dimarts, 15 d’agost de 2017

Odi al valencià

El grup Popular de les Corts ha arribat a dir que la ley [llei de la funció pública valenciana que regula l'ús del valencià com llengua vehicular preferent de l'administració] margina y excluye el castellano. Isabel Bonig ha afirmat que pedir el requisito del valenciano a los funcionarios es seguir el juego al independentismo. El Decret de Plurilingüisme en l'Educació, que potencia l'ús del valencià junt amb l'anglès i el castellà, és qualificat pels peperos de chantaje, per vincular un major aprenentatge d'anglès a un major aprenentatge del valencià, cosa que és, afirmen, una coacción a las familias. El PP i la Diputació d'Alacant presentaren recursos contra el decret. Han aconseguit que el TSJCV el suspenga, fent trontollar l'inici del pròxim curs escolar. D'altra banda, el delegat del govern considera que les comunicacions amb altres comunitats autònomes només podrien redactar-se en valencià si anaren dirigides a autonomies en qué s'use la mateixa llengua cooficial, cosa que, evidentment, no és possible, perquè el valencià és una llengua cooficial únicament a la Comunitat Valenciana. ¿Defensa del valencià enfront del català? ¡Noo! Defensa del castellà. Odi a la nostra llengua. El valencià es un dialecto que no vale pa na.

divendres, 11 d’agost de 2017

El govern dels jutges

La facilitat amb què el PP controla el poder judicial converteix aquest en una última instància política. Ho veiem ara en el cas del conflicte català; el govern central pretén que la fiscalia i el Tribunal Constitucional s'encarreguen de solucionar el problema. En perdre la majoria absoluta, la cúpula pepera va llançar una operació per a reforçar el control del poder judicial. La majoria conservadora del CGPJ i el seu president, Carlos Lesmes, han col·locat com a president de la Sala II del Tribunal Suprem el magistrat conservador Manuel Marchena. Han elegit presidenta de la Sala Penal de l'Audiència Nacional Concepción Espejel, magistrada recusada en dues peces del cas Gürtel, per les seues complicitats amb el PP. Han designat membre de la Sala d'Apel·lacions de l'Audiència Nacional Enrique López, magistrat també pepero que hagué de dimitir del TC per haver estat detingut mentre conduïa embriac. Han ficat José Manuel Maza al front de la Fiscalia General de l'Estat. Només ha fallat el nomenament de Manuel Moix, frustrat cap de la Fiscalia Anticorrupció, que havia de desactivar els casos de corrupció que afecten el PP.

Potser, molts creuran que, abans d'aquesta operació, el poder judicial era un veritable model d'independència i professionalitat. Res més lluny de la realitat. La majoria dels Tribunals Superiors de Justícia està presidida per magistrats d'acreditada lleialtat a la dreta. Els llocs claus dels diferents tribunals i les seues sales són coberts per un CGPJ controlat pels conservadors. Posarem un exemple. El Tribunal Suprem ha confirmat el nomenament de Miguel Pascual del Riquelme com president del TSJ de Múrcia, malgrat una primera anul·lació amb què havia donat la raó a la magistrada Pilar Alonso, que també optava al càrrec i estava situada 1.160 llocs per damunt de Pascual del Riquelme en l'escalafó judicial. En definitiva, els òrgans jurisdiccionals estan controlats per una majoria aclaparadora de jutges conservadors disposats a tirar una mà quan cal, tant si la dreta governa com si està a l'oposició. Gràcies a la judicatura, el PP acaba obtenint, quan perd les eleccions, allò que li neguen les urnes. El País Valencià n'és un bon exemple. Recordem que l'anterior president del Tribunal Superior de la Comunitat Valenciana era amic íntim de Camps.

