dissabte, 19 d’agost de 2017

Desbandades i expulsions

Escric aquest article quinze dies abans de la seua publicació, perquè marxe de viatge. Supose que cap grup d'acció directa —com Arran o Endavant— m'esperarà a la meua destinació, per a pintar el parabrisa del vehicle en què em trasllade, o per a tallar-li les rodes. Cada any sol tenir la seua cançó de l'estiu. La d'enguany es titula turismefòbia. Barcelona, Mallorca, Donostia i, en menor mesura, València han estat l'escenari d'accions contra els turistes. All tourists are bastards, Turist, go home, Gaudí hates you, són algunes de les pintades que es veuen pels murs de les ciutats esmentades. La dreta i els mitjans de comunicació afins han vist el cel obert —ja tenen una kale borroca amb la qual poder acusar de violent el procés independentista català—, però la realitat és més simple: els veïns d'alguns barris de Barcelona o Mallorca estan farts de la desmesura turística i les seues seqüeles (encariment de lloguers, brutícia, enrenou, massificació als espais públics...). «Pareu de destrossar les nostres vides» és un eslògan que reflecteix prou bé la realitat dels excessos turístics en algunes contrades. El turisme està sortint de mare.

Com escric amb tanta antelació, no puc opinar sobre els canvis introduïts a la fira d'enguany, ni sobre l'acollida que les novetats tindran entre veïns, visitants i firers. Els dies de fira sempre s'han caracteritzat —especialment el 15 d'agost, festa de l'Assumpció— per la massificació de certs espais, l'enrenou i la brutícia. Ignore si això va a canviar. En tot cas, la nostra festa major serveix perquè ens fem idea del fenomen en què estan immersos els habitants d'alguns barris de Barcelona i Mallorca. Sols hem d'imaginar una fira xativina que dure sis mesos. Qualsevol de nosaltres intentaria fugir espaordit. Això no obstant, altres veus —en aquest cas, des dels sectors sobiranistes— acusen Arran i Endavant de fer-li el joc a l'espanyolisme en vespres del projectat referèndum de l'1 d'octubre. Sembla com si aquests grups acabaren de nàixer ahir. Tanmateix, ja eren coneguts des de fa temps. Endavant, posem per cas, adquirí notorietat en juny de 2016. Posà una imatge de la Geperudeta i la Moreneta fent-se un petò al cartell amb què anunciava la diada de l'orgull gai. Moltes persones encara recordaran com monsenyor Cañizares organitzà un acte de desgreuge.

Anteriorment, el 9 d'octubre de 2013, Arran la Costera havia fet pintades independentistes als murs de l'ermita de Sant Josep. Més tard, a primeries de 2014, el grup actuà de nou. En aquesta ocasió, realitzà als carrers de Xàtiva diverses pintades en què demanava el trasllat dels reclusos d'ETA a presons d'Euskadi. Els grafits despertaren, sobretot, les ires del PP local, cosa que donà més repercussió a l'acció del grup radical. En fi, les comparacions amb la kale borroca són surreals. Que jo sàpiga, els xics d'Arran i Endavant no han apallissat ningú. No crec que llancen ous i pintura a la reina de la fira i la seua cort. I ja posats, ignore si el Partit Animalista Contra el Maltracte Animal (PACMA) boicotejarà el concurs de tir i arrossegament. Però tornem a les accions contra la massificació turística. Ningú no hauria d'aprovar les escomeses a forans que ens visiten sense faltar a cap norma de decòrum. Si de cas, les protestes s'haurien de dirigir contra empreses hostaleres que fan l'agost amb una oferta de nul·la qualitat, baix cost i escàs retorn social, contra algunes immobiliàries i contra els nombrosos propietaris d'apartaments turístics il·legals.

L'activitat turística pot ser una mina d'or o una plaga bíblica. Amb turisme low cost, la factura que acaben pagant les ciutats i els ciutadans és altíssima. «¿Açò té alguna cosa a veure amb la fira de Xàtiva?», es preguntaran els lectors. Poc, supose. Per culpa del turisme massificat, molts ciutadans han d'abandonar els seus barris. La fira expulsa molts xativins. Però llur exili dura uns dies només. I transcorre en indrets pròxims: Bixquert, Cullera, Xeraco, Gandia... Tota la culpa d'aquesta desbandada no és de la fira. La proverbial calor xativina —real o psicològica— també invita a marxar. Jo, per exemple, estaré visitant indrets suïssos ben fresquets, com ara el Pilatus Kulm, el Weissenstein (un dels cims més elevats de la serralada del Jura), el Jungfrau, de 4158 metres d'alçada, que compta amb l'estació de ferrocarril més alta d'Europa, les cascades del Rin. I faré com fan quasi tots els turistes: buscar hotels i restaurants bons i assequibles, i gastar com menys diners millor —cosa difícil a Suïssa. ¿La fira? Ja me la contaran els meus amics.

(publicat a Levante-EMV, el 19/08/2017)

dimarts, 15 d’agost de 2017

Odi al valencià

El grup Popular de les Corts ha arribat a dir que la ley [llei de la funció pública valenciana que regula l'ús del valencià com llengua vehicular preferent de l'administració] margina y excluye el castellano. Isabel Bonig ha afirmat que pedir el requisito del valenciano a los funcionarios es seguir el juego al independentismo. El Decret de Plurilingüisme en l'Educació, que potencia l'ús del valencià junt amb l'anglès i el castellà, és qualificat pels peperos de chantaje, per vincular un major aprenentatge d'anglès a un major aprenentatge del valencià, cosa que és, afirmen, una coacción a las familias. El PP i la Diputació d'Alacant presentaren recursos contra el decret. Han aconseguit que el TSJCV el suspenga, fent trontollar l'inici del pròxim curs escolar. D'altra banda, el delegat del govern considera que les comunicacions amb altres comunitats autònomes només podrien redactar-se en valencià si anaren dirigides a autonomies en qué s'use la mateixa llengua cooficial, cosa que, evidentment, no és possible, perquè el valencià és una llengua cooficial únicament a la Comunitat Valenciana. ¿Defensa del valencià enfront del català? ¡Noo! Defensa del castellà. Odi a la nostra llengua. El valencià es un dialecto que no vale pa na.

divendres, 11 d’agost de 2017

El govern dels jutges

La facilitat amb què el PP controla el poder judicial converteix aquest en una última instància política. Ho veiem ara en el cas del conflicte català; el govern central pretén que la fiscalia i el Tribunal Constitucional s'encarreguen de solucionar el problema. En perdre la majoria absoluta, la cúpula pepera va llançar una operació per a reforçar el control del poder judicial. La majoria conservadora del CGPJ i el seu president, Carlos Lesmes, han col·locat com a president de la Sala II del Tribunal Suprem el magistrat conservador Manuel Marchena. Han elegit presidenta de la Sala Penal de l'Audiència Nacional Concepción Espejel, magistrada recusada en dues peces del cas Gürtel, per les seues complicitats amb el PP. Han designat membre de la Sala d'Apel·lacions de l'Audiència Nacional Enrique López, magistrat també pepero que hagué de dimitir del TC per haver estat detingut mentre conduïa embriac. Han ficat José Manuel Maza al front de la Fiscalia General de l'Estat. Només ha fallat el nomenament de Manuel Moix, frustrat cap de la Fiscalia Anticorrupció, que havia de desactivar els casos de corrupció que afecten el PP.

Potser, molts creuran que, abans d'aquesta operació, el poder judicial era un veritable model d'independència i professionalitat. Res més lluny de la realitat. La majoria dels Tribunals Superiors de Justícia està presidida per magistrats d'acreditada lleialtat a la dreta. Els llocs claus dels diferents tribunals i les seues sales són coberts per un CGPJ controlat pels conservadors. Posarem un exemple. El Tribunal Suprem ha confirmat el nomenament de Miguel Pascual del Riquelme com president del TSJ de Múrcia, malgrat una primera anul·lació amb què havia donat la raó a la magistrada Pilar Alonso, que també optava al càrrec i estava situada 1.160 llocs per damunt de Pascual del Riquelme en l'escalafó judicial. En definitiva, els òrgans jurisdiccionals estan controlats per una majoria aclaparadora de jutges conservadors disposats a tirar una mà quan cal, tant si la dreta governa com si està a l'oposició. Gràcies a la judicatura, el PP acaba obtenint, quan perd les eleccions, allò que li neguen les urnes. El País Valencià n'és un bon exemple. Recordem que l'anterior president del Tribunal Superior de la Comunitat Valenciana era amic íntim de Camps.

La nostra dreta ho té molt clar; el PP i les administracions que gestiona intenten anul·lar per via judicial les decisions del Consell en totes les matèries: copagament sanitari, educació, política lingüística, televisió valenciana, assistència social, habitatge... Criden l'atenció, sobretot, els recursos contra les mesures per a potenciar el valencià. Han acudit als tribunals per a impugnar normes com la del trilingüisme en l'educació, la d'ús del valencià en l'administració o la decisió d'utilitzar el valencià en la senyalística del cap i casal. El recurs més surrealista és, però, el presentat per l'Advocacia de l'Estat, a instàncies del delegat del Govern, contra la llei que regula l'ús del valencià en la funció pública. Considera contraris a llei, posem per cas, els articles que permeten redactar en valencià notificacions, còpies de documents redactats i comunicacions de l'administració de la Generalitat Valenciana que hagen de tenir efectes o estiguen dirigides a comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià. ¿Quina classe d'autonomia tenim si no podem dirigir-nos als nostres veïns en la llengua que ens vinga en gana?

