòlica. «¡Que venen els dimonis!», cridava alguna gent quan veia entrar els protestants al seu lloc de culte. En 1929, unes beates d'Alcàsser aconseguiren que l'amo d'un forn engegués al carrer un empleat baptista, per haver vetllat les despulles d'una jove, també baptista, i haver portat a coll el seu taüt junt amb altres. A pesar d'incidents com aquests, continuà la fundació de noves comunitats protestants.

En 1923, a partir d'un nucli format per les famílies de Ramon Arnau, de Canals, i Sanchis-Esplugues, de Navarrés, es fundà l'església de Xàtiva, dirigida durant sis anys per Antoni Esteve. N'havia estat promotor Vicent Mateu, mort el 1914. Malgrat l'absència de documentació, hom sospita que l'església xativina ja estava constituïda a finals del segle XIX. L'obra reformadora arribà també a Canals, Llanera, Benissuera, Sempere, Carlet, Catarroja. En octubre de 1931, se celebrà un acte al Gran Teatre de Xàtiva en què intervingueren davant 400 persones dos oradors protestants. Llavors, l'església reformada local tenia uns 45 membres. Amb l'esclat de la Guerra Civil, nombrosos protestants, molts d'ells pastors, foren afusellats en zones franquistes. Un cop acabat el conflicte, es prohibí la celebració de cultes. Foren clausurades les capelles evangèliques. Hi hagué execucions. Es produïren robatoris en temples i locals. Les escoles foren tancades. Molts membres de comunitats evangèliques hagueren de marxar a l'exili.

En 1945, la xativina, amb uns 50 membres, demanà d'obrir una capella al carrer Roca. (La sol·licitud estava firmada per Vicent Francés, de Sumacàrcer, futur dirigent de la Convenció Baptista Espanyola.) Fins aleshores, els baptistes es reunien en domicilis particulars. El permís s'atorgà en 1946. El governador civil advertia al batlle que devia vigilar l'exacte compliment de l'autorització, dándome cuenta si observare alguna infracción. En 1948, el missioner nord-americà John David Hughey, de la Convenció Baptista Meridional dels Estats Units, trameté un escrit al ministre de Governació en què pregava que les esglésies de València i Xàtiva pogueren celebrar llurs cultes amb normalitat. Ramon López Juan, de Monòver, era el pastor de Xàtiva. Tanmateix, en 1949, l'Ajuntament xativí va rebre un escrit de denúncia firmat per dos veïns, Pascual Moscardó Bravo i Francisco Saez Francés. Els protestants eren acusats de celebrar, amb l'excusa del culte religiós, reunions clandestines de caire polític en què es criticava el règim franquista. L'Ajuntament decretà la clausura de la capella (llavors situada al carrer Roca). L'acta de clausura duia les firmes del cap de la policia local, Francisco González, i dos testimonis, Antonio Lluch i Manuel Sanz.

És possible que militants de partits que havien donat suport a la República es convertiren a la fe reformada com a forma de mantenir una oposició encoberta a la dictadura. Ara bé, com aquesta desitjava ser reconeguda pel govern nord-americà, la capella fou autoritzada a obrir les portes de nou, aquesta vegada al carrer Sant Vicent. En 1954, la guàrdia civil de la caserna local, que comandava el capità Isabelino Cáceres, va interrompre la celebració d'uns batejos per immersió al riu Albaida. S'imposaren vàries multes pecuniàries. Cinc persones, el pastor entre elles, multat amb 10.000 pessetes, es negaren a pagar. Les cinc foren condemnades a pena de reclusió, que compliren a la presó situada en plaça Espanyoleto, on ara és l'ambulatori. L'acció del govern nord-americà aconseguí de relaxar la pressió contra els protestants. Això no obstant, aquests no podien exercir funció o càrrec públic. En 1965, la Convenció Baptista d'Espanya se celebraria a Xàtiva. En 1966, Marcelino Huidobro substituí com a pastor Josep Cardona Gregori. Huidobro dirigiria l'església baptista de Xàtiva durant més de vint anys. Als primers noranta fou rellevat per Elies Nofuentes, que també exercí durant dues dècades. L'actual pastor és Miguel Fernández.

Quasi tots els cristians reformats de Xàtiva i viles veïnes —Canals, Navarrés, Quesa, la Pobla Llarga— pertanyen a la denominació evangèlica baptista, que té uns 250 seguidors a la nostra ciutat —un miler si es comptabilitzen els no assidus al culte. A Xàtiva també hi ha tres grups pentecostals, molt petits, formats per gent d'ètnia gitana i immigrants hispanoamericans. El primer lloc de culte dels baptistes xativins havia estat a la plaça Urios. Després vindrien els dels carrers Canonge Cebrià, Roca i Sant Vicent. Finalment s'instal·larien al seu emplaçament actual del carrer Argenteria. (Durant un temps, a inicis dels setanta, un grup de persones, encapçalades per les famílies Carrasco i Sanchis, se separarien de la comunitat baptista i marxarien a un baix del carrer Benefactor Tudela, però acabarien tornant a l'església comuna.) En 1972, es fundà l'escola infantil Betània. També es creà la llar d'ancians de la Corona de l'Estrella.

Durant el primer gran despertar de la reforma protestant, a partir del segle XVII, l'evangelisme baptista experimentà un impuls enorme, sobretot als Estats Units, on és la confessió majoritària. En canvi, els reformats autòctons, ciutadans en plenitud de drets gràcies a l'actual sistema democràtic, arrossegaren fins als anys setanta del segle passat una llarga història de refús i persecució. Els punts àlgids de l'arbitrarietat s'assoliren durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco. Fins i tot ara, la igualtat de totes les confessions religioses davant la llei és més teòrica que real; el catolicisme dominant encara continua gaudint de múltiples privilegis, malgrat la pretesa aconfessionalitat de l'Estat espanyol. No està mal recordar aquestes coses ara que els bisbes catòlics reivindiquen la llibertat. En fi, cal suposar que les comunitats protestants de Xàtiva i la seua rodalia celebraran com cal el cinc-cents aniversari de la Reforma.

