dimarts, 21 de febrer del 2017

Passió i puritanisme


A finals del segle XV es ficà de moda el barret hennin, de forma cònica. En Anglaterra i els Països Baixos aquest barret era un con truncat. El duien les dones, però el rei Felip II, ja en el segle XVI, solia dur un capell negre molt semblant, cilíndric i amb plecs —denominat en castellà gorra con toquilla, per la toquilla, banda de seda que voltava la seua base. El negre esdevingué el color de moda a la cort espanyola. A finals del segle XVI i principis del XVII aparegué als països protestants el capotain, un hennin negre amb ales i un cinturó en la seua base. Duien capotain tant homes com dones. Fou el barret característic dels Pilgrim Fathers, el puritans calvinistes anglesos que emigraren en la nau Mayflower a les costes nord-americanes. En definitiva, tots aquests capells remeten a una època de rigor religiós, el de la monarquia hispànica dels Àustries i el de les comunitats protestants calvinistes europees i nord-americanes. Naturalment, les diferents corts europees no estaven exemptes d'episodis llicenciosos, malgrat el puritanisme oficial decretat pels impulsors de la Reforma i la Contrareforma. Els pintors barrocs —sobretot flamencs i holandesos— i els actuals fotògrafs han estat capaços de transcendir aquestes aparents contradiccions entre passió i puritanisme.

diumenge, 19 de febrer del 2017

¿Molesten les campanes?

Des de temps ben remots, els humans sempre hem volgut mesurar el temps. Amb l'adveniment del cristianisme, el pas dels dies i les hores s'organitzà al voltant de les festivitats religioses i els rituals litúrgics. Com pertanyia a Déu, el temps era controlat pels monestirs. Els abats fixaven les porcions exclusives de la divinitat a les hores adients, tant de dia com de nit. Van aparèixer, per tant, les campanes. Eren el mitjà de comunicació usat pels monestirs per a la crida a l'oració. Els monjos marcaven les diferents parts de la jornada amb tocs de campanes. El dia es dividia en funció de les hores canòniques. La jornada començava amb el toc de matines —dotze de la nit— i seguia amb els de laudes —tres de la matinada—, prima —sis del matí—, tèrcia —nou del matí—, sexta —migdia, hora de l'àngelus—, nona —tres de la tarda—, vespres —sis de la tarda— i completes —nou de la nit. Aquesta forma monàstica de marcar el temps fou adoptada pels clergues de les ciutats medievals emergents. Ara bé, els campaners havien de calcular els intervals entre els diferents tocs amb mitjans, com ara els rellotges d'arena, molt imprecisos.

Aviat, l'evolució de les ciutats i les activitats comercials que s'hi desenvolupaven feren necessari controlar el temps d'altra manera. Com que servia per a mesurar la productivitat, el temps deixà de pertànyer a Déu i passà a ser controlat per gremis i municipis. Aparegueren els primers rellotges medievals i les hores eren calculades amb més exactitud. Les campanes dels gremis i els rellotges comunals proliferaren per totes les ciutats europees. Campanes i carillons tocaven a l'inici i el final de les jornades laborals. Amb la invenció del rellotge mecànic, fou possible d'establir l'hora de manera matemàtica —el dia de vint-i-quatre hores i l'hora de seixanta minuts. Generalment, en Europa s'instal·laven els rellotges en les torres dels ajuntaments, enfront de les esglésies. Desaparegué, per tant, el monopoli de l'Església a l'hora de controlar el temps. Vers el 1378, la Casa del Consell de València, situada al solar de l'actual Palau de la Generalitat, també tingué instal·lat un rellotge —el carrer del Rellotge Vell ho recorda. Sembla, però, que es veia i se sentia malament. Les coses canviaren amb la construcció del Campanar Nou de la Seu.