Una de les conselleries més afectades és la d'Educació, Investigació, Cultura i Esports. Ja s'han produït dues sentències —contradictòries, tot s'ha de dir— sobre el decret de trilingüisme. El TSJCV també ha deixat sense efecte l'anul·lació d'unitats concertades de batxillerat en alguns centres privats. Jo no entenc res de res. Els jutges afirmen que qualsevol discriminació positiva del valencià ha de regir-se per criteris de "proporcionalitat raonable". ¿És el TSJCV l'encarregat d'establir aqueixa proporcionalitat raonable? ¿És això competència judicial? ¿És lògic que el tribunal admeta a tràmit el recurs contra el Decret 61/2017 quan un munt d'informes acadèmics i sentències judicials confirmen la unitat del valencià i el català? ¿Poden obligar els tribunals a concertar ensenyaments no obligatoris? En fi, sembla que el Consell, que compta amb el suport de la majoria parlamentària en les Corts, ha de renunciar al seu programa polític i dur endavant el del TSJCV. Pel que es veu, tenim un govern dels jutges. ¡Perfecte! En aqueix cas, però, m'agradaria que els jutges i els magistrats que ocupen plaça als tribunals s'elegiren per sufragi universal. ¡Uei!

dimarts, 8 d’agost de 2017

Monopoli conservador

Fa pocs mesos, el president del Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, afirmava que la varietat d'associacions judicials en Espanya és un problema. «Tenen la culpa de la politització de la justícia, perquè representen opcions ideològiques i s'identifiquen amb partits polítics.» Que això ho diga qui va ser durant vuit anys alt càrrec en un govern del PP resulta prou estrambòtic. En realitat, la imatge de politització de la justícia està provocada per diversos factors. La composició del CGPJ, els membres del qual són elegits pels grups polítics, n'és un. El conservadorisme del nucli dur del poder judicial n'és altre. Hauríem de recordar que el procés democratitzador de la Transició obligà a remoure les persones que havien ocupat llocs als aparells legislatiu i executiu del règim anterior. L’aparell judicial, però, no experimentà cap renovació; els jutges franquistes no foren apartats de la carrera judicial i continuaren exercint la seua influència sobre els mecanismes d’accés a la judicatura. ¿Quines conseqüències ha tingut aquesta peculiaritat de la nostra Transició? ¡L'absència d'un veritable poder judicial independent!

Sagues familiars senceres de jutges i fiscals d’ascendència franquista —pares, fills i néts— s’hi van perpetuar de forma endogàmica fins a dates ben recents. El reaccionarisme, la beateria i els lligams amb els poders fàctics han proliferat, per tant, a la judicatura espanyola. (Lesmes n'és un bon exemple.) L'article 127 de la Constitució llança balons fora: «Els Jutges i Magistrats així com els Fiscals, mentre es troben en actiu, no podran exercir altres càrrecs públics, ni pertànyer a partits polítics o sindicats. La llei establirà el sistema i modalitats d'associació professional dels Jutges, Magistrats i Fiscals.» ¿Creien realment, els ponents constitucionals, que prohibir la sindicació dels jutges i els fiscals evitava la seua politització? ¡Clar que no! De fet, les seues associacions han acabat realitzant veritables funcions sindicals. El 54,2% dels 5.367 jutges i magistrats en actiu estan associats. La majoritària Associació Professional de la Magistratura té 1.305 membres; l'Associació de Jutges i Magistrats Francisco de Vitoria, 752; Jutges per a la Democràcia, 529; Fòrum Judicial Independent , 320 associats. L'APM, l'AJFV i el FJI són conservadores.

Dels vora 2.900 jutges i magistrats associats, 2.377 són, per tant, conservadors. I cal pensar que també hi haurà unes proporcions semblants de conservadors i progressistes entre el 45,8% de jutges i magistrats no associats. Conclusió: el poder judicial viu totalment al marge de la nostra realitat social. Els òrgans jurisdiccionals i el Consell General del Poder Judicial estan controlats per una majoria aclaparadora de jutges i magistrats conservadors capaços, si fa al cas (emparant-se en la seua condició de membres d’un poder independent de l’Estat), de retòrcer la legalitat per tal d’afavorir interessos ideològics i partidistes d’una dreta que utilitza sense complexos els serveis de la judicatura per a obtenir de forma fraudulenta, quan perd les eleccions, allò que li neguen les urnes. Els polítics de l’esquerra es veuen obligats a dir, en ares de la correcció política, que sempre cal confiar en la justícia i s’han d’acatar les sentències, però els ciutadans de peu no confien gens en ella. Generalment, la imatge que projecten jutges i magistrats és molt negativa: semblen més interessats en la pròpia carrera professional (a obtenir una bona destinació, a pujar graus en l’escalafó judicial) que a prestar de forma efectiva un servei públic de qualitat, un servei bàsic per als ciutadans.

¿Els membres de l'APM afirmen que la legitimació del jutge és democràtica, porquè la sobirania popular, a través de la Constitució, diposità la seua confiança en un poder judicial professional i una justícia tècnica no supeditada al sufragi universal. ¿De debò? En 1978 no hi hagué ocasió de pronunciar-se sobre la forma d'estat, monàrquica o republicana, ni sobre el sistema d'elecció de jutges. Democràcia representativa, monarquia i jutges franquistes anaven inclosos dins el paquet constitucional. I la ciutadania hagué d'elegir entre això o la continuïtat de la dictadura. Des de llavors, l’estament judicial monopolitza la funció jurisdiccional, que hauria de recolzar de forma més directa sobre la sobirania popular. La gran majoria dels jutges s'oposà a la implantació dels jurats populars. El PP ha utilitzat sovint la seua minoria de bloqueig per a obstruir la renovació del TC i el CGPJ (que haurien de tenir una composició més equilibrada, haurien de reflectir una realitat sociològica caracteritzada, en última instància, per l’empat tècnic entre les grans opcions ideològiques). En definitiva, els conservadors són majoria en tots els òrgans judicials.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Agost festiu i calorós

Avui se celebra la festivitat de la Mare de Déu de la Seu, patrona de Xàtiva. És l'onomàstica, per tant, de les Mari Seu i les Nyevetes. La diada recorda la nevada esdevinguda a Roma en un ple mes d'agost. El prodigi es produí durant el pontificat de Liberi (papa entre 352 i 366). Pel que es veu, un matrimoni d'ancians acabalats, pertanyents a la classe patrícia, no sabien què fer amb els seus béns, perquè no tenien descendència. Decidiren de consultar amb la Mare de Déu. Aquesta se'ls va aparèixer i els digué que li havien de dedicar un temple allà on ella assenyalés. El dia 5 d'agost de 258 caigué una nevada sobre el turó Esquilí. ¡Atenció! No nevà en tota Roma. Només caigueren volves sobre l'Esquilí. (Miracles com aquest ja no s'esdevenen.) Era el senyal anunciat per la Mare de Déu. Liberi ordenà construir amb els diners dels vells —actualment, l'Església encara rep moltes herències de vells pietosos— la basílica de Santa Maria Major, una de les quatre majors, una de les cinc patriarcals de Roma i un dels temples que s'han de visitar durant el pelegrinatge jubilar a les set esglésies de Roma, per a obtenir indulgència plenària.

A primeries del segle XVI, açò de les indulgències s'havia transformat en un negoci i provocà la protesta de Martí Luter. Precisament, enguany se celebra el V Centenari de la Reforma. Segons la tradició —o la llegenda, ves a saber—, Luter penjà les seues 95 tesis contra les indulgències el 31 d'octubre de 1517 a les portes de l'església de Wittenberg. Però tornem a la Mare de Déu. El cassetonat de Santa Maria Major, renaixentista, és obra de Giuliano da Sangallo, executada per encàrrec d'un xativí, el papa Alexandre VI. La tradició diu que l'enteixinat està cobert amb el primer or dut d'Amèrica, que regalà Ferran el Catòlic al pontífex. (Trobe poc creïble aquesta tradició; Ferran i Roderic es tenien una mútua animadversió.) En fi, ja es veu que la diada d'avui és d'aquelles que cal remarcar al calendari. Però venim d'altra celebració igualment notable. A finals de juliol, Barxeta celebrà la festivitat dels Desposoris de Maria, bé que el casament de la Mare de Déu amb Sant Josep no té fixada cap data concreta al calendari litúrgic romà, ni figura als evangelis canònics —es narra, això sí, a la Llegenda Àuria de Jacopo da Voragine.