(publicat a Levante-EMV, el 09/06/2017)

divendres, 9 de juny de 2017

El protestantisme a Xàtiva (I)

Enguany es commemora el cinquè centenari de la Reforma. Segons la tradició, Luter penjà les seues tesis, que refutaven la doctrina papal sobre les indulgències, el 31 d'octubre de 1517, a les portes de l'església del castell de Wittenberg. El Regne de València esdevingué un dels focus protestants de la península. Sorgiren cercles de reformats a Morella, a la cartoixa de Portaceli i a Pedralba. Els pilars de la Reforma eren la llibertat del cristià i l'ancoratge de la fe en la Bíblia com única autoritat i fonament. En 1529, a la dieta d'Espira, catorze ciutats alemanyes i diversos prínceps electors, partidaris de les tesis luteranes, "protestaren" per la pretensió de l'emperador Carles V d'anul·lar el dret de cada país a la lliure elecció religiosa. (De llavors ençà, els partidaris de la Reforma reben el nom de protestants.) En Espira s'acordà l'aplicació del principi Cuius regio, eius religio (segons el seu regne, la seua religió). L'acord tallà d'arrel qualsevol possibilitat d'implantació de les idees protestants a la molt catòlica monarquia hispànica.

Per a conèixer la peripècia dels cristians reformats a casa nostra, és recomanable de llegir l'obra Història del protestantisme als Països Catalans, de Josep-Lluís Carod-Rovira (edicions 3i4, 2016) i 'La persecució de les minories religioses a Xàtiva durant el franquisme', article d'Isaïes Blesa publicat en La repressió franquista a Xàtiva (Ulleye, 2012). Hom podria pensar que el protestantisme fou inexistent al Regne de València, però les idees dissidents aconseguiren de penetrar-hi. També és possible trobar a Xàtiva petjades del cristianisme reformat. En 1565, posem per cas, un xativí, el cirurgià Joan d'Alva, que exercia a Catalunya, fou condemnat pel tribunal de Barcelona a assots, a un any de reclusió i a dur hàbit perpetu. València esdevingué el lloc amb més protestants morts de tota la Corona d'Aragó. La Inquisició estava instal·lada al convent de Sant Domènec. (Més tard, passaria al palau del Temple.) Els acusats d'heretgia patien presó i tortura abans de ser jutjats en actes de fe que se celebraven a la plaça de la Seu.

Se'ls imputava tot allò que l'ortodòxia catòlica considerava heretgia: creure en la justificació només per la fe, no practicar la confessió, llegir llibres prohibits, no reconèixer l'autoritat del papa (ni la tradició de l'Església com a font d'autoritat), negar la doctrina de l'eucaristia... Els declarats culpables eren condemnats a la confiscació dels béns i a infàmia, que s'estenia a llurs descendents, privats de tot càrrec i dignitat. Cremaven els reus, i els llançaven codolades, a les vores del Túria. (El crematori estava en una esplanada a tocar del riu.) L'activitat inquisitorial, esperonada pel patriarca Joan de Ribera, arquebisbe de València, es mantingué fins a finals del segle XVI. Les actuacions de la Inquisició esborronaven. Les despulles dels acusats morts en arrest també es cremaven si hi havia sentència condemnatòria després del seu traspàs. La persecució persistent impedí que la Reforma reeixís a casa nostra.

A finals de la centúria havien desaparegut tots els grups reformats. En aquell fracàs també intervingueren altres causes, com ara la impossibilitat de llegir en llengua pròpia la Bíblia i els textos dels reformadors, malgrat que la versió en català de les escriptures, incunable conegut com Bíblia Valenciana, atribuïda a Bonifaci Ferrer, s'havia imprès entre 1477 i 1478. Se'n feren 600 exemplars que aviat s'escamparen per biblioteques de la Corona d'Aragó. Perseguida per la Inquisició, no ens ha arribat cap exemplar sencer. El protestantisme, primera confessió religiosa als països avançats del món, que condicionà en gran part l'evolució política, econòmica, cultural i lingüística de moltes nacions, desaparegué de casa nostra. Caldria esperar el segon gran despertar, esdevingut a mitjan segle XIX, per a trobar de nou la presència de cristians reformats a terres valencianes. I açò ens duu a la figura d'un xativí il·lustre, el sacerdot liberal i jansenista Joaquim Llorenç Villanueva, diputat a les Corts de Cadis, que havia publicat en 1791 una obra en què defensava la traducció de la Bíblia a les llengües vulgars. En 1825 traduiria a l'espanyol la Natural Theology de William Paley, teòleg anglicà. En 1836, el sacerdot xativí féu una versió de Carta a un amigo de la autoridad, objeto y efectos del Cristianismo y en especial de la doctrina de la Redención, del quàquer J. J. Gurney.

Hom sospità, per tant, que Villanueva simpatitzava amb el protestantisme. En fi, hauria d'exiliar-se primer a Londres i després a Dublín, on morí i està soterrat. En 1828, La British and Foreing Bible Society (BFBS) de Londres decidí editar la Bíblia en català. Es plantejà el dubte de qui en faria la traducció, si Joaquim Llorenç Villanueva, que comptava amb el suport del llibreter valencià exiliat Vicent Salvà, o bé el liberal català també refugiat a Londres Josep Melcior Prat, que acabaria imposant-se. En 1832, la BFBS publicà Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesuchrist, traduhit de la Vulgata llatina en llengua catalana ab presència del text original. Diversos missioners i "colportors" britànics i suecs repartien les escriptures pel nostre país. Les idees dels reformadors tornaven. Anglesos, irlandesos, escocesos, gal·lesos, francesos, suïssos, suecs i nord-americans vingueren a predicar-les. El nom de Xàtiva tornà a estar vinculat a la Reforma; en 1837, el pastor suís Alexander Louis Empaytaz, establert a Barcelona, quedà vidu d'un primer matrimoni i es casà amb la xativina Rafaela Josefa Micó Tomàs, de qui tindria dos fills.