Aquesta torre és coneguda com Micalet pel nom de la gran campana d'hores que penja en la seua espadanya. Les autoritats civils i eclesiàstiques de la ciutat es posaren d'acord per a usar el mateix campanar. Des d'aleshores, el Micalet ha organitzat els temps religiós i cívic del cap i casal. El Campanar Nou donava les hores (gràcies al rellotge mecànic que s'hi va instal·lar), els senyals d'alarma, els d'obrir i tancar les portes de les muralles. (L'expressió «estar a la lluna de València» es referia a aquelles persones que es quedaven fora quan tancaven les portes i havien de passar tota la nit al ras.) El Micalet també avisava quan els vaixells arribaven al port o en salpaven. En resum: un mateix campanar simultaniejava els usos cívics i els religiosos. I sembla que el mateix s'esdevingué en moltes altres viles i ciutats valencianes. La torre de la col·legiata xativina —posem per cas— compta amb rellotge i carilló per a donar les hores. Tots aquests costums han caigut, però, en desús. Amb la generalització del rellotge de polsera i dels aparells electrònics amb cronòmetre, la tradició dels tocs d'hores ha esdevingut una relíquia del passat.

Tanmateix, el so de les campanes és part del nostre patrimoni immaterial. Algunes associacions de campaners —com les de Moixent i Albaida— intenten preservar-lo. L'espectacle d'escoltar i contemplar el toc manual dins la sala de campanes del Micalet, un dia de festa gran —el de Sant Vicent Màrtir, per exemple—, és impressionant. Puc donar fe. Però hi ha qui no suporta clascs ni altres sons. Contaré una anècdota. Visc al Raval, barri en què sovintegen les cases amb patis i colomers. En estiu, puc gaudir del magnífic concert que proporcionen el toc de campanes de l'església vorana, el cant dels estornells i els teuladins, el parrupeig dels coloms, el quiquiriquic del gall i el coc-coc de les gallines —l'ama d'un corral pròxim en té. Com és natural, el gall canta tots els dies al rompent de l’alba. Un veí meu n'estava fart. Un dia, coincidí en una botiga amb la propietària del galliner i li va amollar: «Supose que el teu pollastre ja no cantarà més a partir del sopar de la pròxima nit de Nadal.» En fi, s'imposa folrar els batalls. Si el cant d'un gall causa molèstia, és explicable que algunes persones no suporten el toc de les campanes.

(publicat a Levante-EMV, el 18/02/2017)

divendres, 17 de febrer del 2017

Comuna itinerant


¿Hippies? ¡No! ¿Comuna o, millor dit, comunitat? Potser sí. Calen almenys dues persones
per a formar una comunitat —en aquest cas, itinerant.

dimarts, 14 de febrer del 2017

Les tres pes

El turisme cultural és l’únic producte de consum que atrau el client potencial quan aquest en desconeix els detalls. Allò desconegut funciona millor que allò conegut. No fem un viatge per a veure les mateixes coses que tenim a casa. Viatgem per a conèixer nous paisatges, nous monuments, nova gastronomia... En definitiva, busquem referents culturals diferents dels nostres. La diferència és un dels pilars fonamentals en què recolza el producte turístic cultural. L’amabilitat de la geografia i el clima, tantes vegades envejada, i les platges esplèndides, el Levante feliz, han creat la idea tòpica que es fan del País Valencià els nostres visitants potencials. Aquesta és, voluntària o involuntàriament, l’única identitat que hem estat capaços de transmetre cap a l'exterior durant moltes dècades. Tanmateix, la nostra veritable identitat cultural està formada per la història i l'extraordinari conjunt de valors, coneixements, costums i tradicions que hem heretat del passat. Tot açò, juntament amb les aportacions que fem els valencians actuals, és la base a partir de la qual ens expressem i vivim. Aquesta identitat cultural és poc coneguda.