La nostra dreta ho té molt clar; el PP i les administracions que gestiona intenten anul·lar per via judicial les decisions del Consell en totes les matèries: copagament sanitari, educació, política lingüística, televisió valenciana, assistència social, habitatge... Criden l'atenció, sobretot, els recursos contra les mesures per a potenciar el valencià. Han acudit als tribunals per a impugnar normes com la del trilingüisme en l'educació, la d'ús del valencià en l'administració o la decisió d'utilitzar el valencià en la senyalística del cap i casal. El recurs més surrealista és, però, el presentat per l'Advocacia de l'Estat, a instàncies del delegat del Govern, contra la llei que regula l'ús del valencià en la funció pública. Considera contraris a llei, posem per cas, els articles que permeten redactar en valencià notificacions, còpies de documents redactats i comunicacions de l'administració de la Generalitat Valenciana que hagen de tenir efectes o estiguen dirigides a comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià. ¿Quina classe d'autonomia tenim si no podem dirigir-nos als nostres veïns en la llengua que ens vinga en gana?

Una de les conselleries més afectades és la d'Educació, Investigació, Cultura i Esports. Ja s'han produït dues sentències —contradictòries, tot s'ha de dir— sobre el decret de trilingüisme. El TSJCV també ha deixat sense efecte l'anul·lació d'unitats concertades de batxillerat en alguns centres privats. Jo no entenc res de res. Els jutges afirmen que qualsevol discriminació positiva del valencià ha de regir-se per criteris de "proporcionalitat raonable". ¿És el TSJCV l'encarregat d'establir aqueixa proporcionalitat raonable? ¿És això competència judicial? ¿És lògic que el tribunal admeta a tràmit el recurs contra el Decret 61/2017 quan un munt d'informes acadèmics i sentències judicials confirmen la unitat del valencià i el català? ¿Poden obligar els tribunals a concertar ensenyaments no obligatoris? En fi, sembla que el Consell, que compta amb el suport de la majoria parlamentària en les Corts, ha de renunciar al seu programa polític i dur endavant el del TSJCV. Pel que es veu, tenim un govern dels jutges. ¡Perfecte! En aqueix cas, però, m'agradaria que els jutges i els magistrats que ocupen plaça als tribunals s'elegiren per sufragi universal. ¡Uei!

dimarts, 8 d’agost de 2017

Monopoli conservador

Fa pocs mesos, el president del Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, afirmava que la varietat d'associacions judicials en Espanya és un problema. «Tenen la culpa de la politització de la justícia, perquè representen opcions ideològiques i s'identifiquen amb partits polítics.» Que això ho diga qui va ser durant vuit anys alt càrrec en un govern del PP resulta prou estrambòtic. En realitat, la imatge de politització de la justícia està provocada per diversos factors. La composició del CGPJ, els membres del qual són elegits pels grups polítics, n'és un. El conservadorisme del nucli dur del poder judicial n'és altre. Hauríem de recordar que el procés democratitzador de la Transició obligà a remoure les persones que havien ocupat llocs als aparells legislatiu i executiu del règim anterior. L’aparell judicial, però, no experimentà cap renovació; els jutges franquistes no foren apartats de la carrera judicial i continuaren exercint la seua influència sobre els mecanismes d’accés a la judicatura. ¿Quines conseqüències ha tingut aquesta peculiaritat de la nostra Transició? ¡L'absència d'un veritable poder judicial independent!

Sagues familiars senceres de jutges i fiscals d’ascendència franquista —pares, fills i néts— s’hi van perpetuar de forma endogàmica fins a dates ben recents. El reaccionarisme, la beateria i els lligams amb els poders fàctics han proliferat, per tant, a la judicatura espanyola. (Lesmes n'és un bon exemple.) L'article 127 de la Constitució llança balons fora: «Els Jutges i Magistrats així com els Fiscals, mentre es troben en actiu, no podran exercir altres càrrecs públics, ni pertànyer a partits polítics o sindicats. La llei establirà el sistema i modalitats d'associació professional dels Jutges, Magistrats i Fiscals.» ¿Creien realment, els ponents constitucionals, que prohibir la sindicació dels jutges i els fiscals evitava la seua politització? ¡Clar que no! De fet, les seues associacions han acabat realitzant veritables funcions sindicals. El 54,2% dels 5.367 jutges i magistrats en actiu estan associats. La majoritària Associació Professional de la Magistratura té 1.305 membres; l'Associació de Jutges i Magistrats Francisco de Vitoria, 752; Jutges per a la Democràcia, 529; Fòrum Judicial Independent , 320 associats. L'APM, l'AJFV i el FJI són conservadores.