(publicat a Levante-EMV, el 09/06/2017)

diumenge, 4 de juny de 2017

Actituds surrealistes

Sobten les maneres agres que s'han fet servir amb l'empresari que volia crear un museu a Xàtiva. Se li ha dedicat tota classe d'improperis: mafiós, trilero, corrupte, reietó, xantatgista, dèspota... Menys guapet, se li ha dit de tot. Alguns dies, les xarxes socials bullien. De vegades, les invectives eren molt estrafolàries. Aquesta, per exemple: «Quilis ha amenaçat els seus treballadors i les seues famílies. Si algú d'ells s'adhereix a la campaya de recollida de firmes en contra de foradar la serra, és capaç d'acomiadar tota la plantilla. Ha arribat a dir que està disposat a desmuntar la fàbrica i endur-se-la a un altre lloc.» ¿Qui havia proporcionat aquesta suposada informació? ¡La senyora Bona Tinta! ¡Que ens n'haurà contat, d'històries, aquesta senyora! Vaig preguntar a persones amigues, els fills de les quals treballen en Inelcom, i em van contestar que no sabien res d'això, que els sonaba a xinès. «Si fos cert, el meu fill m'ho hauria contat, però no m'ha dit res de res. Estic segur que és una bola», em digué un dels amics consultats.

En comptes de debatre les clàusules de recepció d'una donació, els detractors del projecte s'han embolicat en qüestions alienes al punt principal, i més pròpies de fòrums sindicals o judicials. No han volgut ni escoltar la informació que oferia la mercantil. «Si vol informar-nos sobre el projecte, ho haurà de fer en territori neutral. Així i tot, no garantim l'assitència, perquè no volem proporcionar-li cap coartada», digueren. En algunes reunions s'ha afirmat que Quilis volia envair la serra i fer-se amo del castell. Ningú no va piular en sentir-ho. Durant les últimes setmanes s'ha pronunciat sovint una frase de caire despectiu sobre les obres d'art d'Inelcom: «La col·lecció que ningú no coneix, o de la qual ningú no ha sentit parlar.» No la coneixeran alguns. Altres, que han viatjat a Pozuelo d'Alarcón i l'han vista, diuen que és magnífica. L'empresa invità molta gent i molts col·lectius a visitar l'edifici on s'exposa. Fins ara, qualsevol persona podia sol·licitar l'accés. «Que Quilis se'n vaja ben lluny», li han dit. En fi, tot açò menava a l'absurd.

No es tenia informació de primera mà i es negava la possibilitat de tenir-ne. ¡El peix que es menja la cua! Mentre, les brofegades contra l'empresari no cessaven. Els grups del tripartit no eren del tot aliens a la campanya desfermada contra Quilis. Un conegut polític d'esquerres em va dir somrient que l'executiva del seu partit estava encantada amb els escamots de xoc. «Són de molta utilitat per a reblanir les pretensions de l'empresari de cara a una negociació formal», em va dir. Imagine que l'empresari s'haurà afartat —com s'hauria afartat qualsevol altra persona— de tant dicteri i tanta afirmació gratuïa, i haurà pensat: «¡A fer la mà! ¡Que us donen!» I ara, alguns i algunes es posen molt dignes i blasmen a l'empresari la seua reacció. El blasme és surrealista, de veritat. ¿En quin cap cap que algú que vol fer un regal haja d'aguantar com agraïment una allau d'insults i desqualificacions? ¿Algú creu que les "perles" dedicades a Quilis afavorien l'ambient de diàleg i negociació? ¿Comportament digne? Surrealista, més bé.

dimarts, 30 de maig de 2017

Unitat d'Intervenció Ràpida

En una entrada penjada en Facebook, en què reflexionava sobre l'assumpte del projecte de museu de l'empresa Inelcom, vaig dir que el procediment seguit des de la plataforma Xàtiva Digna per a convocar una reunió el dia 29 de març havia estat irregular. ¡Tant li fa! En realitat, allò no era un fòrum de debat. Es tractava d'una reunió per a organitzar una "Unitat d'Intervenció Ràpida", que actuès sobre un perill que encara no s'havia materialitzat, ni ningú no sabia si finalment es materialitzaria. Algunes persones estaven disposades a declarar la guerra preventiva. I en la guerra val tot: desqualificacions, mentides, exageracions, desinformació... En aquella reunió, una xica va dir: «L'Ajuntament està incomplint les lleis.» Una persona del públic la va traure de l'error: «L'actual ajuntament no pot haver incomplit cap llei, perquè encara no ha rebut en el registre d'entrada cap projecte concret.» Algunes de les troles que s'hi arribaren a dir eren cridaneres. Una persona afirmà açò: «Inelcom vol desmuntar les muralles i traslladar-les a un altre lloc.» Jo, que en veure l'ambient, havia determinat de no parlar, vaig sol·licitar finalment la paraula. Vaig fer dues afirmacions inicials: que no m'acaba d'agradar l'emplaçament proposat per la mercantil i que el veia amb escasses possibilitats de prosperar. Després, vaig assajar d'argumentar. Segons el meu parer, qui havia incomplit la normativa havia estat l'ajuntament anterior. No crec que tot allò que s'estava dient sobre les intencions de l'empresa fos cert... Un dels presents em va cridar irat: «¡Estàs defensat Quilis!» Em podria haver estalviat la intervenció; no era dia per a matisos ni per a exercir la llibertat d'expressió. Algunes persones presents a la reunió estaven crispades. Qui m'havia interromput m'ho confirmà després, en privat. En preguntar-li per què s'havia alterat, em contestà: «¡Això que has dit no tocava exposar-ho ací! ¡No era el dia!» En fi, des d'aquella declaració de guerra preventiva, els seus partidaris s'han empleat a fons. ¡Objectiu militar aconseguit! Inelcom trau bandera blanca. El museu d'art contemporani no vindrà a Xàtiva i la nostra ciutat continuarà en l'estat catatònic de sempre.