Tenim uns recursos patrimonials enormes (arqueologia ibèrica i romana, monuments magnífics de totes les èpoques històriques, una llengua pròpia, gastronomia exquisida, les festes més espectaculars d’Europa). Potser, som un dels països amb més quantitat de músics. Si no tenim desenvolupada una indústria turística a l'alçada dels nostres recursos, alguna cosa haurem fet malament. Potser, no hem sabut difondre encertadament el nostre patrimoni cultural. Els valencians vivim les nostres tradicions i la nostra cultura com fan els altres pobles. Sabem què volem ser i què volem transmetre a les generacions futures. Amb això no hi ha prou, però, per a desenvolupar una indústria turística que genere recursos econòmics —i treball de qualitat, per tant. Cal que tots els nostres recursos culturals siguen valorats des de l’exterior. Sovint se sol confondre identitat turística amb identitat cultural. Identitat turística és la imatge que projectem cap a l’exterior. És, per tant, la visió que els turistes potencials tenen de nosaltres, del nostre patrimoni i de la nostra cultura. Pot esdevenir un incentiu per a viatjar a la nostra terra.

Com més potent és la identitat cultural d'un país, més possibilitats té aquest de rebre un turisme de qualitat. Com que el nostre país té una identitat cultural potent, la rendibilitat d’una indústria turística alternativa passa necessàriament per modificar la identitat turística. Hem d'aconseguir que aquesta coincidisca amb la nostra identitat cultural. Hem de mostrar a l'exterior la identitat que considerem pròpia, amb entusiasme i rigor. Hem de compatibilitzar la nostra identitat amb la imatge que té de nosaltres el visitant potencial. Hem de mostrar, per tant, una cultura potent, amb referents clars, que remarque allò en què destaquem i, sobretot, allò que ens diferencia de la competència. Aquesta projecció és, en definitiva, la base d'una bona política turística cultural. Només així podrem estar a l'altura dels nostres competidors. Ens trobem envoltats per territoris culturalment molt potents: Catalunya, Castella, Andalusia. Les inversions per a promoure la cultura castellana —i la seua variant andalusa— no tenen límits; és la cultura oficial de l’Estat espanyol —i la d'una part de les nostres comarques, les de parla castellana.

Les instàncies centrals de l'Estat sempre han considerat que l'altra cultura, la catalana, és un perill; molt desenvolupada, podria arribar a trencar la unitat territorial i política d’Espanya. El centralisme ha combatut la cultura catalana per tots els mitjans. S'ha generat, per exemple, un conflicte lingüístic que tracta d'enfrontar-nos, de manera artificial i sovint exagerada, amb els altres territoris de l'antiga Corona d'Argó. Per això, fins ara, els governs de la Generalitat sols estaven interessats a projectar esdeveniments (Formula 1, visita papal, America’s Cup) desconnectats del nostre tarannà. S'ha potenciat el turisme de les tres pes (platja, passeig i pipes). Aquesta política turística ha provocat que els catalans siguen, percentualment, els viatgers que menys visiten el País Valencià. Els discursos han quallat i el potencial turista català ha decidit de no venir-hi perquè no hi ha res a veure, perquè els valencians no li parlaran en la llengua comuna, perquè serà tractat malament, perquè el País Valencià és un desastre identitari... Com va dir Joan Lluís Vives, «Només s’estima allò que es coneix i només es coneix allò que s’estima.»

És fonamental que els futurs visitants reconeguen els nostres referents culturals. Haurien de notar la diferència entre dues coses: una és allò que pensen de nosaltres quan arriben i altra, molt diferent, allò que en pensaran quan se'n vagen. Dit en altres paraules: una cosa és allò que creuen que som i altra, la gran sorpresa de conèixer el que realment som els valencians. En definitiva, hem d'aconseguir que el País Valencià deixe de ser invisible.