Dels vora 2.900 jutges i magistrats associats, 2.377 són, per tant, conservadors. I cal pensar que també hi haurà unes proporcions semblants de conservadors i progressistes entre el 45,8% de jutges i magistrats no associats. Conclusió: el poder judicial viu totalment al marge de la nostra realitat social. Els òrgans jurisdiccionals i el Consell General del Poder Judicial estan controlats per una majoria aclaparadora de jutges i magistrats conservadors capaços, si fa al cas (emparant-se en la seua condició de membres d’un poder independent de l’Estat), de retòrcer la legalitat per tal d’afavorir interessos ideològics i partidistes d’una dreta que utilitza sense complexos els serveis de la judicatura per a obtenir de forma fraudulenta, quan perd les eleccions, allò que li neguen les urnes. Els polítics de l’esquerra es veuen obligats a dir, en ares de la correcció política, que sempre cal confiar en la justícia i s’han d’acatar les sentències, però els ciutadans de peu no confien gens en ella. Generalment, la imatge que projecten jutges i magistrats és molt negativa: semblen més interessats en la pròpia carrera professional (a obtenir una bona destinació, a pujar graus en l’escalafó judicial) que a prestar de forma efectiva un servei públic de qualitat, un servei bàsic per als ciutadans.

¿Els membres de l'APM afirmen que la legitimació del jutge és democràtica, porquè la sobirania popular, a través de la Constitució, diposità la seua confiança en un poder judicial professional i una justícia tècnica no supeditada al sufragi universal. ¿De debò? En 1978 no hi hagué ocasió de pronunciar-se sobre la forma d'estat, monàrquica o republicana, ni sobre el sistema d'elecció de jutges. Democràcia representativa, monarquia i jutges franquistes anaven inclosos dins el paquet constitucional. I la ciutadania hagué d'elegir entre això o la continuïtat de la dictadura. Des de llavors, l’estament judicial monopolitza la funció jurisdiccional, que hauria de recolzar de forma més directa sobre la sobirania popular. La gran majoria dels jutges s'oposà a la implantació dels jurats populars. El PP ha utilitzat sovint la seua minoria de bloqueig per a obstruir la renovació del TC i el CGPJ (que haurien de tenir una composició més equilibrada, haurien de reflectir una realitat sociològica caracteritzada, en última instància, per l’empat tècnic entre les grans opcions ideològiques). En definitiva, els conservadors són majoria en tots els òrgans judicials.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Agost festiu i calorós

Avui se celebra la festivitat de la Mare de Déu de la Seu, patrona de Xàtiva. És l'onomàstica, per tant, de les Mari Seu i les Nyevetes. La diada recorda la nevada esdevinguda a Roma en un ple mes d'agost. El prodigi es produí durant el pontificat de Liberi (papa entre 352 i 366). Pel que es veu, un matrimoni d'ancians acabalats, pertanyents a la classe patrícia, no sabien què fer amb els seus béns, perquè no tenien descendència. Decidiren de consultar amb la Mare de Déu. Aquesta se'ls va aparèixer i els digué que li havien de dedicar un temple allà on ella assenyalés. El dia 5 d'agost de 258 caigué una nevada sobre el turó Esquilí. ¡Atenció! No nevà en tota Roma. Només caigueren volves sobre l'Esquilí. (Miracles com aquest ja no s'esdevenen.) Era el senyal anunciat per la Mare de Déu. Liberi ordenà construir amb els diners dels vells —actualment, l'Església encara rep moltes herències de vells pietosos— la basílica de Santa Maria Major, una de les quatre majors, una de les cinc patriarcals de Roma i un dels temples que s'han de visitar durant el pelegrinatge jubilar a les set esglésies de Roma, per a obtenir indulgència plenària.