dilluns, 29 de maig de 2017

Massa fills

Els Borja no van inventar el nepotisme. Sixt IV, per exemple, fou un sobirà prepotent i autoritari, voltat de nebots de les famílies Riario i Della Rovere. En poquíssim temps, nomenà més de vint-i-cinc nebots i parents diversos en càrrecs eclesiàstics i civils de primera magnitud, entre ells vuit cardenals. Innocenci VIII tingué una prole nombrosa: un fill seu vengué als Orsini, quan Roderic ja era papa, les possessions de Cerveteri i Anguillara; altre fill, Franceschetto, es casà en el Vaticà amb Maddalena, filla de Lorenzo de Mèdici; per últim, el Vaticà albergà la sumptuosa boda d'una néta, Battistina (fruit de Teodorina, altra filla d'Innocenci VIII), amb Lluís d'Aragó. Tanmateix, Roderic tenia massa fills i això era un problema a l'hora d'assegurar-ne el futur de tots. En va reconéixer tres de mare desconeguda: Pere LLuís, Jerònima i Isabel. Amb Vanozza Cattanei en tingué quatre: Cèsar, Joan, Lucrècia i Jofré (en alguna ocasió, Roderic negà la seua paternitat sobre Jofré). També s'ha apuntat la possibilitat que tinguera un fill pòstum, engendrat durant el seu pontificat, pocs mesos abans de morir. La mare seria, potser, una donzella de Lucrècia, favorita i amistançada del papa. La Vanozza era d'origen llombard, probablement de Verona. Per a cobrir les aparences, tingué tres marits: Domenico d'Arignano (amb càrrec pontifici), Giorgio della Croce (oficial de la cancelleria, del qual nasqué un fill legítim, Ottaviano) i Carlo Canale, modest humanista que també trobà acollida a la cúria pontifícia.

dissabte, 27 de maig de 2017

De la teoria a la pràctica

El passat dia 17 es presentava a l'antic hospital de Xàtiva un informe realitzat per una consultora externa a partir de vint-i-cinc entrevistes extenses fetes a experts de diversos camps. Aquest informe, encarregat per la regidoria de Promoció Econòmica, estableix el full de ruta que caldrà seguir per tal d'arribar a un gran pacte per l'economia local en què s'involucren els sectors públic i privat i el teixit social xativí. L'objectiu de tot plegat és aconseguir el desenvolupament de la nostra ciutat a llarg termini. Els treballs de redacció de l'informe han estat coordinats per Josep-Antoni Ybarra, catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat d'Alacant. Es repartí entre el públic present al saló noble de l'antic hospital un full en què, seguint el mètode d'anàlisi DAFO, calia identificar les debilitats, les amenaces, les fortaleses i les oportunitats de la nostra ciutat. Fins aquí, tot molt bonic. Jo trobe, però, que açò és quelcom déjà-vu, ja vist. A finals de 2015, l'Ajuntament va convocar diferents entitats per a explicar el projecte de desenvolupament urbà sostenible i integrat, que optava a finançament europeu provinent dels fons FEDER.

L'equip professional al qual s'havia encarregat l'elaboració del projecte féu un diagnòstic de la situació en què es troba la ciutat. Es passà revista a les debilitats i les amenaces, a les fortaleses i les oportunitats, és a dir, s'havia aplicat el mètode d'anàlisi DAFO acabat d'esmentar més amunt. Es van constituir quatre taules de treball. Els participants van fer nombrosos suggeriments. Més endavant es feren públiques les conclusions. Tres dels objectius d'aquell projecte eren posar en valor el patrimoni i la cultura de la ciutat, desenvolupar l'activitat turística i promoure iniciatives lligades a la nova economia. Al document que s'ha encarregat ara també s'esmenten el patrimoni i el turisme; s'hi afirma que el patrimoni històric i artístic, el capital més important de Xàtiva, està desaprofitat. Criden l'atenció les similituds dels dos encàrrecs municipals, però també les dissemblances formals. La concurrència a l'acte de 2015 fou molt plural; hi acudiren tots els sectors de la societat xativina —inclosos els representants dels empresaris i l'Església Catòlica. En aquella ocasió, la taula estigué presidida per l'alcalde i els caps locals d'EUPV i Compromís.

En canvi, l'acte del passat dia 17 fou presidit en solitari pel tinent d'alcalde Miquel Lorente. Cridava l'atenció la incompareixença del PSOE i Compromís. La presència d'empresaris era ben insignificant —només hi acudiren dos propietaris d'apartaments turístics. En realitat, molts dels assistents a l'acte eren militants i simpatitzants d'Esquerra Unida i les seues organitzacions afins. (Per descomptat, tots els regidors d'aquesta formació hi eren presents.) ¡Un fòrum per a parlar d'economia sense presència significativa d'empresaris! ¿Algú ho entén? Un pacte per l'economia en què no s'involucre el sector empresarial està abocat a un fracàs rotund. En fi, em venen al cap algunes preguntes sobre l'assumpte. ¿Dos informes idèntics, o molt pareguts, encarregats a dues consultores distintes, que arriben a unes conclusions semblants? Voldria equivocar-me, però fa l'efecte que l'Ajuntament ha pagat dues vegades la mateixa moto, amb diners del contribuent. Que Xàtiva està estancada, com conclouen ambdós documents, ja ho sabien els sectors més conscienciats de la ciutadania. No calia pagar cap grup consultor perquè ho fiqués per escrit.