La llegenda ens descriu un procés voltat de detalls freudians. Es convocà un certamen al temple de Jerusalem en què només havien de participar barons fadrins de la casa de David. Bé que era molt vell, Josep hi participà. Tots havien dut una vara que mostraren davant l'altar. Obtindria la donzella el propietari de la vara que florís. Pel que es veu, l'Esperit Sant, en forma de coloma, descendí sobre la vara de Josep i aquesta florí. La nena —sols tenia catorze anys— fou confiada pels sacerdots al vell, que s'hagué de comprometre a custodiar-la i a mantenir-la verge. Ja es veu que l'Esperit Sant i els sacerdots tenien molta lletra menuda; sabien que l'elegit no estava en edat de trotar —o sí, perquè els evangelis citen els germans de Jesús. No queda clar si les noces de Maria se celebraren abans o després de l'Anunciació. Una gran plèiade d'artistes s'inspirà en l'esposori: Giotto, Robert Campin, Ghirlandaio, Perugino, Rafael Sanzio, Rosso Fiorentino, el Veronés, Luca Giordano... I allò que interessa més: una vila  ben rogenca com Barxeta commemora l'estrany episodi. ¿Anirien a missa major, les autoritats locals, el dia 28?

Però no s'acaba ací la veneració a les marededeus i altres imatges. El Genovés celebrarà demà, demà passat i l'altre les diades del Crist del Calvari, la Mare de Déu dels Dolors i els Sants de la Pedra, Abdó i Senén. (Demà diumenge hi ha actuació de Pep Botifarra i Ahmed Touzani al Carrer Major.) Per la seua banda, la Font de la Figuera celebrarà demà la diada del Crist dels Afligits —la festa de la Mare de Déu dels Xics és al setembre. En estiu, les pujades i baixades de Crist per tots els calvaris de la Costera de Ranes, la Vall de Montesa i altres indrets de la nostra comarca són contínues. ¡Pobre! ¡Quin mareig! ¡I quin mareig per a totes les autoritats municipals d'esquerres, que han de decidir si presideixen els cultes de dulia, hiperdulia i latria! En principi no haurien de fer-ho; som un país laic —o light, no sé. Ara bé, la tradició catòlica té encara molta vigència, mal que les esglésies estiguen freqüentment buides. ¡Un maldecap per als edils progressistes! Sense anar massa lluny, a Xàtiva ja s'han disgustat uns, per la presència de l'alcalde a la romeria de Sant Feliu. És possible que la calor extrema de l'estiu xativí intensifique els disgusts.

(publicat a Levante-EMV, el 05/08/2017)

dimarts, 1 d’agost de 2017

Lamentacions que no commouen

Últimament, proliferen per les xarxes socials les lamentacions de professors interins que podrien quedar-se sense feina per no comptar amb el certificat de capacitació per a l'ensenyament en valencià. Hablo valenciano y me voy al paro con 63 años. Veinte años dando clase y me quedo sin trabajo a pesar de mi experiencia docente. Me incapacitan a año y medio de la jubilación y tengo que pasar al paro. Dejan sin trabajo a un padre de familia. En mi lugar pondrán a una persona con menos experiencia, por lo que va a realizar un trabajo peor... Frases com aquestes han esdevingut recurrents. Poden haver casos concrets en què les queixes estiguen plenament justificades, però trobe que els èmuls de Jeremies no són en general mereixedors de cap commiseració. Ningú no té coneixença pràctica quan comença a exercir una feina per primera vegada, bé que els interins adduïsquen l'argument de l'experiència en qualsevol circumstància —a l'hora de reivindicar, posem per cas, la convocatòria d'oposicions dissenyades a la seua mesura, és a dir, oposicions en què es puntuen exageradament els anys d'interinatge per damunt d'altres consideracions.

Però que un interí haja exercit l'ensenyament durant un període dilatat de temps no garanteix de manera automàtica la seua vàlua professional. Al llarg dels meus quaranta anys de carrera docent, he conegut alguns professors interins magnífics, sí, però també molts absolutament incompetents. També he vist com era de difícil aconseguir que els interins —sobretot aquells que viuen lluny del seu lloc de destinació— vulguen implicar-se en activitats extraescolars o relacionades amb el medi. Sovint, els equips directius dels centres públics —jo vaig exercir diferents càrrecs directius als instituts de Navarrés i Moixent— han suggerit a les autoritats educatives que uns informes de direcció, favorables o desfavorables —accessibles i recurribles davant les instàncies superiors, per a evitar favoritismes o injustícies— siguen preceptius a l'hora de renovar els contractes i determinar la destinació del personal interí. Els sindicats de professors sempre s'han oposat a aquesta mesura —com també s'oposen, gremialment, al requisit lingüístic. Tanmateix, la competència en valencià podria ser un dels elements que certifiquen l'interès per la formació permanent.

En fi, deixarem a banda un fet cridaner: moltes d'aquestes persones, que esgrimeixen competència pedagògica —i epistemològica, supose— i experiència docent de molts anys han estat incapaces d'aprovar les oposicions als cossos d'ensenyants. ¡Tant li fa! Centrem-nos exclusivament en l'assumpte de la qualificació lingüística. ¿Pot reivindicar competència pedagògica qui no ha estat capaç d'obtenir la qualificació en valencià després de residir i exercir la docència al nostre país durant molts anys? ¡Ha! S'haurien de considerar, a més, dos aspectes que semblen ignorar-se: el valencià és una de les dues llengües oficials de la comunitat autònoma; segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), al final dels seus estudis no universitaris, tots els alumnes han d'estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà (l'article 23 de la llei diu: «Atesa la cooficialitat del valencià i del castellà, els professors han de conéixer les dues llengües.» ¿Quin és el problema? Que el coneixement i ús del valencià a tot l'àmbit territorial del nostre país se supeditava als principis de gradualitat i voluntarietat.

¿Gradualitat i voluntarietat? Han passat 34 anys i l'article 23 continuava incomplint-se, per molt que la llei obligue les institucions a garantir els drets lingüístics. De fet, la disposició transitòria primera de la LUEV diu el següent: «L'ús i ensenyament del valencià regulats a la present Llei, pel que fa a l'Administració de la Generalitat Valenciana, Administració Local, Entitats i Institucions dependents d'aquestes i altres serveis públics als quals fa referència la Llei, hauran de realitzar-se en un termini de tres anys.» ¿Com? ¿Tres anys? Total: quan la Generalitat Valenciana s'ha decidit per fi a complir la LUEV i la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries han vingut unes lamentacions que no commouen. Parlem clar: molts d'aquells que fan la grémola no es prenen seriosament el valencià. Si no se'l prenien seriosament ni les autoritats... El PP, que es proclama màxim defensor de les nostres senyes d'identitat, fa servir totes les eines al seu abast —inclosa la via judicial i els atacs personals a Vicent Marzà— per a invalidar els actes amb què el Consell tracta d'impulsar l'ús de la llengua. ¡Tot pel valencià, però sense el valencià! No hi ha vergonya.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Obra d'art mestra


Mirava amb posat d'entesa, però el seu cervell vacil·lava. «¿Quin significat tindrà això?
¿Què simbolitzen les creus, les tisores, els talls, les taques, les ratlles?»

dissabte, 22 de juliol de 2017

El pa tou dura poc

Josep Antoni Mollà ens explicava des d'aquestes planes, a primeries d'agost de l'any passat, que les peticions de matrícula rebudes al campus ontinyentí de la Universitat de València havien experimentat un ascens exponencial. Les 160 places disponibles per als tres graus que s'hi impartien estaven cobertes. No s'hi havien pogut matricular, doncs, els 667 estudiants inscrits a les llistes d'espera. Mollà donava per descomptat que totes les persones de les llistes estaven empadronades en municipis de la Vall d'Albaida. (Jo crec que es tracta d'una suposició molt precipitada; no resultaria estrambòtic pensar que alguns dels alumnes que s'havien quedat sense plaça visqueren a la Costera o la Canal de Navarrés.) I clar, advertia a l'alcalde i president de la Diputació, Jorge Rodríguez, que Ontinyent, atesa la seua responsabilitat com a capital comarcal, no podia desentendre's d'un dèficit tan elevat de places universitàries. Mollà concloïa amb una observació gloriosa: que l'aulari de l'EOI instal·lat a l'IES Pou Clar —«un succedani d'escola», ironitzava—, depenga de l'Escola Oficial d'Idiomes de Xàtiva és un oprobi per als ontinyentins.

¡Paraules majors! ¡Visca la política de campanar! Faré una petita digressió, amb permís dels lectors. Sovint, les comparacions entre poblacions veïnes tenen clares connotacions fàl·liques. Dir que el meu poble té un campanar més alt que el dels altres remet a la llargària del membre viril, o a les curses infantils dels xiquets per veure qui pixa més lluny. En matèria d'educació, el nostre anterior alcalde no solia pixar molt lluny. Però tornem al campus d'Ontinyent. Enguany s'ha repetit la història. El pròxim curs, la capital de la Vall d'Albaida estrena títol d'Infermeria (ja comptava amb estudis d'ADE, Magisteri Infantil i Ciències de l'Activitat Física i l'Esport). El nou grau ha cobert totes les places que oferia, 50, i té una enorme llista d'espera de 767 alumnes que sol·licitaren plaça durant el període de preinscripció. Està clar que el col·lega Josep Antoni Mollà haurà de llegir-li la cartilla a Jorge Rodríguez altra vegada. No cal, però, que patisquen. El campanar de Santa Maria d'Ontinyent continua sent més alt que el de la Seu de Xàtiva. Els socarrats haurem de consolar-nos amb altres rècords —el del betlem més gran, per exemple.