A primeries del segle XVI, açò de les indulgències s'havia transformat en un negoci i provocà la protesta de Martí Luter. Precisament, enguany se celebra el V Centenari de la Reforma. Segons la tradició —o la llegenda, ves a saber—, Luter penjà les seues 95 tesis contra les indulgències el 31 d'octubre de 1517 a les portes de l'església de Wittenberg. Però tornem a la Mare de Déu. El cassetonat de Santa Maria Major, renaixentista, és obra de Giuliano da Sangallo, executada per encàrrec d'un xativí, el papa Alexandre VI. La tradició diu que l'enteixinat està cobert amb el primer or dut d'Amèrica, que regalà Ferran el Catòlic al pontífex. (Trobe poc creïble aquesta tradició; Ferran i Roderic es tenien una mútua animadversió.) En fi, ja es veu que la diada d'avui és d'aquelles que cal remarcar al calendari. Però venim d'altra celebració igualment notable. A finals de juliol, Barxeta celebrà la festivitat dels Desposoris de Maria, bé que el casament de la Mare de Déu amb Sant Josep no té fixada cap data concreta al calendari litúrgic romà, ni figura als evangelis canònics —es narra, això sí, a la Llegenda Àuria de Jacopo da Voragine.

La llegenda ens descriu un procés voltat de detalls freudians. Es convocà un certamen al temple de Jerusalem en què només havien de participar barons fadrins de la casa de David. Bé que era molt vell, Josep hi participà. Tots havien dut una vara que mostraren davant l'altar. Obtindria la donzella el propietari de la vara que florís. Pel que es veu, l'Esperit Sant, en forma de coloma, descendí sobre la vara de Josep i aquesta florí. La nena —sols tenia catorze anys— fou confiada pels sacerdots al vell, que s'hagué de comprometre a custodiar-la i a mantenir-la verge. Ja es veu que l'Esperit Sant i els sacerdots tenien molta lletra menuda; sabien que l'elegit no estava en edat de trotar —o sí, perquè els evangelis citen els germans de Jesús. No queda clar si les noces de Maria se celebraren abans o després de l'Anunciació. Una gran plèiade d'artistes s'inspirà en l'esposori: Giotto, Robert Campin, Ghirlandaio, Perugino, Rafael Sanzio, Rosso Fiorentino, el Veronés, Luca Giordano... I allò que interessa més: una vila  ben rogenca com Barxeta commemora l'estrany episodi. ¿Anirien a missa major, les autoritats locals, el dia 28?

Però no s'acaba ací la veneració a les marededeus i altres imatges. El Genovés celebrarà demà, demà passat i l'altre les diades del Crist del Calvari, la Mare de Déu dels Dolors i els Sants de la Pedra, Abdó i Senén. (Demà diumenge hi ha actuació de Pep Botifarra i Ahmed Touzani al Carrer Major.) Per la seua banda, la Font de la Figuera celebrarà demà la diada del Crist dels Afligits —la festa de la Mare de Déu dels Xics és al setembre. En estiu, les pujades i baixades de Crist per tots els calvaris de la Costera de Ranes, la Vall de Montesa i altres indrets de la nostra comarca són contínues. ¡Pobre! ¡Quin mareig! ¡I quin mareig per a totes les autoritats municipals d'esquerres, que han de decidir si presideixen els cultes de dulia, hiperdulia i latria! En principi no haurien de fer-ho; som un país laic —o light, no sé. Ara bé, la tradició catòlica té encara molta vigència, mal que les esglésies estiguen freqüentment buides. ¡Un maldecap per als edils progressistes! Sense anar massa lluny, a Xàtiva ja s'han disgustat uns, per la presència de l'alcalde a la romeria de Sant Feliu. És possible que la calor extrema de l'estiu xativí intensifique els disgusts.