Pel que jo sé, empresaris importants de la ciutat ja comencen a estar cansats d'acudir a reunions convocades per l'Ajuntament. Alguns s'excusen d'assistir-hi; es queixen del caire ideològic i poc pràctic dels aplecs. L'altre dia, a l'antic hospital, en el torn de paraules, un dels hostalers presents preguntà: «¿Quan ens deixarem de reunions, de projectes, i passarem a les mesures concretes?» En honor a la veritat s'ha de dir que l'informe fet públic el dia 17 no contenia elements amb biaix ideològic. Ara bé, si els emprenedors han sortit escamnats d'altres cites, serà molt difícil d'involucrar-los en noves iniciatives municipals. ¡Una llàstima! Les persones que simpatitzem amb el tripartit voldríem més efectivitat i més unitat. Convindria tenir clara una cosa: els llocs de treball són creats majoritàriament per les empreses privades. Això sí, l'administració pública ha d'establir un clima de confiança i una política d'incentius que animen l'activitat econòmica. En aquest sentit, les paraules de Miquel Lorente foren molt encertades: «El desenvolupament local és un objectiu transversal al marge de partidismes.» Caldrà fer bones aquestes paraules.

(publicat a Levante-EMV, el 27/05/2017)

dimarts, 23 de maig de 2017

D'esquena a la finestra


Els seus cabells, la lluïssor de la seua brusa blanca il·luminada pel sol...
¿Güelfa, Plaerdemavida, Plena de Seny, Aloma, Violant, Elionor?

dissabte, 20 de maig de 2017

Un tuf que tira de tos

Dies enrere, en la meua columna quinzenal per a Levante-EMV, expressava els meus dubtes sobre el procediment seguit per a designar la capitalitat cultural valenciana. Tota una sèrie de detalls feia sospitar tripijocs i falta de transparència. Primerament està la qüestió dels terminis. Si les coses s'hagueren fet com cal —com es fan en l'elecció de l'European Capital of Culture, posem per cas—, el procediment per a designar el municipi valencià mereixedor del guardó s'hauria d'haver convocat amb molta més antelació. Només així, les localitats interessades haurien comptat amb temps suficient per a preparar bé les seues candidatures. D'altra banda, la convocatòria hauria d'haver tingut la publicitat que escau: publicació al DOGV, difusió als mitjans de comunicació, concreció del període temporal en què s'anava a exercir la capitalitat, terminis per a presentació de candidatures, resolució provisional, termini d'al·legacions, resolució definitiva... En comptes d'això, la Secretaria Autonòmica de Cultura i Esports s'ha dedicat a enviar cartes i a trucar per telèfon als potencials interessats. Més concretament, s'ha actuat a cop d'improvisació.


Per això, m'havia afartat de buscar la convocatòria sense trobar res. Al final, gràcies a un amic, vaig aconseguir una còpia de la carta enviada per Albert Girona als ajuntaments. Però continuem amb les irregularitats del procediment. No constava en cap paper oficial l'any exacte o el període temporal concret durant el qual estarà en vigor la primera capitalitat cultural. (El títol d'European Capital of Culture s'ostenta al llarg d'un any natural complet.) Les localitats valencianes —Xàtiva entre elles— entengueren que es volia elegir la capital 2017, cosa ben estranya; el 5 d'abril, últim dia per a la presentació de candidatures, ja havien transcorregut tres mesos de l'any en curs. Evidentment, molts ens vam quedar sorpresos en saber que la ciutat elegida per a 2018 era Gandia. ¿2018? La mateixa conselleria, conscient de l'embolic, rectificà sobre la marxa: s'havia elegit la capital 2017-2018. En fi, açò és força descoratjador. «Cos a terra, que venen els nostres», es podria dir. Després d'haver publicat la columna a què m'he referit més amunt, vaig rebre una telefonada de la corresponsal de La Vanguardia al País Valencià, que també investigava l'afer.

La periodista havia trucat a conselleria per a saber quina puntuació havien obtingut les diferents candidates. No li van voler donar les dades requerides. ¡Aquesta és altra! ¿Els nous governants, que enarboren la transparència a tothora, es neguen a donar informació? Si qualsevol persona interessada no pot accedir a la puntuació de les concursants, desglossada per apartats, ni ningú no pot consultar els projectes de les diferents poblacions que optaven a la capitalitat cultural, el procés de selecció no ha estat transparent. Els ciutadans no podran jutjar si hi ha hagut equitat en la resolució del concurs. Però anem a l'últim aspecte fosc de tot aquest embolic. ¿Quin dia es presentaren en conselleria els papers de Gandia? Alguns mitjans de comunicació —Las Provincias, per exemple— informaren que la candidatura de la ciutat ducal s'havia presentat el dia 7 d'abril, és a dir, fora de termini. Fins ara, ningú no ho havia desmentit. Ahir, però, La Vanguardia embolicava la troca en afirmar que el projecte de Gandia havia passat pel registre d'entrada de conselleria el 4 d'abril, bé que el plenari municipal l'aprovà dos dies després, el 6.