En matèria d'estudis universitaris, les corporacions municipals xativines sempre han fet figa. Les aspiracions de crear una extensió universitària a Xàtiva venen de lluny. A primeries dels noranta ja es mantingueren contactes amb el conseller d'Educació i Ciència, Joan Romero, i el rector Ramon Lapiedra, per a sondejar les nostres possibilitats de comptar amb una extensió de la Universitat de València. Fins i tot s'arribà a fundar l'Associació Pro Universitat de Xàtiva, de què vaig ser membre. La inauguració del Lluís Alcanyís, hospital de referència per als centres de salut de vàries comarques, i la bona situació geogràfica de la nostra ciutat permetien albergar esperances de comptar amb una Escola d'Infermeria. L'alumnat, procedent de la Costera o les comarques veïnes, podia fer les pràctiques a l'hospital. En comptes d'això, Rus anuncià unes titulacions pròpies de la Politècnica, de difícil homologació (no eren cicles formatius de segon grau ni estudis universitaris de primer cicle), que acabarien suprimint-se per falta de matrícula.


Llavors, l'anterior alcalde cedí a la Universitat Catòlica de València l'edifici abandonat per l'IES Lluís Simarro. L'extensió de la Sant Vicent Màrtir començà impartint dues titulacions, Ciències de l'Activitat Física i l'Esport i Magisteri, però ha suprimit la segona. Conclusió: Alcoi, Gandia i Ontinyent tenen extensions universitàries públiques; Xàtiva, no. En les tres ciutats amb campus públic, les dependències universitàries han servit per a bastir arquitectura contemporània i posar en ús edificis històrics. A Xàtiva, res de res. No està ni garantit que el Lluís Alcanyís continue sent l'hospital de referència supracomarcal. El pa tou dura poc. Molts reien els acudits de Rus sense pensar que la vara provincial seria empunyada algun dia per l'alcalde d'altra localitat. La prioritat d’un president de Diputació sol ser afavorir el seu territori. Rus prodigà més en festa i possible benefici propi que en educació i cultura. La festa s'acabà. Xàtiva no disposa de campus universitari públic, però té, això sí, el betlem més gran del món. Ah, i Escola Oficial d'Idiomes.

(publicat a Levante-EMV, el 22/07/2017)

dimarts, 18 de juliol de 2017

La prova del nou

Si, com diuen diversos sondeigs, els independentistes i els unionistes de Catalunya estan pràcticament empatats (descomptades les persones que no saben o no contesten, el 45% dels catalans estaria a favor de la independència i el 45% en contra), resultaria que el sobiranisme és transversal. Això vol dir que deu haver independentistes en tots els grups de la societat catalana, entre els treballadors, els empresaris, els aturats, els estudiants, els pensionistes, els homes, les dones... Cal pensar, per pura lògica, que també deu haver-ne als cossos i les escales de la funció pública, en els serveis generals d'ajuntaments, diputacions i conselleries, entre els mossos d'esquadra, a la guàrdia urbana, al professorat, a la judicatura... Ja sabem que el referèndum del dia 1 d'octubre serà il·legal. L'Estat pot fer servir totes les eines al seu abast, tant legals com coercitives, per a tractar d'impedir-ne la celebració. El ventall és molt ample. És improbable que es dissolga l'autonomia o s'envie l'exèrcit a Catalunya. De cara a l'exterior, l'espectacle seria força vergonyós. Però ja han començat a utilitzar-se altres eines menys cridaneres —inclosa la guerra bruta.

Els membres del Govern, els diputats independentistes i els funcionaris que col·laboren en l'organització del referèndum patiran inhabilitació i la imposició de multes molt elevades. De fet, durant aquests últims dies, un diari ha publicat la declaració de béns de consellers, diputats i altres càrrecs de l'administració pública catalana. Garcia Albiol en féu burla: «Hi ha qui està disposat a perdre tot el patrimoni personal i familiar.» (Uns assenyalen la diana perquè altres vagen a per feina.) Seran perfectament "legals", però jo considere miserables aquestes mesures repressives, i més venint d'un govern central que se sosté en un partit rosegat per la corrupció. Que una quadrilla de corruptes considere prevaricador adquirir urnes amb diners públics deixa bocabadada la gent de trellat. Quant a la renovació del Govern, sembla que el president Carles Puigdemont ha triat els nous consellers entre persones que, ultra ser independentistes de pedra picada, tenen un patrimoni molt escàs. ¿Elegir consellers monjos, que hagen fet vot de pobresa, és la millor solució al problema? ¡No! Crec que la veritable solució és plantar cara col·lectivament.

Podem imaginar alguns escenaris perfectament factibles durant els pròxims setanta-cinc dies. La Generalitat compra urnes a Suïssa (el govern central ha amenaçat totes les empreses espanyoles que en subministren) i les emmagatzema en un lloc desconegut. Els rsponsables del Departament d'Interior tenen pensat de començar a repartir-les per tot Catalunya dies abans de celebrar-se la consulta, els suficients per a tenir-ho tot a punt. El Tribunal Constitucional declararà il·legal l'adquisició. Un escamot de la guàrdia civil acut a dependències de la Generalitat amb un manament judicial. Vol saber en quin lloc estan guardades les urnes, per a procedir a confiscar-les. ¿Hi haurà altre escamot de mossos d'esquadra disposat a traçar una ratlla al paviment i indicar als guàrdies civils que no la poden traspassar, amenaçant-los fins i tot amb l'ús de la força? ¿Els responsables policials de la Generalitat es negaran a identificar els mossos participants en l'operatiu? Una escena com aquesta seria la prova del nou. El govern espanyol la tem.

Més escenaris. S'aprova al Parlament la Llei del Referèndum. Els tribunals inhabiliten cautelarment tots els membres del Govern i tots els diputats que hagen votat a favor de la llei. Uns i altres fan cas omís de la resolució judicial i decideixen d'acudir a llurs despatxos oficials i al Parlament. ¿Hi haurà centenars de milers de ciutadans disposats a escortar-los i a voltar els edificis institucionals? ¿L'ANC i l'AMI ja tenen dissenyada l'estratègia que se seguirà arribat el cas? ¿Quines ordres obeiran els mossos, les de la Generalitat o les del govern central? ¿Hi haurà jutges i fiscals que es neguen a secundar les mesures repressives? ¿Què faran els directors dels centres acadèmics on s'hagen d'intal·lar els col·legis electorals? (Cal pensar que també deu haver independentistes a la carrera judicial i l'ensenyament públic.) ¿Sortiran al carrer milions de catalans per a defendre les seues institucions, els seus representants i els seus treballadors públics? En fi, si es planta cara a l'Estat, si es produeix un moviment colossal de desobediència, quedarà molt clar que la convocatòria del referèndum i les aspiracions d'independència van de debò. Altrament...

dijous, 13 de juliol de 2017

Commemoració amb tomb partidista

Avui fa vint anys de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco a mans d'ETA. La seua tràgica mort colpí tots els ciutadans de la pell de brau. Resulta difícil oblidar els fets. Jo, que estic en contra de la pena de mort, sóc dels qui van viure el termini fixat per a l’execució del jove com la vigília que precedia la mort dels condemnats a garrot vil. (Els últims executats amb aquest sistema van ser l'anarquista català Salvador Puig Antich i el delinqüent comú d'origen alemany Heinz Ches, que van ser ajusticiats el 2 de març de 1974, a les darreries del franquisme.) Miguel Ángel Blanco és la víctima arquetípica. Totes les persones de qualsevol credo polític se senten concernides per la mort del jove, que desfermà una mobilització ciutadana de dimensions desconegudes fins aleshores i suposà l'inici del declivi d'ETA. Deu anys abans, el recolzament romàntic de l'esquerra a la lluita dels etarres ja havia començat a fer aigües. El 19 de juny de 1987 es produí el terrible atemptat a l’Hipercor de Barcelona. Després vindrien altres actes terroristes, com l'atemptat de Vic, la mort de Francisco Tomás y Valiente, l’execució de Miguel Ángel, l'assassinat d’Ernest Lluch...

Els humans som aficionats a commemorar els aniversaris redons. Enguany era natural recordar la matança a l'Hipercor —esdevinguda fa trenta anys— i l'assassinat del regidor d'Ermua. Només s'ha recordat, però, el segon esdeveniment. ¿Per què? S'ha repetit moltes vegades, però sempre acabem oblidant-ho: el poder monopolitza el discurs públic, controla el llenguatge, modifica el significat de les paraules. Els hereus del franquisme instal·lats al poder classifiquen les víctimes en dues categories: les del seu bàndol i les altres. La dreta s'aplica, per tant, a difondre un missatge que, a còpia de repetir-lo, acaba assolint l'aparença de veritat irrefutable: «Els nostres morts representen totes les víctimes i són el veritable símbol de la lluita per la llibertat.» També és habitual que algunes associacions instrumentalitzen amb finalitats polítiques partidistes el dolor causat pel terrorisme. L'esquerra hauria de tenir un discurs alternatiu sòlid, per tal de fer cara als hipòcrites i els corruptes que intenten manipular en profit propi els sentiments solidaris de la ciutadania. La commemoració de la mort de Miguel Ángel Blanco no hauria de ser patrimoni de ningú.