(publicat a Levante-EMV, el 05/08/2017)

dimarts, 1 d’agost de 2017

Lamentacions que no commouen

Últimament, proliferen per les xarxes socials les lamentacions de professors interins que podrien quedar-se sense feina per no comptar amb el certificat de capacitació per a l'ensenyament en valencià. Hablo valenciano y me voy al paro con 63 años. Veinte años dando clase y me quedo sin trabajo a pesar de mi experiencia docente. Me incapacitan a año y medio de la jubilación y tengo que pasar al paro. Dejan sin trabajo a un padre de familia. En mi lugar pondrán a una persona con menos experiencia, por lo que va a realizar un trabajo peor... Frases com aquestes han esdevingut recurrents. Poden haver casos concrets en què les queixes estiguen plenament justificades, però trobe que els èmuls de Jeremies no són en general mereixedors de cap commiseració. Ningú no té coneixença pràctica quan comença a exercir una feina per primera vegada, bé que els interins adduïsquen l'argument de l'experiència en qualsevol circumstància —a l'hora de reivindicar, posem per cas, la convocatòria d'oposicions dissenyades a la seua mesura, és a dir, oposicions en què es puntuen exageradament els anys d'interinatge per damunt d'altres consideracions.

Però que un interí haja exercit l'ensenyament durant un període dilatat de temps no garanteix de manera automàtica la seua vàlua professional. Al llarg dels meus quaranta anys de carrera docent, he conegut alguns professors interins magnífics, sí, però també molts absolutament incompetents. També he vist com era de difícil aconseguir que els interins —sobretot aquells que viuen lluny del seu lloc de destinació— vulguen implicar-se en activitats extraescolars o relacionades amb el medi. Sovint, els equips directius dels centres públics —jo vaig exercir diferents càrrecs directius als instituts de Navarrés i Moixent— han suggerit a les autoritats educatives que uns informes de direcció, favorables o desfavorables —accessibles i recurribles davant les instàncies superiors, per a evitar favoritismes o injustícies— siguen preceptius a l'hora de renovar els contractes i determinar la destinació del personal interí. Els sindicats de professors sempre s'han oposat a aquesta mesura —com també s'oposen, gremialment, al requisit lingüístic. Tanmateix, la competència en valencià podria ser un dels elements que certifiquen l'interès per la formació permanent.

En fi, deixarem a banda un fet cridaner: moltes d'aquestes persones, que esgrimeixen competència pedagògica —i epistemològica, supose— i experiència docent de molts anys han estat incapaces d'aprovar les oposicions als cossos d'ensenyants. ¡Tant li fa! Centrem-nos exclusivament en l'assumpte de la qualificació lingüística. ¿Pot reivindicar competència pedagògica qui no ha estat capaç d'obtenir la qualificació en valencià després de residir i exercir la docència al nostre país durant molts anys? ¡Ha! S'haurien de considerar, a més, dos aspectes que semblen ignorar-se: el valencià és una de les dues llengües oficials de la comunitat autònoma; segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), al final dels seus estudis no universitaris, tots els alumnes han d'estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà (l'article 23 de la llei diu: «Atesa la cooficialitat del valencià i del castellà, els professors han de conéixer les dues llengües.» ¿Quin és el problema? Que el coneixement i ús del valencià a tot l'àmbit territorial del nostre país se supeditava als principis de gradualitat i voluntarietat.

¿Gradualitat i voluntarietat? Han passat 34 anys i l'article 23 continuava incomplint-se, per molt que la llei obligue les institucions a garantir els drets lingüístics. De fet, la disposició transitòria primera de la LUEV diu el següent: «L'ús i ensenyament del valencià regulats a la present Llei, pel que fa a l'Administració de la Generalitat Valenciana, Administració Local, Entitats i Institucions dependents d'aquestes i altres serveis públics als quals fa referència la Llei, hauran de realitzar-se en un termini de tres anys.» ¿Com? ¿Tres anys? Total: quan la Generalitat Valenciana s'ha decidit per fi a complir la LUEV i la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries han vingut unes lamentacions que no commouen. Parlem clar: molts d'aquells que fan la grémola no es prenen seriosament el valencià. Si no se'l prenien seriosament ni les autoritats... El PP, que es proclama màxim defensor de les nostres senyes d'identitat, fa servir totes les eines al seu abast —inclosa la via judicial i els atacs personals a Vicent Marzà— per a invalidar els actes amb què el Consell tracta d'impulsar l'ús de la llengua. ¡Tot pel valencià, però sense el valencià! No hi ha vergonya.