¡Mare meua! ¿S'envia un projecte abans d'estar aprovat? Com més va, menys s'entén aquest galimaties. Imagine que l'embrolla no tindrà massa transcendència per als caps de conselleria. Al cap i a la fi, els ciutadans de peu no sabien quin dia finalitzava el termini de presentació de candidatures. Recordem que no hi ha hagut publicitat; la "guingueta" s'ha muntat a base de cartetes i trucadetes telefòniques. No vull posar en qüestió els mèrits de Gandia per a ser designada capital cultural valenciana, ni caure en la política de campanar dient que el pirulí del meu poble és més llarg i més bonic que el dels altres, però l'assumpte fa un tuf a tramoia que tira de tos. Potser, ens han fet la patota. Mal començament per a una bona idea. Allò més assenyat seria prémer el botó de reset. Nomenar capitals culturals per cursos acadèmics —2017-2018, 2018-2019, 2019-2020— és una cosa molt rara. Però dubte que algú rectifique. La gent dels grups locals d'esquerres no vol incomodar els seus coreligionaris de la Generalitat. A un amic meu de Llíria, nacionalista i partidari de presentar al·legacions, li han arribat a dir: «Això seria fer-li el joc al PP.»

dimarts, 16 de maig de 2017

Viatge a la Península Ibèrica

Pius II morí a la ciutat d'Ancona, on esperava una flota veneciana que havia de lluitar contra els turcs. Roderic de Borja va contraure la pesta, però superà la malaltia. Tingué temps de tornar a Roma i participar al conclau. Fou elegit papa un amic seu, el cardenal venecià Pietro Barbo, que adoptà el nom de Pau II. El següent papa, Sixt IV della Rovere, elevà Roderic a la condició de cardenal-bisbe (llavors fou ordenat sacerdot; abans era només diaca), arxiprest de Santa Maria Maggiore, degà del Sacre Col·legi i cardenal protector de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem. A més, el nomenà legat pontifici en missió especial als regnes de Castella i Aragó. A Castella, Roderic havia de tractar, entre altres assumptes, l'autorització papal al matrimoni irregular d'Isabel i Ferran, futurs Reis Catòlics (títol que el mateix Roderic atorgaria anys més tard). Els dos prínceps eren cosins germans. A més, sobre Ferran, planava l'ombra del seu germanastre, el príncep de Viana, legítim successor a la Corona d'Aragó. Abans de tornar a Itàlia, Roderic visità el Regne de València i la seua ciutat nadiua, Xàtiva, on fou rebut amb gran magnificència. De tornada a Roma, el va sorprendre una tempesta prop de Pisa, a les costes de Toscana. Salvà la vida miraculosament.

dissabte, 13 de maig de 2017

Al seu aire

Ja he dit en alguna ocasió que el grup municipal d'EUPV compta amb dues regidories merament ideològiques. La d'Igualtat n'és una. En principi, no hi hauria res a objectar. Ara bé, esperar que arribe l'equador del període municipal per a prendre decisions discutibles no sembla el súmmum de l'efectivitat. Dies enrere, la regidora Chapí anunciava que un edifici de titularitat pública, la Ferroviària, ocupat per diferents associacions cíviques i culturals, s'anava a convertir en Casa de la Dona. Vaja per davant que dotar els col·lectius de dones d'un espai on puguen desenvolupar llurs activitats és una mesura ben encertada. S'ha pres, però, unilateralment (els altres socis del tripartit no estaven d'acord amb l'emplaçament elegit). Han fallat, per tant, les formes. Tampoc no s'ha comptat prèviament amb el parer de les entitats que fins ara tenien cedits espais en la Ferroviària. La decisió de desallotjar-les era innecessària; l'Ajuntament disposa d'immobles buits al nucli històric de la ciutat. Se'n podria haver oferit algun a les organitzacions de dones.

En temps de l'anterior govern socialista, el municipi adquirí un casalot del carrer d'en Gai que ha romàs tancat més de vint anys. La Regidoria d'Igualtat tenia la possibilitat de rehabilitar-lo i convertir-lo en Casa de la Dona. En comptes d'això, ha optat per un edifici amb els usos ja consolidats. Entre les entitats culturals que hauran d'abandonar la Ferroviària es troba AFSA (Agrupación Fotográfica Setabense de Aficionados). Aquesta societat fotogràfica és una de les més veteranes del país; en 2014 es complí el seixanta aniversari de la seua fundació. Aparegué just quan la fotografia esdevenia un art popular. Noms ben coneguts del panorama fotogràfic local (Antoni Marzal, Eduard Francés, Vicent Marchirant, Xavier Soro, Vicent Garrido, Rafa Calabuig, Xavier Company, José María Gómez, Josep Vicent Mascarell, Eugenio Vila, Vicent Bataller...) figuren al llistat de socis. Les obres d'uns quants triomfen en certàmens nacionals. L'agrupació continua activa; una generació de fotògrafs i fotògrafes joves l'ha revitalitzada.

AFSA ha prestat serveis culturals innegables a la nostra ciutat. Des de la dècada dels cinquanta, organitza anualment els salons fotogràfics local i nacional —en les edicions del segon solen participar fotògrafs de renom. Des de 2014, organitza també un saló internacional. Realitza cursos i activitats fotogràfiques. Col·labora amb Ajuntament i entitats ciutadanes. Les fotos premiades en tots els salons estan dipositades a l’Arxiu Municipal. Es podria crear, per tant, un museu que exhibiria una col·lecció magnífica. En definitiva, el suport municipal a l'agrupació fotogràfica està plenament justificat. Des dels seus orígens, AFSA havia deambulat per diferents seus socials, però s'havia estabilitzat fa temps a la Ferroviària, on disposava d'estudi fotogràfic amb telons i flashos, laboratori per a revelar negatius de diferent format i ampliar positius, i tecnologia digital (ordinador, escàner, impressora, projector). La seu de la societat fotogràfica també comptava amb biblioteca, que guarda fons propis i donacions de diversos socis, arxiu i una abundant dotació material. Tot açò s'haurà de traure de l'edifici de plaça Espanyoleto.