No hauria de ser instrumentalitzada per aquells que ignoren una part de les víctimes i exigeixen —amb greus insults inclosos— que l'esquerra es preste al joc de la manipullació. ¡La llei de l'embut! (L'ajuntament pepero de Guadalajara, posem per cas, ha reclamat unes taxes elevades per l'exhumació de Timoteo Mendieta i altres vint-i-set represalitas durant el franquisme.) Els presumptes destructors de discs durs s'han retratat amb posat compungit davant una foto enorme de la víctima d'ETA. ¡Que els compre qui no els conega! Veure les cares d'alguns personatges —d'un que no recordava res, quan els fiscals de l'Audiència Nacional li preguntaren dies enrere què sabia d'uns sobresous— no convidava a participar en actes d'homenatge. Segons la policia, una fundació pepera, batejada amb el nom del regidor assassinat, obtenia diners negres falsejant comptes i factures. Els insults als partits que no han volgut adobar el tomb partidista de l'efemèride són un clàssic del PP, part d'una estratègia destinada a usufructuar en exclusiva la memòria de tots els morts en atemptats terroristes i a deixar caure que l'esquerra no mostra empatia amb les víctimes.


L'assumpte ha palesat que l'alcaldessa de Madrid sempre s'acoquina davant els atacs de la dreta. Ho féu al cas Zapata i a l'episodi dels titellaires. Ara, ha tornat a rectificar la seua decisió inicial de no penjar, a la façana de l'Ajuntament, una pancarta amb la foto de Blanco. Manuela Carmena no és l'únic cas; altres alcaldes —el de València, per exemple— també han donat mostres de debilitat davant les pressions del PP. Les rectificacions palesen un dilema: o s'havia pres una decisió inicial errònia i o es té por. En fi, l'esquerra no dóna el pas d'arrabassar a la dreta els monopolis de la moral i la paraula, ni s'adona que és inútil aplacar la fera. La dreta continua traçant la ratlla que diferencia allò que està bé d’allò que està mal, segueix elaborant el discurs dominant. (Els seus portaveus no reculen, ni demanen disculpes, després d'exalçar el feixisme, menysprear les víctimes republicanes de la Guerra Civil o justificar els crims franquistes.) En canvi, l'esquerra sempre va a remolc de l'opinió creada. Conclusió: la mort de Miguel Ángel no s'està recordant amb espontaneïtat i respecte. La figura del jove no mereixia una commemoració tan esbiaixada pel partidisme.

dimarts, 11 de juliol de 2017

La llegenda negra

Avui podem considerar que Ferran II d'Aragó fou el principal instigador de la llegenda negra dels Borja. El monarca rebutjava obertament els acords diplomàtics amb la dinastia bastarda de Nàpols. A més, es va prendre molt malament l'adjudicació de la seu de Sevilla a Roderic de Borja. Innocenci VIII li l'ahvia concedit com agraïment per les seues gestions diplomàtiques amb Nàpols, però qui més tard seria dit Ferran el Catòlic ambicionava el càrrec per al seu fill bastard, futur bisbe de Saragossa. A partir d'aleshores, es va mirar amb desconfiança l'actitud del futur Alexandre VI en assumptes com ara l'acollida a Roma dels jueus expulsats de terres hispàniques o l'hostilitat papal envers la Inquisició. Alguns autors creuen que la "Carta Savelli", libel anònim i difamatori enviat al baró homònim, exiliat a la cort de l'emperador Maximilià, fou redactada sota els auspicis del monarca aragonés.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Difícil saber qui és qui

El conflicte intern del PSPV, que aflora aquests dies a la superfície, admet múltiples lectures: les dels bàndols directament enfrontats i les dels espectadors externs més o menys interessats. No cal dir que jo em considere un observador neutral. A mi, les primàries del socialisme valencià només m'interessen per les possibles conseqüències que puguen tenir a la Generalitat i els ajuntaments en què estan representats els del puny i la rosa. Una poc previsible derrota de Ximo Puig podria subministrar munició a la dreta, que no passa pel seu millor moment, amb divisions tant en PP com en Ciudadanos. Tal com veig les coses, ningú no és allò que sembla a l'embolic socialista. La situació no és nova; les batalles entre faccions estan a l'ADN del PSPV. En el recent procés de primàries per a elegir secretari general del PSOE, els lermistes es van alinear Amb Susana Díaz. Alguns s'estranyaren que Ximo Puig no sabés llegir la realitat del seu partit. Home, si el baró s'amagà a la seua torre i no va trepitjar les contrades de la seua baronia...

El president no enganya ningú. Pertany a la nomenklatura socialista des dels governs de Joan Lerma. Costa relacionar Puig amb cap intent de renovar el seu partit. Aquests dies, reivindica el moment esplèndid en què està instal·lat el PSPV, que torna a presidir la Generalitat després de romandre vint anys a l'oposició. ¿Moment esplèndid? ¡Pura xamba! En les últimes eleccions locals, el PSPV del cap i casal esdevingué un partit residual. Al conjunt del país, obtingué el seu pitjor resultat en unes eleccions autonòmiques. A la província de València, va traure menys vots que Compromís. Una carambola, l’enfonsament del PP, posà sordina al declivi gradual de les hosts socialdemòcrates valencianes. En qualsevol cas, Ximo Puig presideix la Generalitat. Per això, militants i càrrecs socialistes que donaren suport a Sánchez es mostren ara partidaris de Puig. Ho justifiquen així: «Idèntic motiu, el rebuig a les imposicions de dalt, ens ha obligat a posicionar-nos de manera distinta en les primàries del PSOE i en les del PSPV; a més a més, no volem pertorbar l'estabilitat del govern valencià, que tants anys hem tardat a conquerir.»

La credibilitat de Sánchez també té forats. El líder canvia massa vegades d'opinió en assumptes d'importància. Ha suscitat molta simpatia, perquè militants i votants socialistes consideraren vergonyós que el Comité Federal de l'1 d'octubre de 2016 deposés el secretari general sense tenir en compte l'opinió de les bases, que l'havien elegit. Els partidaris de Puig diuen que Sánchez i Ábalos volen ara deposar el secretari general de la federació valenciana. Això no és del tot cert; en les primàries del PSPV, els militants tindran oportunitat d'elegir entre Ximo Puig i Rafa Garcia. Per altra banda, algunes fonts remarquen que Ábalos no ha estat l'impulsor de la candidatura de Garcia, un perfecte desconegut per a la majoria de simpatitzants socialistes. En tot cas, tothom coincideix a dir que Sánchez voldria carregar-se Ximo Puig. Molts funcionaris i càrrecs institucionals del PSPV, que sempre han arrossegat l’estigma del sucursalisme, clamen ara per l'autonomia del partit. Des de fora resulta difícil identificar qui és qui en la picabaralla.

En aquests moments, les diferències entre militants de base i quadres dirigents, entre sanchistas i susanistas, se superposen al tradicional enfrontament de faccions —lermisme, sector crític, esquerra socialista. ¡Quin cacau! Costa distingir les posicions honestes de les avantatgistes —fa l'efecte que alguns alcen el dit, abans de definir-se, per a saber d'on bufa el vent. Les campanyes de primàries han portat sorpreses: l'alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà, i el seu tinent d'alcalde Jordi Estellés, que havien donat suport respectivament a Susana Díaz i Pedro Sánchez, es mostren ara partidaris, l'un i l'altre, de Ximo Puig. A nivell comarcal, gent que sempre havia estat vinculada a l'estructura orgànica del partit —Vicent Vercher, posem per cas— són seguidors de Sánchez i Rafa Garcia. Saber qui representa el canvi és, per tant, missió impossible. Si existís una Netflix autòctona, l'aiguabarreig, als dos bàndols, de crítics i lermistes sortits d’un gabinet d’antiguitats, les lluites pel poder orgànic i les relacions del PSPV amb altres forces polítiques donarien per al guió d'una sèrie casolana inspirada en House of cards, que es podria difondre per streaming.

(publicat a Levante-EMV, el 08/07/2017)

dimecres, 5 de juliol de 2017

Espectacle deplorable

El proppassat dia 28 s'organitzà un acte protocol·lari al Congrés dels Diputats per a celebrar el quaranta aniversari de les primeres eleccions generals democràtiques després de la dictadura. Està de moda això de celebrar els quaranta anys. (Fins ara, allò més habitual era festejar els vint-i-cinc, els cinquanta, els setanta-cinc, els cent, els dos-cents...) ¿Per quin motiu s'organitzà l'acte de la setmana passada? La situació política podria explicar l'estranya celebració. Potser, els partits tradicionals i la Casa Reial tenen algun temor —al procés català, posem per cas. És difícil saber si els ciutadans i els partits polítics catalans partidaris de celebrar un referèndum d'autodeterminació estan disposats a dur la seua pretensió fins a les últimes conseqüències o frenaran a la vora de l'abisme. Tampoc no sabem quines eines farà servir el govern central per a impedir la consulta de l'1 d'octubre. L'Estat disposa de dues eines: la llei i la força coercitiva. Aquesta segona sembla de difícil aplicació en un país democràtic pertanyent a la Unió Europea. Costa d'imaginar la presència de l'exèrcit, en ple 2017, als carrers de Catalunya. Però qui sap...