dissabte, 11 de febrer del 2017

Per preguntar que no quede

Dimarts passat, un amic meu i jo donàrem unes xerrades a l'Ateneu Barcelonès. "País Valencià, aqueix desconegut" era el títol de les dissertacions i el col·loqui posterior. Després de les nostres exposicions introductòries, i abans de passar al torn de paraules, plantejàrem als assistents un qüestionari referit al País Valencià. L'havíem preparat amb ànim de moure debat. També volíem, tot s'ha de dir, provocar una miqueta l'audiència. Heus ací les preguntes: ¿Què coneixeu del País Valencià? ¿Quines coses són Girona i Montserrat? ¿On està soterrat Jaume II d'Urgell? ¿On està Montcada? ¿En quina activitat cultural destaca Bunyol? ¿Quins dialectes té el valencià? ¿Què sabeu del Misteri d'Elx? ¿Per quina raó existeix un ruta dels castells del Vinalopó? ¿On nasqué Alfons de Borja? ¿València ciutat té algun element en la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO? ¿Quina relació hi ha entre les colles de castellers i el País Valencià? ¿La festa dels dimonis té alguna cosa a veure amb el País Valencià? ¿Quina és la diferència essencial entre Elda i Petrer? ¿València castellana o Castella valenciana? ¿Sabeu què són els parlars valencians de transició? ¿Per quines coses és coneguda Llíria? ¿Quina relació hi ha entre el duc de Calàbria i el País Valencià? ¿Quin edifici modernista de València està inspirat en l'obra de Gaudí? ¿Què penseu del finançament de l'autonomia valenciana? ¿Sabeu què pensen els valencians del procés independentista de Catalunya? El nivell d'encert de les respostes fou increïblement baix. Els veïns catalans tenen un coneixement molt superficial del País Valencià. M'assalta un dubte: si haguérem fet aquestes mateixes preguntes a una audiència valenciana, ¿el nivell d'encert hauria estat més alt?

dijous, 9 de febrer del 2017

Soldadets de plom


De menut em cridaven l'atenció els soldadets de plom. Només els monarques
els poden col·leccionar de grandària natural, amb diners del contribuent.

dissabte, 4 de febrer del 2017

Quaranta anys

El proppassat dijous s'inaugurà a la Casa de Cultura una exposició commemorativa del quaranta aniversari de la refundació de l'agrupació socialista xativina. Aquesta exposició, que ja s'havia pogut contemplar en la seu local del PSPV, romandrà oberta fins al pròxim dia 18. La història del socialisme xativí es remunta a 1887, any en què un grup de treballadors de les arts gràfiques fundà el Comité Socialista de Xàtiva. Per agost d'aquell mateix any, Pablo Iglesias donaria un míting al Teatre Principal de la nostra ciutat. Cinquanta-dos anys després, amb l'adveniment de la dictadura franquista, els partits polítics que havien recolzat la II República foren prohibits. En 1976, mort ja Franco, es refundà l'agrupació socialista local, que aglutinava sectors provinents del PSOE i el PSPV. En aquest segon grup militaven personatges com ara Manolo Casesnoves —primer alcalde socialista després de la dictadura— i Ramiro Pla. ¿Per quin motiu s'ha celebrat un quaranta aniversari? (Allò més habitual és festejar el vint-i-cinc, el cinquanta, el setanta-cinc aniversari, el centenari...) Ramiro Pla és la clau d'aquesta estranya celebració.

Els seus companys sabien que no viuria per a festejar les noces d'or de la refundació socialista local. Ramiro traspassà en la tardor. En recordar-ho, m’envaeix la nostàlgia; ell i jo estàvem units per una llarga amistat. Fou una persona compromesa. Sent xiquet, havia patit el trauma de veure com son pare esdevenia víctima de la repressió feixista. Aquestes coses deixen cicatrius incurables. Al llarg de la seua vida, Ramiro es mantingué fidel a l'exemple patern. Fou un dels promotors de la democràcia a Xàtiva i la seua comarca. En 1976, era president de la falla Juan Ramón Jiménez. Sota la cobertura de la comissió fallera —formalment s'aplegaven els membres de la seua junta—, fou amfitrió de les reunions que desembocarien en la formació de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals de la Costera. A causa de la seua activitat política, Ramiro passaria pels calabossos. Ell i un grapat d'amics seus esdevingueren fundadors del Partit Socialista del País Valencià. Com a conseqüència del pèssim resultat en les primeres eleccions democràtiques celebrades després de la dictadura, el PSPV es veié obligat a fusionar-se amb el PSOE.