Els afiliats no entenen —no entenem; jo també tinc carnet d'AFSA— per què cal despullar Sant Joan per a vestir Sant Pere. Tampoc no s'entenen certes formes autoritàries que recorden l'època d'Alfonso Rus. Els radioaficionats, posem per cas, han hagut de desocupar el seu cubicle en un termini de deu dies. Se'ls havia avisat que la brigada municipal procediria a buidar el local si seguien ocupant-lo un cop transcorregut el termini fixat. Encara recorde com Rus també ordenà al personal de la brigada que buidés, sense avís previ, els dalts que ocupava Amics de la Costera a la Casa Artigues. Els despatxats de la Ferroviària han disposat almenys d'un termini per a fer les maletes. La regidora d'Igualtat afirma que AFSA sortirà guanyant amb el canvi. ¿Guanyant? Si tan magnífic i funcional és el nou espai que es pensa cedir a l'agrupació fotogràfica i les altres associacions, ¿com és que els col·lectius de dones no estan ja instal·lats en ell? En qualsevol cas, això de prendre mesures unilaterals i anunciar desallotjaments sense haver trobat abans una nova ubicació per als desallotjats torna a mostrar que algun membre del tripartit va al seu aire.

(publicat a Levante-EMV, el 13/05/2017)

dilluns, 8 de maig de 2017

Alerta

El passat dia 15, en la meua columna per a Levante-EMV, reflexionava sobre els efectes que provoca la gradual secularització del país. Avui, aprofundiré en la crisi de vocacions sacerdotals. Com més va, més buits estan els seminaris. La crisi afecta també tots els ordes religiosos (monàstics, mendicants, de canonges i clergues regulars), les congregacions religioses clericals i laicals, tant masculines com femenines, i molts intituts seculars. Hem vist com eren tancats sengles monestirs de clarisses a Xàtiva (el Reial Monestir de l'Assumpció, fundat per Saurina d'Entença, esposa de l'almirall Roger de Llúria) i València (el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat, de què fou abadessa l'escriptora Isabel de Villena). En moltes contrades de la península —Galícia, Castella, Extremadura, Andalusia—, nombrosos convents femenins sobreviuen per la presència —no sempre voluntària— de monges hispanoamericanes, africanes i asiàtiques. (L'any passat es va conéixer el cas de tres monges originàries de l'Índia que romanien recloses contra la seua voluntat, amenaçades i coaccionades, al convent de clausura de les Mercedàries, a Santiago.)

Però tornem al clergat secular. Els seminaris diocesans haurien d'estar plens, per a poder fornir noves remeses de rectors joves a les parròquies ateses per sacerdots vells a punt de jubilar-se. No és el cas. Hi ha una gran davallada de vocacions amb una derivació inesperada: ara mateix, els principals proveïdors de vocacions sacerdotals són els moviments catòlics més ultramuntans, organitzacions com Camí Neocatecumenal i instituts seculars com l'Opus Dei. No és que el seu nombre siga estratosfèric, però els catòlics integristes estan molt ben organitzats. En canvi, els progressistes, disgregats i sense relleu generacional, decauen al panorama eclesial. A poc a poc, van perdent poder i influència —malgrat l’empenta social de l'actual papa Francesc. El món catòlic conservador i tradicionalista compta amb moltes plataformes actives i influents. Les seues organitzacions, acostumades a nedar entre dues aigües, han aconseguit d'infiltrar-se en les instàncies polítiques durant els governs del PP. En resum: el poder d'influència del catolicisme ultramuntà no rau en el nombre dels seus fidels, sinó en la seua xarxa de grups i organitzacions.

L'integrisme catòlic té una gran presència al món parroquial. A Xàtiva, sense anar massa lluny, els kikos ja controlarien algunes parròquies en què es fa un apostolat tradicional i una predicació molt conservadora. S'hi blasma el món modern i la legislació sobre avortament, matrimoni homosexual i drets de les minories LGBT que impulsen els partits d'esquerra. Els grups integristes són especialment actius en la captació del jovent. Compten amb el suport de la jerarquia eclesiàtica, perquè li asseguren un mínim de clientela i l'assistència massiva a certes cites —recordem les manifestacions contra l'avortament o les trobades mundials de famílies cristianes. Açò no tindria cap importància si no fos per un detall important: els centres educatius concertats propietat de diòcesis, congregacions religioses o instituts seculars catòlics també han caigut, gradualment, en mans de l'integrisme. Fa poc, els periòdics es feien ressò d'una carta pastoral dirigida pel cardenal Antonio Cañizares als col·legis catòlics. Reivindicava l'evangelització per damunt la pura ensenyança. Als kikos, que ja ho tenien clar, no els calia la directriu de l'arquebisbe de València.

Además de ofrecer máxima calidad de enseñanza y máximo rigor, hemos de buscar ante todo que nuestra tarea sea eminentemente evangelizadora, deia monsenyor. Aquesta consigna també s'aplica en les universitats catòliques, moltes de les quals estan controlades per l'integrisme. El corol·lari de tot plegat és la política de selecció de personal docent als centres concertats catòlics. Podem concloure, per tant, que els integristes catòlics són pocs però molt efectius. La seua capacitat de mobilització s'ha tornat a palesar en la recent manifestació convocada a València contra la supressió de concerts. Davant la indiferència dels pares —recordem les estadístiques—, que elegeixen centres concertats catòlics per motius que tenen poc a veure amb l'ensenyança de la religió, els moviments ultramuntans van fent la viu-viu. Sort que no aconseguiran plenament llurs objectius; jo, tot i haver estudiat de menut al col·legi dels pares claretians, sóc un esperit absolutament volterià. Ara bé, els defensors del laïcisme hauríem d'estar alerta.