La gent mira cap a altre costat, però el panorama és ombrívol. El govern central ja ha amenaçat els funcionaris que col·laboren en l'organització del referèndum. El govern de la Generalitat va contestar que no són necessaris. ¿Segur? Vegem. Fins ara, les juntes electorals, encarregades de vetlar per la transparència, la imparcialitat i la seguretat del procés —des de la convocatòria de la consulta fins a la proclamació dels seus resultats—, estaven formades per jutges i secretaris d'ajuntament, que són funcionaris públics. Els ajuntaments havien d'organitzar els sorteigs per a formar les taules electorals. Aquestes solen estar situades en centres escolars que depenen dels municipis i la Generalitat. Els centres escolars públics estan sota la custòdia de directors, que són funcionaris. Els col·legis electorals han d'estar custodiats per policies, locals o autonòmics. Cal un cens electoral, que també és elaborat per funcionaris. La fiscalia ha anunciat mesures contra institucions i funcionaris que executen aquestes tasques. A la Generalitat només li han quedat, per tant, dues sortides: crear una administració electoral pròpia i tirar mà de voluntariat.

Amb independència que alguns siguen també funcionaris, tot el gruix del procés haurà d'estar a càrrec de voluntaris, per tal de no ficar els servidors públics en cap dilema. El govern català és conscient del principal retret que se li farà: «Aquest referèndum no compta amb les garanties necessàries per a ser homologat d'acord amb els estàndards vigents en països democràtics.» Potser per això, s'està gestionant la presència d'uns verificadors internacionals. L'Estat espanyol donarà un espectacle deplorable. Suposant que només faça servir instruments legals, falta saber quina serà la gradació amb que s'aplicaran. ¿S'arribarà a suspendre l'autonomia catalana? ¿Seran inhabilitats el president de la Generalitat, els seus consellers i els diputats del Parlament que hagen votat a favor de la llei del referèndum? ¿Com reaccionaran els ciutadans i les institucions del Principat? ¿Recularan o respondran amb una monumental reacció de desobediència civil? En qualsevol escenari —fins i tot si no es materialitza la secessió de Catalunya—, el règim de la Transició i la Constitució quedaran molt "tocats". I l'independentisme no desapareixerà.

Alguna solució s'haurà de trobar. Sembla que ningú no vulga veure la gravetat de la situació. La política espanyola està totalment supeditada a la qüestió catalana. Ha calgut repetir eleccions generals a causa del procés català. Les dificultats per a formar una majoria de canvi derivaven d'un fet incontrovertible: el PSOE no volia pactar amb ERC o PDeCAT. En altre temps, si ningú no obtenia majoria absoluta, es pactava amb els catalans i llestos. Ara, això és impensable per a PP, PSOE i Cs. No seria desgavellat imaginar que acabem abocats a un nou procés constituent a causa de la qüestió catalana. Sobta sobretot la posició de Pedro Sánchez, que va oferir a Rajoy el suport socialista contra el referèndum. ¿Com és possible que els socialistes es facen solidaris del desastre que s'acosta a causa de les infinites incompetència i intransigència del cap pepero? ¿També recolzarà, Sánchez, l'empresonament de Puigdemont, si el govern de Rajoy decideix prendre aquesta mesura? ¿Ha pensat en les conseqüències? En fi, si finalment hi ha col·lapse polític, ¿algú tindrà ganes de celebrar en 2027 el cinquantenari de les eleccions de 1977?

dijous, 29 de juny de 2017

Acumulant rendes i beneficis

Roderic de Borja anà acumulant rendes i beneficis (com ara Subiaco o la Valldigna) i esdevingué el cardenal més ric. Es féu construir un palau renaixentista, la cancelleria vella, més tard anomenada Palazzo Sforza-Cesarini, prop de l'església de Montserrat, i allà anà a viure amb Vannozza i els seus fills. D'altra banda, adquirí el ducat de Gandia per al seu fill Pere Lluís i concertà la boda del jove amb Maria Enríquez, cosina del rei Ferran d'Aragó. Mort Sixt IV, el va succeir Innocenci VIII. Pere Lluís, que havia anat a lluitar a Granada junt als Reis Catòlics, fou empresonat a causa de les desavinences entre son pare i el monarca. Només l'amenaça d'excomunió llançada per Innocenci VIII aconseguí que Ferran lliuràs el duc. Pere Lluís morí, però, molt jove, a penes amb vint anys. El seu germà Joan heretaria el ducat. Abans de morir, Innocenci VIII lliurà a Roderic de Borja la mitra de Mallorca i elevà el bisbat de València al rang d'arquebisbat. A Subiaco, el monestir de Santa Scolastica, el Sacro Speco (o monestir de San Benedetto) i el Castell Abacial són fites borgianes. A Roma també és interessant visitar el magnífic Palau de la Cancelleria.





dissabte, 24 de juny de 2017

Ferides que encara couen

La setmana passada se celebrà al convent de Sant Domènec un congrés titulat "Urbicidi, la destrucció de la ciutat per la violència humana". En una de les sessions, Paco Cerdà, periodista de Levante-EMV, i Herminio Gómez, director del Museo Batalla de Almansa, mantingueren una conversa molt interessant. Cal reconèixer el to, allunyat de qualsevol partidisme, que adoptà Herminio en les seues intervencions. Digué coses que, malgrat la seua obvietat, se solen oblidar. Els habitants d'Almansa a primeries del segle XVIII —unes 3.600 persones, homes i dones majoritàriament analfabets i dedicats a les feines del camp— no van tenir protagonisme directe en els fets esdevinguts davant la seua vila en abril de 1707. No degueren entendre res del que passava al seu voltant. Fins i tot haurien tingut dificultats per a respondre una pregunta senzilla: «¿Amb quin bàndol simpatitzeu?» És probable que hagueren contestat d'acord amb allò que els hagués dit el rector des de la trona. L'exèrcit austriacista estava format per soldats portuguesos, britànics, holandesos i hugonots francesos. El filipista comptava amb francesos i castellans.

Els uns van sortir de Madrid. Els altres, d'Alacant. Es trobaren en Almansa, però l'atzar podria haver-los enfrontat en Hellín o Chinchilla. La contesa tingué conseqüències ben dolentes per als almanseños: robatori de collites i ramats, assaltaments a cases i molins. Calgué mantenir durant uns dies l'exèrcit filipista, ço és, subministrar-li queviures i allotjament. En acabar la batalla, moltes cases de la vila esdevingueren hospitals de campanya. Les terres del terme van quedar sembrades de cadàvers —d'homes i animals— i els pous, enverinats. La batalla deixà a les llars de la població un reguitzell de pobresa i morts per fam. Ara bé, més enllà de tots aquests efectes col·laterals, l'esdeveniment fou aliè als habitants de la veïna ciutat castellana. En realitat, quan diem que el mal ve d'Almansa, els valencians no ens referim tant a un punt geogràfic concret com al moment transcendental que marca un abans i un després en la nostra història. Els actuals veïns d'Almansa volen convertir l'escenari i les petjades de l'episodi bèl·lic en un gran conjunt museístic, comparable als de Waterloo, Verdun o Caen, que atraga nombrosos visitants.

Herminio va dir que aquests museus s'han de dissenyar a partir de plantejaments científics. Han de restar al marge de qualsevol partidisme i han de servir per a suscitar preguntes i respostes. El museu d'Almansa i la recreació anual de la batalla han esdevingut factors de desenvolupament local. Paco Cerdà va plantejar un interrogant: «¿Xàtiva podria tenir un museu semblant?» No és impossible, però ho veig prou complicat. Una anècdota que contà Herminio, referida al Born de Barcelona, dóna pistes. Cuando escuché en un audiovisual aquello de la heroica resistencia catalana ante los brutales atacantes franceses y castellanos, decidí que no me verían más por allí, sentencià. I és que una ciutat que ha patit urbicidi difícilment pot ser neutral. A diferència dels almanseños, els xativins de 1707 —els besavis dels nostres besavis—, majoritàriament partidaris de l'arxiduc Carles, foren objecte d'un terrible escarment; patiren l'assaltament de la seua ciutat, la crema de les llars i els obradors, violacions, assassinats polítics, despossessió de béns i expatriació. El Felip V penjat boca per avall demostra que la ferida encara cou.

Crear un museu dedicat a la crema de Xàtiva seria complicat per diverses raons. Els valencians no hem recuperat les institucions forals. Continuem patint discriminació lingüística i marginació política. La dreta valenciana, que durant la renaixença encara s'hi sentia concernida, renega ara de la desfeta. El desgreuge pels efectes de la derrota de 1707 només és reivindicat per l'esquerra. Per altra banda, l'escassetat de peces arqueològiques i artístiques només donaria per a un centre d'interpretació. El veritable museu seria l'espai urbà, en què es podria consolidar el costum de realitzar recreacions històriques. ¿Seria imparcial, el centre d'interpretació? És difícil demanar neutralitat als néts de les víctimes. Les al·lusions als botxins sanguinaris —que, ves per on, van ser francesos i castellans— serien inevitables, amb la consegüent acusació de partidisme nacionalista. Finalment, no crec que vingueren massa castellans a visitar el centre. A tot estirar, atrauríem visitants de contrades que van patir en 1707 la mateixa dissort que Xàtiva. Ignore si un museu dedicat a la crema de la nostra ciutat seria, per tant, factor de desenvolupament local.