Ramiro acabaria sent regidor en dos períodes diferents —a partir de les eleccions municipals de 1979— i president de l'agrupació socialista xativina. En definitiva, el nostre amic ha estat, des d'abans de 1975, un dels referents comarcals del valencianisme, el socialisme i la lluita per la democràcia. Encara tingué temps de veure a la seu del PSPV, en plaça Caldereria, l'exposició inaugurada dijous. La mostra, dedicada als darrers quaranta anys de socialisme local, consta de tres apartats. El primer repassa la història dels socialistes xativins entre 1887 i 1917. El segon està dedicat a l'activitat local del PSOE durant el període de la II República i la Guerra Civil. El tercer se centra en el temps transcorregut des de 1976 fins a l'actualitat. Cada apartat agrupa documentació procedent de l'Arxiu Municipal, de l'arxiu de l'agrupació local socialista, de l'arxiu de la Fundació Pablo Iglesias i de diverses col·leccions particulars (actes de fundació i refundació, fulls informatius, manifestos, retalls de premsa, comunicacions, cartells, carnets). També es mostra nombrós material fotogràfic. ¡Un passeig molt interessant per la història local!

En fi, aquesta exposició se celebra en uns moments crítics per al PSOE, partit més que centenari en la nostra ciutat. Les seues federacions estatals es troben immerses en una batalla campal; dos bàndols lluiten per assolir el lideratge de l'organització. A nivell més global, el futur immediat de l'esquerra es presenta fosc. Ramiro, que es mirava les coses amb sornegueria, hauria subscrit la frase de Groucho Marx: «Partint del no res hem assolit les cotes més altes de la misèria.» Indignats i marginats per la globalització ja no confien en la socialdemocràcia, percebuda com aliada del sistema. Tot indica que els partits socialistes no reeixiran mentre continuen oferint les receptes establertes. (El PSOE se n'hauria de desmarcar per a sobreviure.) L'esquerra clàssica, comunista i socialista, té tasca pendent: renovar els plantejaments teòrics i pràctics. Els partits emergents tampoc no estan per a tirar coets. L'exposició de la Casa de Cultura recorda èpoques —els vuitanta, posem per cas— en què no pensàvem que aniríem enrere, com els carrancs.

(publicat a Levante-EMV, el 04/02/2017)

dijous, 2 de febrer del 2017

Venjança simbòlica


L'escena bíblica relatada al Llibre de Judit, en què una vídua hebrea decapita el general assiri Holofernes, ha servit d'inspiració per a molts artistes. El magnífic quadre Giuditta che decapita Oloferne, de la pintora italiana Artemisia Gentileschi, és una de les representacions més impressionants de l'episodi bíblic. L'obra es troba a la Galleria degli Uffizi de Florència. (Artemisia executà altra versió del mateix tema que es conserva a Nàpols, al Museu de Capodimonte.) El quadre, que mostra una violència extrema, ha estat interpretat com una venjança simbòlica de l'autora, que havia estat enganyada i violada pel pintor Agostino Tassi. En denunciar el fet, fou sotmesa a examen ginecològic i tortura; segons els tribunals eclesiàstics, només les denunciants que suportaven els turments deien veritat. L'artista italiana es representà ella mateixa com a Judit. El rostre d'Holofermes és el de Tassi, el seu violador. Els artistes moderns també s'han sentit atrets per un mite que no expressa la venjança per la violència de gènere, sinó la victòria del subjugat sobre el tirà. L'obra contemporània que mostre dalt també sembla remetre a la violència masclista, però és innegable la força i l'expressivitat majors del quadre de la gran Artemisia Gentileschi.