dissabte, 6 de maig de 2017

L'orgia de Siena

El jove Roderic de Borja tingué una petita fricció amb el papa Pius II a conseqüència d'uns fets esdevinguts a Siena. En 1460, mentre Enea Silvio Piccolomini, Pius II, era a les termes de Petriolo, prop de Siena, prenent una cura d'aigues per a la seua gota, els Bichi van celebrar una gran festa de natalici en el seu palau sienés. Hi van assitir diversos porprats, entre ells Roderic. Quan ja hi eren dins dels jardins palatins els amfitrions, els cardenals amb els seus majordoms i totes les dames invitades (algunes, joves bellíssimes), hom tancà les portes, deixant fora els homes, marits i promesos. La bacanal durà tota la nit. En clarejar, els vapors alcohòlics i la luxúria espurnejaven en els ulls de tots els participants. La irritació dels casats consentits i mossards enganyats prengué un caire amenaçador. Roderic no havia rebut encara l'orde del presbiterat, però la presència del vice-canceller de l'Església en aquella orgia alçà un enorme enrenou i obligà el papa a reprendre'l molt severament. Un coetani afirmà: «Si tots els xiquets que hauran de nàixer d'ací nou mesos porten els vestits dels pares, aniran tots amb robes de clergue o cardenal.»



dijous, 4 de maig de 2017

El final del túnel


La foscor no s'acabava. Pensaven que mai no tornarien a veure la llum.
Aquell viatge es feia etern. Però aparegué claror al final del túnel.

dissabte, 29 d’abril de 2017

Trens que passen de llarg

De vegades, hi ha coses que no s'acaben d'entendre. El procediment seguit per a elegir la capital cultural valenciana n'és un. A finals de gener, la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport anunciava les condicions per a obtenir al guardó de 2017. ¡Incomprensible! Si es pensava elegir la capital cultural d'enguany, els terminis s'haurien d'haver obert abans, en 2016. Només així, els ajuntaments haurien tingut temps per a redactar projectes solvents i amb possibilitats d'optar al nomenament. Potser per l'extemporaneïtat de l'anunci de conselleria, pocs municipis s'hi van mostrar interessats. Llavors, des de la Secretaria Autonòmica de Cultura i Esport es va trucar a diversos ajuntaments —al de Xàtiva, posem per cas—, per a pregar-los que presentaren llurs candidatures abans del dia 5 d'abril. La Regidoria de Cultura de Xàtiva, a més córrer i amb ajut extern, redactà un projecte que també incloïa la programació cultural ordinària del present curs. El projecte s'aprovà per unanimitat al plenari municipal del 25 de març. (Llíria i Sagunt ja havien presentat les seues candidatures.) Ignore quines eren les nostres possibilitats reals.

En qualsevol cas, Xàtiva aspirava a ser capital cultural valenciana 2017. ¡Estranya capitalitat! Si l'hagués aconseguit, només l'hauria pogut exercir durant vuit mesos. Però encara hi ha més aspectes incomprensibles en aquest assumpte. El consistori de Gandia, que també havia aprovat el seu projecte, el presentà en conselleria el 7 d'abril. Ara bé, ¿no havíem quedat que el període per a presentar candidatures finia el dia 5? ¿Presentà els papers, la capital de la Safor, fora de termini? Allò ben cert és que el nomenament de capital cultural 2018 ha recaigut en Gandia. ¿2018? Que algú m'ho explique. Els consistoris i les entitats cíviques de les altres poblacions candidates creien que s'anava a elegir la capital cultural de 2017, és a dir, la d'enguany. Tot açò transporta de la sorpresa a l'enuig; la conselleria havia dit que «l'elecció s'anava a fer mitjançant un procediment obert, transparent i de lliure concurrència entre els municipis que manifestaren la seua voluntat de participar.» En fi, jo no veig cap transparència. I fa l'efecte que les trucadetes telefòniques perseguien aconseguir l'aparença d'una "concurrència" que no existia.

Atès el tripijoc sospitós en què ha derivat l'elecció de capital cultural, els municipis desestimats haurien d'impugnar el procés al·legant presumptes irregularitats i falta de transparència. S'ha de tenir present que el guardó porta aparellats beneficis per a la població distingida. Obtenir el nomenament hauria donat un gran impuls a l'activitat cultural de la nostra ciutat; la conselleria es compromet a programar en la població elegida esdeveniments (un congrés, un simposi o unes jornades), exposicions, espectacles teatrals i altres activitats que complementen la programació cultural local. També adquireix el compromís de traslladar a l'Agència Valenciana de Turisme el projecte i les dades de la població, perquè siguen incorporats als paquets turístics. Gràcies a la capitalitat cultural, la promoció turística de Xàtiva podria haver donat un salt qualitatiu, hauria millorat molt la seua projecció cap a l'exterior. La ciutat compta amb infraestructures culturals i un patrimoni històric i artístic que aporta gran potencial turístic, però els espais s'han d'omplir de contingut —són paraules del regidor Jordi Estellés. La capitalitat hagués estat molt profitosa.

En contexts d'innovació i alta productivitat, l'activitat cultural aporta un plus a l'economia local i crea treball estable i de qualitat (bé que els ajuntaments han d'invertir en cultura un percentatge significatiu dels seus pressupostos). Segons les informacions que hem anat coneixent, Gandia ha obtingut la distinció per la seua història, el seu passat borgià i els seus monuments. Serà perquè Xàtiva no té història, ni passat borgià, ni monuments. Fins on jo sé, Alfons de Borja fou batejat a Xàtiva i Roderic de Borja nasqué a la plaça xativina d'Aldomar. «No passa res; ja optarem a la capitalitat cultural de 2019», pensaran vostès. Estaria bé que Xàtiva l'obtingués l'any en què es commemorarà el cinquè centenari de la mort de Lucrècia Borja. Però veig poc probable que ens concedisquen el guardó en 2019. Coneixent de quin peu es dol la política valenciana, apostaria que les pròximes poblacions elegides pertanyeran a les comarques castellonenques i alacantines. ¡Perquè no hi haja greuges comparatius entre "províncies"! En el millor dels casos, Xàtiva haurà d'esperar fins a 2021. D’un temps ençà, la nostra ciutat veu com passen de llarg molts trens.

(publicat a Levante-EMV, el 29/04/2017)