(publicat a Levante-EMV, el 24/06/2017)

dimarts, 20 de juny de 2017

Nou alcalde

Guillem Balboa Buika ha pres possessió de la vara d'alcalde d'Alaró (Mallorca), en compliment de l'acord de govern firmat amb el PSIB-PSOE. Ha rellevat del càrrec, després de dos anys, la fins ara alcaldessa socialista Aina Munar. Balboa s'ha convertit en el primer alcalde negre a les Balears i al nostre àmbit lingüístic. Arribà a Mallorca als 4 anys des de Guinea Equatorial. És germà de la cantant Concha Buika. Guillem treballa al departament de premsa de la Universitat de les Illes Balears. Tot i haver estat implicat en moviments socials, no va fer fins a les passades eleccions locals el pas que el conduí a les institucions de la mà de Més per Mallorca, la coalició que integren PSM-Entesa i Iniciativa-Verds. La família de Balboa és d'ètnia bubi. Aterrà a Palma fugint de la repressió que l’ètnia fang, originària de l’àrea continental guineana, havia desfermat contra els bubis de l’illa de Bioko. «Fou un doble procés, perquè la meua família lluitava contra la colonització espanyola i també perquè l’illa s'independitzés del continent.»

Després de la marxa d'Espanya en 1968, els guineans votaren una Constitució que no satisféu els anhels d’autonomia dels bubis. «Demogràficament, teníem les de perdre. Abans que els fang ocuparen tots els llocs de poder i comencés la persecució contra els bubis, mon pare decidí marxar de Bioko.» Tot i que la nissaga Balboa està vinculada a la política, ell no s'hi dedicà fins que es creà Més per Alaró, abans de les eleccions municipals. Fundador de SOS Racisme a la localitat, estava molt implicat en el moviment veïnal. Més per Mallorca considera que el fitxatge fou encertat. L'agrupació d'Alaró passà dels 295 vots en 2011 a 708 en 2015, i es quedà a sols tres vots del PSOE. Balboa era fins ara regidor d'Urbanisme, Promoció Econòmica i Fires. Se sent còmode en Més per Mallorca pel caràcter assembleari de la coalició i pels valors que professa. És un ferm defensor del dret a decidir. No amaga que se sent «més independentista que nacionalista, perquè aquest concepte s’ha pervertit i anem a contextos d’identitat múltiple.»

També està convençut que el procés sobiranista tindrà conseqüències a les Balears: «Entre Catalunya i les Illes hi ha moviments tectònics, encara que es vulguen amagar. Qualsevol canvi al Principat té repercussió aquí, perquè la connexió històrica i cultural és evident.» Això no obstant, tem les conseqüències. «Si els catalans marxen, les passarem putes i ens vindran amb el garrot», diu rient. Un somriure que manté quan descobreix que, fins ara, l’únic alcalde negre de tot l’Estat espanyol es trobava a Villamantilla (Madrid). Es tracta de Juan Antonio de la Morena Doca, fill de pare espanyol i mare equatoguineana, que encadena tres mandats seguits amb el PP.

diumenge, 18 de juny de 2017

500 anys de Reforma

Les 95 tesis de Luter (1483-1546), segons la tradició penjades el darrer dia d'octubre de 1517 a les portes de l'església del castell de Wittenberg (Alemanya), van ser l'espurna que va encendre el foc d'un canvi històric, no sols religiós com es proposava el seu impulsor, sinó també polític, cultural i econòmic. Inicialment, la Reforma no pretenia trencar amb l'Església Catòlica, sinó reformar-la des de dins. La majoria dels reformadors eren clergues (sacerdots o monjos). En realitat existiren diverses reformes alhora. Zwingli i Calví representaren la "reforma moderada". En canvi, Thomas Müntzer i els anabaptistes foren els impulsors de la "reforma radical" (van formar la denominada "ala esquerra" de la Reforma). També hi hagué la reforma anglicana. El 9 de novembre de 1518, mitjançant la butlla Cum postquam, Lleó X atorgà a l'autoritat dels pontífexs el caràcter de dogma de fe. El 15 de juny de 1520, aquesta vegada a través de la butlla Exsurge Domine, donà quinze dies a Luter perquè repudiés diversos punts de la seua doctrina, que l'Església Catòlica considerava herètics, escandalosos, falsos, malsonants i contraris a la veritat.

S'advertí al monjo agustí que, en cas de no retractar-se, seria excomunicat. Martí Luter cremà públicament, a Wittemberg, la butlla papal i alguns volums de dret canònic. A més, es permeté d'excomunicar ell el mateix papa. Es produí, per tant el trencament amb Roma. La societat alemanya considerà Luter una mena d'heroi nacional. Simbolitzà la rebel·lia contra els abusos de la cúria romana. A partir de llavors, la identitat protestant es construiria enfront de la catòlica i contra Roma, amb un rerefons de patriotisme germànic i rebuig de la civilització llatina. Cal tenir present que els pobles germànics tenien una tradició democràtica (administració de justícia i presa de decisions de forma assembleària) que venia de molt antic, en oposició a la tradició patrícia romana que havia heretat l'Església Catòlica. (En l'antiga Roma, la justícia era impartida per magistrats.) En 1520, Luter publicà La llibertat del cristià, en què defensava la doctrina de la justificació per la fe, i A la noblesa cristiana de la nació alemanya, del qual es vengueren prop de 40.000 exemplars en pocs dies. La impremta fou la gran eina difusora de la Reforma.

A la noblesa cristiana, Martí Luter exposava la doctrina del sacerdoci universal —no distingia entre laics i clergues, defensava la supressió de la vida monàstica i els vots religiosos, i donava suport a la llibertat de casament dels clergues. (Des de la boda de Luter amb Katharina von Bora, antiga monja cistercenca, el 1525, els sacerdots i monjos ja pogueren contreure matrimoni i cessà la pràctica del concubinat en què, només a Renània, vivia un terç del clergat.) També es feren vint-i-una edicions del Sermó sobre la gràcia i les indulgències de Luter. Va publicar Del papat a Roma, en un alemany fresc i popular. En l'obra Captivitat babilònica de l'església, reduí a dos, baptisme i eucaristia o sant sopar, el nombre de sagraments. En 1521, l'hel·lenista Philippe Melanchton (1497-1560), mà dreta de Luter, publicà Loci Communes theologicarum, exposició sistemàtica del pensament religiós luterà, primera síntesi de la teologia protestant. Aquell mateix any, el papa Lleó X excomunicà de manera definitiva Martí Luter i els seus partidaris. A la dieta de Worms, s'acordà desterrar Luter fora de l'imperi i prohibir les seues obres.

Tanmateix, en 1529, a la dieta d'Espira, catorze ciutats alemanyes i diversos prínceps electors, partidaris de les tesis luteranes, "protestaren" davant la pretensió de l'emperador Carles V d'anul·lar el dret de cada país a la lliure elecció religiosa. Des de llavors, els partidaris de la Reforma reben el nom de protestants. El mateix any, Luter publicà el Gran Catecisme, destinat a pastors i predicadors, i el Petit Catecisme, per a ús general dels fidels, que coneixerà 78 edicions en vida de l'autor (fins a 1563, se n'imprimiran més de 100.000 exemplars en disset llengües). En Alemanya, Luter, inicialment sense voluntat de separar-se de Roma, tingué el suport del clergat, els joves, els universitaris i la població urbana. L'ús de la impremta i l'objectiu que els fidels foren capaços de llegir la Bíblia afavoriren la disminució de l'analfabetisme. Luter situava com a fonament de la Reforma la llibertat del cristià, l'individualisme espiritual i l'ancoratge de la religió en la Bíblia com a única autoritat i fonament. El 1534, Luter publicà la Bíblia completa en alemany, de la qual sortiren en vida seua un milió d'exemplars en més de 350 edicions, totals o parcials.

dijous, 15 de juny de 2017

Lluitar contra la minorització

Segons el diccionari, el mot gènere té diverses accepcions relacionades amb la Biologia, la Lingüística, la Sociologia... En ciències sociales, gènere és un terme que al·ludeix al conjunt de característiques diferenciades que cada societat assigna a homes i dones. Segons l'Organització Mundial de la Salut, «els rols socialment construïts, comportaments, activitats i atributs que una societat considera com apropiats per a homes i dones», diferencien els gèneres. Aquesta perspectiva mena, és evident, a establir una relació de sinonímia entre gènere i sexe, pels trets, els rols i les funcions que li són associats culturalment al sexe. La confusió entre gènere i sexe desferma crítiques immediates. Molt sovint, les diferències socials entre homes i dones no tenen base biològica, provenen de l'aprenentatge. El sistema és responsable, en bona mesura, d'una construcció de rols, plena de desigualtats i estereotips, amb què intenta justificar les relacions de poder vigents. D'altra banda, la divisió binària de gèneres, masculí i femení, no es correspon sempre amb la realitat. Aquesta i els estudis antropològics demostren que hi ha més varietat.

Des de primeries del segle XX, les dones han abandonat progressivament molts dels estereotips que s'associaven al sexe femení i s'han incorporat a l'activitat laboral fora de casa, a la política, al món acadèmic, a la creació... A partir dels anys seixanta aparegueren diversos estudis que diferenciaven sexualitat biològica i sexualitat psicològica. Sorgiren també els primers estudis de gènere. Per tant, el vell concepte de "tasques pròpies del seu sexe" anà quedant obsolet en molts països —no en tots, és clar. Paral·lelament, gais, lesbianes i altres minories sexuals han aconseguit a poc a poc el reconeixement dels seus drets. Ja no és motiu d'escàndol que algú, amb independència del seu sexe biològic, puga elegir entre diversos rols. És més: una mateixa persona pot alternar rols diferents. En conseqüència s'ha fet necessari aplicar a moltes parcel·les de la vida social una perspectiva de gènere, és a dir, aplicar a les accions per al desenvolupament i a les polítiques públiques el marc teòric subministrat pels anàlisis dels rols i les desigualtats de gènere, amb la finalitat d'eliminar moltes injustícies. Tanmateix, l'església Catòlica no hi està d'acord.

Es mostra força hostil amb aqueixa perspectiva. Ateses les connotacions negatives del terme, la denomina "ideologia" de gènere. ¿S'ha tornat marxista, l'Església? ¡No! Una ideologia és un conjunt de conceptes, creences i ideals, d’abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials. L'Església també té ideologia; afirma que la humanitat és divideix únicament en barons i dones. Considera que l'homosexualitat és una anomalia, una afecció. Segons el dogma catòlic, Déu ens ha creat barons i dones i cap criatura no pot rebel·lar-se contra els designis divins. «La ideologia de gènere és l'última rebel·lió de la criatura contra la seua condició de criatura. Amb l'ateisme, l'home modern pretén negar l'existència d'una instància exterior que li diu la veritat sobre la condició humana», proclamà el papa Ratzinger. Per tant, tothom ha d'assumir els sexes psicològic i sociològic que estiguen d'acord amb el seu sexe biològic. «Que no t'enganyen; els nens tenen penis i les nenes, vulva», proclamen els escamots de xoc de l'Església. El problema és que aquesta afirmació no és certa del tot, ni tan sols des d'una perspectiva merament biològica.

Cal recordar que un de cada dos mil nascuts són intersexuals, criatures en què gens, gònades i genitals no coincideixen. I és que, en realitat, la perspectiva de gènere tracta de lluitar contra la minorització. L'Església minoritza les dones en no deixar-les exercir el sacerdoci. El principal motiu pel qual s'eliminà del currículum acadèmic l'Educació per a la Ciutadania era que el disseny de l'assignatura s'havia fet des d'una perspectiva de gènere. Així i tot, els bisbes diuen que la "ideologia" de gènere se segueix inculcant als alumnes dels col·legis públics. El temor eclesiàstic és exagerat. Jo he treballat tota la meua vida a la docència. Atès que aquesta està absolutment feminitzada, sobretot als nivells primaris i secundaris, no es pot descartar que part important del professorat ensenye valors des d'una perspectiva de gènere. Però ni el seu poder de convicció és tan poderós com creu l'Església, ni obté l'èxit que caldria suposar. En les escoles i els instituts continuen existint l'assetjament a les persones d'orientació sexual no normativa, el masclisme, la discriminació, la violència de gènere... Només cal estar atents als periòdics i els telediaris.

Ideologia de gènere i perspectiva de gènere són coses distintes. La segona és tranversal, com ho és la perspectiva dels drets humans. Qualsevol demòcrata, al marge de quines siguen les seues conviccions ideològiques, hi pot estar d'acord. ¿Ha derivat alguna vegada, la perspectiva de gènere, en ideologia dogmàtica? És possible. Una ideologia és un conjunt d'idees que pretenen conservar l'statu quo o transformar-lo de manera pacífica o revolucionària. Que puguen haver-hi excessos no justifica, però, la recusació de certs enfocaments a l'hora d'aplicar les polítiques públiques. Al final, la immensa majoria d'homes i dones adopta els rols estàndards, que simultaniegen identitats sexuals —biològica, psicològica i social— d'idèntica orientació. Quasi tots els homes vesteixen com homes i quasi totes les dones, com dones. A la seua parla quotidiana, poquíssima gent fa cas dels intents de violentar la gramàtica per a combatre el gènere gramatical no marcat. Però els drets de totes les persones —inclosos els membres de les minories sexuals— han de ser respectats. La igualtat i el respecte a les minories són essencials per a la democràcia.

dilluns, 12 de juny de 2017

Empat tècnic

Sovint, quan estan a punt de desfermar-se polèmiques per afers com el del museu d'Inelcom, es produeix una primera escaramussa ben cridanera. Un dels bàndols potencialment antagonistes intenta emparar-se de la raó ètica, de la veritat absoluta. Aquest primer cap de pont és molt important; qui l'ocupa es fica des del primer moment en una posició d'avantatge sobre els rivals, que estaran atemorits. Els grups contraris als plans de l'empresa Inelcom tingueren èxit en aquesta escaramussa inicial. «Nosaltres som els únics defensors del patrimoni històric i artístic, de la natura, de la legalitat, del seny, del futur de la ciutat», proclamaren. Doncs, no. En una societat democràtica ningú no està en possessió de la veritat absoluta. Aquesta sol estar molt repartida entre els diferents punts de vista. En última instància, si s'ha d'optar entre proposicions enfrontades, el dilema se soluciona votant. I com ja sabem, les votacions no sempre les guanya qui té raó. Fa poc, hem conegut els resultats d'una enquesta feta per alumnes de l'IES Josep de Ribera. Als enquestats se'ls preguntà pel Museu d'Art Contemporani i Arqueologia d'Inelcom.

Sembla que el 53% dels xativins estava en contra de la ubicació proposada i un 47% a favor. Per a mi, aquest resultat és un empat tècnic que em suggereix algunes reflexions. Com ja vaig dir en un text penjat al meu diari personal, el projecte de museu era la mena d'assumpte que divideix les posicions de manera irreconciliable tan aviat com transcendeix a l'opinió pública. S'entra en el territori del blanc o negre, sense possibilitats per al gris. Això no obstant, i en contra del que han afirmat algunes persones, l'assumpte no va moure cap debat públic. En públic només es van manifestar els detractors del projecte: Xàtiva Digna, Iniciativa Cívica pel Centre Històric i un grup ecologista. És difícil saber el veritable nivell de representativitat d'aquests col·lectius. La campanya de recollida de firmes en contra del projecte d'Inelcom, impulsada per Xàtiva Digna, ha quedat molt per sota de les seues expectatives. Però, com resa la màxima, qui parla mal sempre troba eco. Els detractors han fet servir contra el promotor del museu i els seus plans, en fòrums públics i xarxes socials, contínues fal·làcies ad hominem i molta demagògia.

En canvi, les persones a favor del projecte van estar callades. Els entrà la por. ¿De què? De quedar com enemigues del patrimoni històric i artístic, de semblar antiecologistes i venudes al capital, de ser acusades de connivència amb les presumptes pràctiques corruptes d'un empresari depredador, d'aparèixer davant tothom com transigents amb la destrucció de la Serra del Castell. En aquest ambient enrarit, aquells que volíem mantenir una posició matisada ho teníem cru. De mi, per exemple, es va dir que estava incondicionalment a favor dels plans d'Inelcom. No sé d'on haurà sortit aqueixa suposició. En els meus escrits, he fet constar que calia donar un marge de confiança a l'Ajuntament. També he repassat els impediments que s'oposaven al projecte de la mercantil. ¡Tant és! Tot allò que no fos rebutjar clarament la pretensió de foradar la serra era considerat sospitós pels ocupants del cap de pont. Trobe sorprenent, per tant, el resultat ajustat de l'enquesta. A quasi la meitat dels xativins li pareixia bé la idea de construir el museu al lloc proposat per l'empresa promotora. Algunes converses amb gent coneguda m'ho feien pressentir.

I això sense que cap personalitat important partidària de la proposta arribés a exposar en públic els seus arguments. ¿Quins serien els percentatges de gent a favor i en contra si s'hagués produït un veritable debat públic entre partidaris i detractors? Ja no ho sabrem. Ens quedarà el dubte. Entre aquells que no veien malament la idea d'un museu al costat de Montsant, ha faltat el valor d'expressar en veu alta la seua opinió: «A mi, que foraden uns bancals d'oliveres, per a instal·lar una de les millors col·leccions europees d'art contemporani, no em sembla mal negoci. I menys si després tornen a plantar els arbres.» S'ha acomplit el refrany: «Dos no discuteixen si un no vol.» Tots els temors enumerats abans es podrien resumir en un sol: hi ha molta por de semblar políticament incorrecte. «D'un empresari no pot venir res de bo», segueix pensant molta gent d'esquerres. Per la meua banda, crec que certs adalils del patriotisme local mai no trauran Xàtiva de l'estancament. Tampoc no la farà avançar una concepció fossilitzada de la cultura. En fi, ¿es podrà reprendre el debat sobre el museu d'Inelcom o l'assumpte està definitivament tancat?

(publicat a Levante-EMV, el 10/06/2017)